La Strada: L'Afinador

La Strada
Josep R. Losa


Surt de casa de nit, com tots els dies. I, com tots els dies, s'atura un moment abans de creuar el carrer per cordar-se l'abric fins l'últim botó i protegir-se del vent amb les solapes. És fosca i freda encara, aquesta hora en què el món comença a caminar a les palpentes. Unes passes més enllà, en arribar a la cantonada, a l'aparador d'una botiga i al reflex del llum del fanal, comprovarà de cua d'ull quina fila fa i si aquest cop ha estat capaç de posar-se amb traça el fulard.

Fa cara de peix bullit, com tots els dies, i potser sentirà una lleu esgarrifança en recordar Gesolmina, la còmica ambulant que, deien, semblava una carxofa.

I fa cara de peix bullit i s'esgarrifa, perquè sap que fins i tot el peix bullit és necessari, i té una funció encomanada dins el precís mecanisme de l'equilibri universal.

Ja fa uns anys, quan encara gastava cara de bleda i un esperit ingenu, dòcil i crèdul, li havien explicat tot això de l'arquitectura còsmica, de la finalitat última de l'existència i del deure irrenunciable.

No havia estat, és cert, una revelació colpidora. Ben al contrari, la idea que és inútil i imprudent revoltar-se contra el propi destí l'acompanyava des d'aleshores.

Però, com tots els dies, com totes les nits, deixa de banda les grans qüestions i camina carrer amunt i carrer avall, conforme amb el color del cel i la fredor de l'aire.

Farà allò que cal fer, com tots els dies. Potser sense entusiasme ni convenciment, però amb una gran dosi de resignació davant la injustícia, els contorns de la qual s'han esvaït pel pes del costum i el pas del temps. Com deia en Zampanó: «gent de cor feble i sensibilitat delicada, enretireu-vos-en. L'espectacle no sempre és agradable i algunes gotes de sang podrien esquitxar-vos».

Però, de sobte, cinc notes de trompeta.

S'atura. Para esment.

Només uns empleats atrafegats que surten tard. La remor en sordina del dia que encara no desperta.

I cinc notes de trompeta.

Una cançó trista li brolla de ben endins. Reprèn el camí. Li han canviat els ulls i la mirada.

Tot i la claror tamisada de la nit, de la lluna, dels aparadors, dels fanals, mentre camina carrer amunt i carrer avall, l'enlluerna una vegada més, amb dolor i resignació, la certesa: descobrir la pròpia música i preservar-nos a nosaltres mateixos defensant-la. Ve't aquí el secret dels dies que hem de mantenir, si no volem morir en vida.