L'Acord de París, 10 anys després: "Va ser un miracle que s'arribés a signar"
L'Acord de París es va tancar tal dia com avui del 2015. A les 19.26, i després de dues setmanes d'intenses negociacions, el president de la COP21, Laurent Fabius, donava un cop de martell i aprovava el primer tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant.
Aquell dia va quedar per escrit el seu objectiu: limitar l'escalfament mundial per sota dels 2 graus, preferiblement no superar els 1,5 graus, en comparació amb els nivells preindustrials.
Milers de persones de tot el món van participar en el procés com a membres de les delegacions de cadascun dels països, com a assessors científics o observadors de la societat civil i pressionant als carrers en les moltes mobilitzacions que es van fer aquells dies.
Tres investigadores i activistes catalanes, Olga Alcaraz, Anna Pérez i Clàudia Custodio, se n'hi van anar per influir des de diferents posicions en el que s'estava negociant.
Olga, la investigadora
Olga Alcaraz i el seu equip de recerca, el grup de governament del canvi climàtic de la Universitat Politècnica, van viure amb molta intensitat el procés.
El seu objectiu era dotar d'arguments científics els negociadors que els van voler escoltar perquè l'acord inclogués objectius concrets de reducció d'emissions a escala global i les indicacions del que havia de fer cada país.
Van aconseguir que l'esborrany de negociació ho recollís i també que hi figurés el reconeixement explícit de la responsabilitat dels països més contaminants en l'escalfament del planeta.
El document es va entregar a la presidència francesa i a partir d'aquell moment es va fer "una tasca diplomàtica ingent per depurar totes les opcions i acabar amb el redactat final de l'acord", que en aquell moment li va semblar decebedor:
L'esborrany era increïble però al final vam veure com tot anava caient fins a quedar en un acord de mínims.
Anna, l'ambientòloga
A dins del recinte de la COP21 també hi havia una jove Anna Pérez Català. L'ambientòloga estava becada pel programa Adopt a Negociator i, juntament amb joves de tot el món, parlaven amb les delegacions, escrivien articles i seguien in situ les negociacions.
Pérez Català explica: "Tot i que no estava d'acord amb algunes coses, vaig celebrar que s'hagués tancat un acord. Vaig entendre que calia fer equilibris perquè tothom l'acceptés":
Va ser un moment històric, de llagrimeta. Crec que ara no seria possible.
Durant els 15 dies de negociacions, París va prohibir les protestes adduint motius de seguretat després de l'atemptat a la Sala Bataclan.
Clàudia, l'activista
Clàudia Custodio, que aleshores tenia 20 anys, era una de les moltes activistes que s'havien desplaçat fins a la capital francesa per pressionar els negociadors.
Una de les accions que van organitzar per visualitzar la seva lluita va ser "la línia vermella que vam fer als Camps Elisis amb milers de persones":
Aquell dia vaig sentir que érem molts els que estàvem preocupats per aquest tema.
Les línies vermelles eren, sobretot, el grau i mig d'escalfament i l'abandó dels combustibles fòssils.
Dels combustibles fòssils, l'Acord de París no en diu res i, de fet, fins a la cimera de Dubai no es va reconèixer que cal anar arraconant-los.
El que sí que diu l'acord és que la pujada de temperatures no hauria de superar els dos graus i, preferentment, s'hauria de quedar per sota del grau i mig que ja vam superar per primer cop el 2024.
L'acord, vist amb perspectiva
10 anys després d'aquell moment que tothom va qualificar d'històric, l'Olga, la Clàudia i l'Anna es continuen dedicant a la lluita contra el canvi climàtic i han fet seguiment de com, cimera rere cimera, s'han anat posant les bases per a la implementació del que es va pactar a París.
Sense aquell acord, el món es dirigia cap a un escalfament de quatre graus a finals de segle i, tot i que la ciència ja dona per fet que superarem el grau i mig, s'ha de reconèixer la frenada.
París també va suposar que els països rics assumissin la seva responsabilitat en les emissions que causen l'escalfament i es comprometessin a ajudar els que en pateixen les conseqüències i els que vulguin fer una transició verda però els faltin recursos.
En aquests 10 anys s'ha creat un fons per compensar els danys ocasionats per sequeres, inundacions i altres fenòmens derivats del canvi climàtic. A la COP de Bakú es va acordar arribar als 300.000 milions de dòlars anuals el 2035 per polítiques climàtiques. I a la cimera de Belém, aquest mes de novembre, e va decidir triplicar la partida destinada a adaptar-se a la nova realitat.
"Sense París estaríem pitjor"
Totes tres dones coincideixen a dir que anem massa lents tant en la reducció de les emissions com en la transferència de diners als països que pateixen els efectes del canvi climàtic o que volen fer la transició verda.
Tot i això, estan convençudes que "sense l'Acord de París estaríem pitjor" i el continuen considerant un marc vàlid per negociar polítiques climàtiques.
Olga Alcaraz confessa que el 12 de desembre de 2015 se'n va anar de París decebuda pel resultat, però, vist amb perspectiva, corregeix i diu que "probablement era l'únic acord possible":
Mirat amb els ulls d'avui, crec que va ser un miracle que s'arribés a signar alguna cosa.
Admet que l'Acord de París "ha servit i espero que continuï servint com a marc de negociació i cooperació internacional".
A la Clàudia Custodio li passa el mateix. Les 15 hores d'autobús de tornada a Barcelona des de París, rellegint el text de l'acord, van estar marcades per la decepció, però ara reconeix la importància que per primer cop 196 països, inclosos els Estats Units i la Xina, firmessin allò.
El llegat de París
Deu anys després, només els negacionistes discuteixen l'existència i la gravetat del canvi climàtic, i el focus està posat en la implementació de tot el que es deriva de l'Acord de París.
Anna Pérez Català, que ara treballa pel think tank Institut del Desenvolupament Sostenible (IDDRI), tem que el context geopolític actual sigui un entrebanc per fer-ho a la velocitat que necessitem:
Temo que d'aquí 10 anys ens adonem que no hem anat tan de pressa com podíem.
Pérez Català subratlla que "el que compta és la velocitat a la qual estem descarbonitzant. En aquests deu anys hi ha hagut un salt d'escala tecnològic que ens permet accelerar en la transició, però ens trobem en un escull que és el context geopolític, i no estem en una bona situació".
De fet, els resultats de l'última Cimera del Clima, la COP30, que es va tancar el mes passat al Brasil, confirma els mals presagis d'Anna Pérez Català. El document final ha estat decebedor i no s'ha aconseguit pactar un full de ruta per eliminar els combustibles fòssils.
