La volta al món en família: quan l'aventura es converteix en una forma de vida

"Vam decidir vendre-ho tot, comprar un vaixell i fer la volta al món amb els nens", així explica l'Ilya Escario com a bord del Black Mamba va començar a fer realitat un somni que sempre li havia rondat a aquest arquitecte mallorquí, amant del mar i del surf: fer la volta al món.

"Porto 4 anys vivint al vaixell i és increïble" qui ho diu, és el seu fill gran, de 16 anys, el Kai, que ens explica:

"Ens deien que érem bojos per anar a fer la volta al món amb els nens, però hem trobat molts bojos en la ruta, així que em quedo més tranquil·la", explica la Susana Ramis, mare del Kai i també del Sasha i el Sid, de 10 i 8 anys, respectivament.

Van sortir de Mallorca amb el seu catamarà el 2019 i no tenen idea de quan poden acabar la volta al globus terraqüi. "Jo vull ser capità de vaixell", diu el Sasha "jo també", s'afegeix el Kai, que, de fet, ja sap portar l'embarcació.

"Quan vivíem allà, tots els dies ens aixecàvem a les 7 del matí, anàvem a treballar i a l'escola, i a la nit estava tothom molt cansat i de mal humor... el millor de cadascú s'ho havia passat fora de casa! i jo vaig dir, prou, aquesta vida està molt mal dissenyada", ens explica l'Ilya, quan li demanem d'on va sorgir la idea de partir.

Al mar, a l'altre punta del planeta

Ens posem en contacte amb ell i la seva família a través d'Internet en un punt remot del Pacífic Sud on sí que hi ha cobertura; paradoxalment viuen sovint desconnectats del món que estan recorrent, sense wifi ni telèfon. I, amb moltes dificultats, aconseguim setmanes després, tenir una conversa més o menys fluïda quan són en algun punt de l'arxipèlag dels Tuamotus, un conjunt de més de 70 illes paradisíaques de la Polinèsia Francesa, on a més de gaudir de formacions coral·lines de grans dimensions, aprofiten per fer el què més els agrada: nedar, fer surf, esquí aquàtic, pesca submarina...

Els fills han heretat la il·lusió dels pares. I és que amb aquest projecte, l'Ilya ha aconseguit fusionar les seves passions: família, esport, aigua i arquitectura:

Són pocs els que es llancen a fer-ho en família. Vivint al vaixell, travessen mars i oceans, arriben a illes i terres increïbles, comparteixen aigües amb rajades, taurons, tortugues... coneixen també altres cultures i altres navegants que, com ells, han fet del viatge una forma de vida:

Una societat que viatja a vela

Durant la pandèmia es van quedar atrapats a una reserva índia de Panamà, on els van acollir a ells i a molts altres vaixells. Ho recorden com el millor any del viatge i allà van coincidir, amb la família del Joan Claret i l'Esther Sancho que havien sortir de Badalona fa cinc anys, també amb la idea de fer la volta al món amb el seu fill Gerard:

Són tapissers nàutics i fan feina per navegants que es troben en ruta. "Et trobes també altres professionals que també estan navegant, com nosaltres, amb família, en solitari, o en parella, de tot, mecànics, el manetes, l'electricista... és com una petita societat que s'estira i ens tornem a trobar", explica aquesta parella.

Ells portaven anys vivint al Port de Badalona a l'Avenger, un veler construït a Califòrnia el 1968, amb el què han hagut d'afrontar molts imprevistos des que van sortir de port.

"Hi ha molta gent que es compra un vaixell amb la idea de fer la volta al món, però no et creus capaç de fer-ho", opina el Joan, que ens explica que abans ja havien travessat l'Atlàntic: "i fa cinc anys, que el vaixell encara estava bé, vam tenir la sensació que passava l'últim tren i ens vam llançar a la piscina".

Havien fet calaix i tenien un pressupost limitat, però fins ara se n'han anat sortint de totes. "és un projecte obert tota l'estona, no és que s'improvisi, no, és veure quines opcions tens a cada moment i escollir; és part de l'aventura, és una gran aventura" ens diu l'Esther.

De fet, se'ls ha anat allargant el viatge que tenien previst fer en dos anys. Quan van començar-lo el seu fill en tenia 13. Ara, encara són a Tahití, també a la Polinèsia Francesa "ni a mig camí", diuen, i el Gerard, que ja té 18 anys, ha tornat per estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya:

Els que estan de tornada

Al Gerard el trobem a tocar del Campus Diagonal Besòs de Barcelona, quan està a punt d'entrar a classe a Enginyeria de l'Energia. Quan li preguntem si troba a faltar la vida al mar ens contesta somrient:

També són ja a Catalunya, la Judit, el Marc i l'Aleix, que va néixer quan la parella estava a Panamà. "I vam ajuntar els dos projectes: el projecte de la família i el projecte del viatge", explica el Marc, un enamorat del mar que va aprofitar el final d'una etapa vital per fer realitat el seu somni de fer la volta al món en el seu veler.

El viatge d'aquesta família a qui visitem a Sant Salvador, al Vendrell, on ara viuen, va durar 8 anys, però va acabar abans del que estava previst. "Deixem de donar la volta al món perquè l'Aleix necessita estabilitat, necessita estar amb nens", ens diu la Judit.

Per poder pagar-se les despeses, vivien, curiosament, del turisme: "pujàvem turistes al vaixell, els passejàvem per les illes i funcionava força bé", explica el Marc. L'arribada del seu fill, els va obligar a adaptar els plans "vam estar bastants anys a Panamà perquè l'Aleix es fes una mica més gran, tingués 4 anyets, i es pogués agafar bé al vaixell", explica la Judit i el nen, que ja en té 10 recorda que "quan vaig arribar aquí encara notava que es movia una mica tot, anava a un costat i a l'altre... ara ja m'hi he acostumat".

La ruta dels alisis

Ell full de ruta d'aquestes famílies viatgeres és similar. Van tots cap a l'oest, seguint els vents alisis, i algunes famílies a més de trobar-se, acaben convivint un tram de la ruta.

"Ara mateix estem navegant amb set vaixells més, són 22 nens en total", diu la Susana la nit que parlem des de la Polinèsia, i el seu marit afegeix "anem cap a on diuen els nens: si els nens volen anar cap aquell atol, doncs anem cap allà, que volen anar a un altre, doncs anem a l'altre".

Quan els preguntem si s'han trobat moltes famílies d'aquí, el Joan coincideix amb els altres: "Catalanes no massa, viatgeres déu-n'hi-do", una experiència a la què sembla que cada cop se'n van afegint més "a l'època que nosaltres navegàvem pel món, hi havia molt poques embarcacions amb nens", diu la Judit, que va tornar a casa fa uns quatre anys.

I encara que, sobretot durant els trams més llargs de navegació, aquests aventurers viuen de manera molt aïllada, es busquen i es connecten per xarxa, quan tenen cobertura.

Estudiar en ruta

De fet, a bord, gran part dels estudis dels menors són en línia i els professors, gairebé sempre, els pares. I una altra cosa, és quan toca fer exàmens: "els últims temps, cada trimestre havia d'anar a una ambaixada espanyola per fer-los, i hi vaig haver d'anar a la de Colòmbia, a la de Trinitat i Tobago i a la de Panamà", ens diu el Gerard, que va haver de preparar la Selectivitat a bord.

I tot i que la seva vida fa uns mesos que ha canviat en rodó, el Gerard assegura somrient que s'adapta fàcilment als canvis:

Té previst seguir compartint el viatge amb els seus pares sempre que pugui. De fet, agafarà un avió per tornar al vaixell durant els mesos d'estiu, només amb bitllet d'anada a la Polinèsia. "Calculem que quan hagi de marxar al setembre serem a Fiji, però esperarem a comprar el bitllet perquè no sabem ni com ni on passarem l'estiu...", explica la seva mare des de l'altre costat del planeta.

L'experiència és un grau

Però fer la volta al món és un somni a l'abast de tothom? Tenir experiència en navegació, és clau; de fet, tots diuen que s'ha de ser una mica "MacGuiver" al vaixell. "Quan estàs al mig de l'Oceà, si tens un problema i no hi ha mecànics ni ningú al voltant, se't pot complicar molt la cosa si no ets capaç de solucionar-ho tu", diu el Marc assegut al patí català que ara tenen a la costa daurada.

I la família de l'Ilya i la Susana recorda un dels episodis més crítics que han superat: "un dia se'ns va trencar el cable del timó, no teníem direcció... i ens vam espantar, però ho vam poder solucionar".

Asseguren, de fet que el recorregut és segur si es té traça: "tens moltes més paperetes que et passi alguna cosa en un cotxe o a una gran ciutat que en un vaixell navegant, poques coses greus ens poden passar, aquí", diu convençut l'Ilya.

Una seguretat que només poden tenir si segueixen les informacions meteorològiques que, afirmen, són molt fiables. "Tota l'estona vas esquivant huracans, en aquesta ruta", ens explica el Joan "vas pel Tròpic, fa bon temps, tot és a favor, però hi ha huracans, i et condiciona el calendari".

Quan els preguntem si calen molts diners per poder embarcar-se en una aventura així, a més, sense data límit, els Claret Sancho, de Badalona ens diuen que "hi ha gent que viatja amb uns pressupostos increïbles, i increïblement més baixos que nosaltres també", i asseguren que s'han trobat gent de tot tipus:

Els mallorquins Susana i Ilya, ella dissenyadora de joies i ell, arquitecte, estan d'acord:

Admeten que sempre que poden van a vela i que han omplert molt poques vegades el dipòsit de combustible. I tot i que els queviures s'acaben i que han de tirar de rebost si no troben un lloc per comprar o algú que abasteixi, diuen que de la vida austera també se n'aprèn força: "No sabem què és fer una dutxa calenta de deu minuts, ens sembla un malbaratament total; amb una quantitat equivalent a vuit gots d'aigua et pots rentar el cabell i tot", expliquen, quan compartim la situació de sequera que es viu a Catalunya.

Tots coincideixen en què les despeses més elevades se les endú el manteniment del vaixell: "te'n vas a pescar quan necessites menjar, te'n vas a buscar aigua a la selva", recorden el Marc i la Judit i la Susana i l'Ilya, des del Pacífic Sud. I afegeixen "quan arribes a un atol per molt que vulguis gastar, anar de compres, o a sopar, no pots, perquè no hi ha res".

Però reconeixen que a llocs menys remots o a illes més grans encara hi ha opcions de gastar, i molt, si es busquen certs productes. "pensa que aquí tenim fuet d'Olot", diu el Joan des de Tahití i l'Esther hi afegeix: "A la Polinèsia Francesa hi ha dos Carrefours, però te'n vas a l'illa del costat i no hi ha res".

Tots repetirien

Defensen la seva experiència com una forma de vida molt enriquidora, tot i que són conscients que no tothom l'entén.

"En el moment d'embarcar l'Aleix, que tenia 6 mesos, és quan vam rebre més crítiques" recorda el Marc, mentre la Judit explica que va tornar a Catalunya per tenir el nen i després tornar amb el nadó a la Ju, l'embarcació que el Marc va batejar amb el nom de la seva estimada.

Com tots els que s'hi aventuren, la Judit es confessa enamorada del mar:

I recorda: "ens deien que què valents érem però per mi el més dur va ser tornar, per mi, la bogeria és tornar a casa". I quan expliquen que sis anys a bord junts els tres els va unir molt, l'Aleix fa riure tothom quan diu: "Al vaixell no ens barallàvem i aquí ens barallem bastant més".

De fet, tant ells com les altres famílies viatgeres que hem conegut animen a qui s'ho estigui rumiant que no s'ho pensi més. "Que llencin les amarres i tirin, que sí, que sí, que s'ha de fer, sense por", diu l'Esther al costat del Joan, que esclata a riure: "i com més jove millor, encara que no tingui diners, que aprengui un ofici i es llenci al mar".