L'abans i l'ara de l'època daurada de les discoteques a la Costa Brava: "Tothom volia ser-hi"
Sona "Fame" als altaveus del pavelló municipal de Pau, a l'Alt Empordà. Un grup de dones es prepara per sortir a escena. Tenen el ball al cap perquè fa mesos que assagen. Van totes de negre i una samarreta gravada amb un logo que fa sortir de dubtes a qualsevol: "La juventud baila... Encara!"
Aquest és el nom del musical que estrenaran aquest diumenge al Teatre Jardí de Figueres. Un recull musical dels anys 80 que rememora el triomf de l'equip gironí en el concurs de ball "La Juventud Baila", emès cada dissabte a la tarda dins del programa "Aplauso", en què es presentaven les novetats musicals a finals dels anys 70.
En Josep Massó formava part de l'equip que va quedar seleccionat de Girona com a "parella discoteca" i van guanyar: "'Unos catalanes ganan en Madrid' va ocupar més d'un titular de diari l'any 80", recorda.
Gairebé 50 anys després, part d'aquest equip es torna a retrobar ara en un musical per reviure la música dels anys 80 i 90, i demostrar que "la juventud baila... encara!".
Els de 50 tenim la gran sort de gaudir d'una música dels 80 i 90 que encara portem a dintre, i recordar és reviure.
L'espectacle també vol ser un homenatge a l'era daurada de les discoteques que van marcar la Costa Brava: "Hi havia bona música i també els llocs idonis per ballar. Tota la província tenia veritables catedrals de discoteques que avui dia han desaparegut", lamenta Massó.
El boom discotequer de la Costa Brava
La Costa Brava va ser una terra pionera de les discoteques del sud d'Europa. Ho afirma sense cap dubte Xavier Castillón, periodista cultural i autor del llibre "Nit d'Aro", que mostra l'evolució de les discoteques i locals d'oci nocturn a Platja d'Aro des dels seus orígens, en plena postguerra.
Paladium, Tiffany's, Maddox, Pachá, Marius, Kamel, Caroll's. No hi havia pràcticament ningú que no conegués aquests noms els anys 70 i 80. El boom discotequer anava més enllà de Platja d'Aro, però "en aquest municipi va néixer la que està considerada la primera discoteca d'Espanya: Tiffany's", inaugurada l'any 1965. Per Xavier Castillón, va ser la creació de Tiffany's la que va potenciar el desenvolupament de Platja d'Aro com a capital de les sales de ball.
Porta d'obertura a les noves tendències musicals
Durant dècades, la Costa Brava va convertir-se en un referent de l'oci nocturn, amb multitud de locals oberts i visitants que arribaven de totes bandes d'Europa. Espais tancats que, paradoxalment, transmetien una gran sensació de llibertat.
Tampoc s'ho volien perdre les estrelles del moment: Peret, Raffaella Carrá, Joan Manuel Serrat, Georges Moustaki, Demis Roussos.
Un exemple és el de Julio Iglesias. El cantant era el fenomen de l'època. El seu pas per Eurovisió, representant Espanya amb la cançó "Gwendolyne", va catapultar la seva carrera internacional i va consolidar la seva trajectòria artística.
"Després del seu pas per Eurovisió, Julio Iglesias fitxava cada estiu a moltes discoteques de la Costa Brava. A Paladium hi va anar cinc anys seguits", detalla Castillón, per mostrar la importància que tenien les discoteques en la indústria musical i social del moment.
Algunes dècades després, Julio Iglesias va tornar a la Costa Brava i va tornar a fitxar durant uns quants estius, aquest cop al Festival de Cap Roig: "Aquest fet em porta a la conclusió que els festivals d'estiu han agafat el relleu del que abans eren les discoteques", sentencia Xavier Castillón.
Què ha passat amb les discoteques de la Costa Brava?
De l'època daurada només en queden els records, admeten molts dels que ho van viure. Ni tan sols es conserven molts dels edificis que van sostenir aquells temples musicals i socials durant dècades, com mostren aquestes imatges de l'abans i el després de Paladium, Pachá i Maddox.
L'època daurada de les discoteques a Platja d'Aro s'acaba amb l'arribada del segle XXI: les discoteques clàssiques comencen a desaparèixer, i comença a florir molta més competència.
Castillón admet: "Les discoteques ja no tenen el pes que tenien dintre del lleure nocturn, ara el ventall d'oferta és molt més ampli, i les discoteques se n'han quedat només una part", i el públic és molt més específic: "Dels 18 als 30, sent generós".
Als anys 70, 80 i 90, les discoteques abraçaven una franja de públic molt més àmplia i tenien un component més social. La franja de públic era molt més àmplia i no només s'utilitzaven per ballar, lligar i confraternitzar, sinó que "marcaven les tendències del moment": la música que s'escoltava, els pentinats i la roba que estava de moda. També eren una gran opció per conèixer gent nova.
Antoni Torrent era el propietari de la discoteca Joy, una altra de les discoteques del moment. Ell la va inaugurar l'any 1983, després de llogar el local. "Estava en ple centre i era una bona època perquè tots els que estàvem oberts treballàvem", recorda l'Antoni d'aquells inicis.
El Joy va ser sobretot una discoteca per a gent jove, dels 17 als 25 anys, on sonava música house. "L'amo d'una de les discoteques més emblemàtiques, el Paladium, sempre em deia que al Joy hi venien els fills dels que anaven al Paladium". Tot quedava en família.
Treballar "encara que fos recollint gots"
Torrent explica que la febre per trepitjar Platja d'Aro era absoluta als anys 80. Els joves volien dir que havien viscut la nit de la Costa Brava i arrossegaven els pares, "i van començar a comprar-se pisos i a venir tots els estius. Els carrers semblaven desfilades de moda".
També recorda la facilitat que tenia per trobar personal: "Tothom volia treballar a les discoteques de Platja d'Aro i no recordo haver posat mai cap anunci buscant personal", admet. Els mateixos treballadors es recomanaven uns als altres i repetien diferents temporades.
Una treballadora i em deia que al seu cosí li faria il·lusió treballar encara que fos recollint gots.
El propietari del Joy també recorda que la majoria dels treballadors eren estudiants que aprofitaven l'estiu per guanyar un sou i destaca l'alt nivell cultural que es respirava a les discoteques: "Tots els ho passàvem molt bé allà dins, ens divertíem molt."
La seva millor clientela eren els belgues, holandesos i francesos. Tot va començar a canviar quan la temporada es va reduir al mes d'agost, insuficient per mantenir el negoci, admet.
El Joy va tancar l'any 2004, després dels clàssics com Paladium, Maddox i Pachá: "Quan tiraven les barres a terra pensava en totes les històries que havíem viscut allà dintre. Tot aquest món va desaparèixer".
Recorda molt bé aquesta decadència en Salvador Martínez, que va treballar de DJ des dels 70 i fins als 2000 en diferents discoteques de la Costa Brava, sobretot al rovell de l'ou, Platja d'Aro: Marius, Kamel, Tiffany's.
"A Espanya, la música arribava a compta-gotes i els amos de les discoteques ens donaven diners per anar a comprar música a l'estranger". Viatjava a Perpinyà, Londres, Bèlgica, per intentar portar les últimes tendències musicals a les pistes de ball.
Recorda també l'artesania del que feia: "Si es trencava una cadena, havíem de fer contrapès amb una pesseta per seguir punxant". La coreografia entre el DJ i els cambrers era constant:
Em feien un senyal per indicar-me que la barra estava seca i jo canviava la música perquè anessin a fer una copa.
Les principals discoteques van anar canviant perquè també va canviar el paradigma, sentencia aquest DJ ja retirat. "A la discoteca Marius treballàvem amb un equip que valia 3 milions de pessetes de l'època. Ara vas a segons quin local i et trobes bafles que podria tenir jo a casa meva per a ús particular".
Diu que ara, ja jubilat, és difícil de sorprendre, però -què vols?-, ha vist "coses molt grans, difícils de superar".
