La volta al món a través de Tintín: de l'Hergé més polèmic al més visionari

Coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona, l'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen sobre Tintín i la seva visió del món.

 

Roger Escapa: Aprofitant que aquest cap de setmana hi ha el Saló del Còmic de Barcelona, avui vols parlar de la història del segle XX a través del teu còmic preferit...

Toni Cruanyes: A tu, t'agradaven els tebeos, Roger? A m'agradaven molt Mortadel·lo i Filemó, i Astèrix..., però avui parlarem del que em va marcar, fins al punt que diria que avui jo no seria periodista si no fos per aquest reporter intrèpid...

És en Tintín! Un personatge del qual se n'han fet pel·lícules i sèries, però que va néixer com un còmic fa 90 anys...

El gener de 1929, Georges Remi va publicar "Tintín al país dels soviets", sense colors i per entregues a la revista Le Petit Vingtième. I ja des del principi va fer furor. En el seu moment, el reporter Tintín vivia aventures extraordinàries en països que descrivia a través dels ulls subjectius d'Hergé. Servia als lectors adults de l'època per fer-se una idea del món. I avui ens serveix per repassar la història de tot un segle.

Tintín és un referent per a molta gent, però també és polèmic: alguns acusen de racista l'àlbum d'aventures "Tintín al Congo"

Sí, perquè Hergé va fer els dos primers llibres per encàrrec del director del diari Le Vingtième Siècle. Aquest llibre és anticomunista i té una visió colonialista de la Unió Soviètica i el retrata com un país dictatorial, on s'adoctrina la gent i on no hi ha llibertat d'expressió... El mateix Hergé anys després va prohibir expressament que es reedités "Tintín al país dels soviets".

 

 

En el cas de "Tintín al Congo", que és del 1930, l'editor li havia encarregat que divulgués la feina dels missioners belgues...

La visió paternalista i naïf estaria totalment fora de lloc, avui. Però sí que serveix perquè el personatge vagi madurant i s'impliqui. Després abandonarà la vessant més pamfletària i, a partir de "Tintín a Amèrica", ja s'estableix el viatger ben documentat i revelador del que passava a l'època a cada país...

Hem passat per la Unió Soviètica i el Congo, i amb "El lotus blau" viatgem fins a la Xina. En aquest cas, sí que denuncia el colonialisme occidental...

Hergé va conèixer un jove xinès que estudiava a Brussel·les i això li va obrir les portes al coneixement molt acurat dels sentiments dels xinesos. Estem parlant de 1934, abans de la Segona Guerra Mundial, i després que els xinesos haguessin patit la guerra de l'opi provocada pels britànics, que volien entrar al mercat xinès. I també l'expansionisme dels japonesos. Tots els dolents del llibre són blancs i japonesos. Els xinesos, en canvi, apareixen com a pagesos i comerciants innocents.

Hi ha 24 llibres de Tintín, però a les àrees del món on més viatja són l'Amèrica Llatina i el Pròxim Orient...

"Tintín al País de l'Or Negre" és tota una premonició de la lluita internacional pel control del petroli, que marcaria la segona meitat del segle XX. Tintín viatja a un país amb un emir despòtic i un fill capritxós, Abdallah, a qui el capità Haddock volia passar per l'adreçador. Aquest llibre va tenir  un canvi d'escenari per exigències d'un editor: primer passava a la Palestina prèvia al naixement de l'estat d'Israel, i els suposats terroristes que posaven bombes eren organitzacions jueves. A l'any 1969, una nova versió canviava l'escenari a un emirat imaginari, al golf Pèrsic.

El Carnaval és un dels protagonistes de "Tintín i els 'Pícaros'"

Amb un general Alcázar que és tan alliberador com dictador i que, ja dibuixat el 1935, podria ser després tant Castro, com Augusto Pinochet o Omar Torrijos... o potser Hugo Chávez!

 

 

Hergé, amb la seva imaginació, s'anticipava al món que arribaria després...

Hi ha més exemples com "El ceptre d'Ottokar" en què s'avança al que podria ser l'expansió nazi a Europa de l'Est. O a "L'afer Tornasol", en què hi ha un país imaginari que es diu Borduria, i semblaria qualsevol dels països comunistes durant els anys de la guerra freda, amb científics segrestats i espies. Però l'exemple més clarivident és quan Tintín trepitja la Lluna, 19 anys abans que Neil Armstrong.

Precisament, aquests dies al Cosmocaixa es pot veure una exposició sobre Tintín i del projecte Apollo de la NASA. Però, Toni, no hem parlat del capità Haddock, ni dels Dupond i Dupont.

Llamp de rellamps! Tens raó... Jo encara diria més! Tampoc no hem dit res del Milú!

Tintín i tots aquests personatges s'han convertit en autèntiques icones. Per què t'agradaven tant, de petit?

El que em fascinava i envejo encara d'en Tintín és que viatja molt. Passa mil aventures. És fidel als seus amics. És un periodista implicat amb el que viu, i sempre passa a l'acció, al costat dels bons. Sempre. És més un boy scout que un periodista. De fet, en cap dels seus llibres se'l veu ni fent un reportatge, ni escrivint... viu com un periodista, però no treballa. Això també li envejo, al Tintín...