L'amiant encara mata, 25 anys després de la seva prohibició
A Cerdanyola, on hi havia la fàbrica d'Uralita, fins i tot els carrers es van asfaltar amb amiant, que ara està enterrat, però aflora cada cop que hi ha obres. El doctor Josep Tarrés, pneumòleg, quantifica la incidència d'afeccions relacionades.
Només al Vallès Occidental s'han registrat fins ara uns 4.000 casos de persones afectades per l'amiant.
D'aquestes 4.000, precisa, "274 han patit mesoteliomes". El mesotelioma pleural, un tipus de càncer molt greu, està directament relacionat amb la inhalació de les fibres de l'amiant. La incidència entre els extreballadors d'Uralita, que va tancar el 1997, és més alta; però, segons aquest metge, tota la població hi està exposada.
Teulades i canonades d'uralita, un perill real
Es calcula que a Catalunya hi ha més de 122.460 teulades d'uralita amb amiant, que equivalen a 40 km² de superfície. La vida útil de la uralita, emprada sobretot en teulades i canonades, és d'uns 30 anys. Després es deteriora i es desintegra, i deixa anar a l'aire les fibres tòxiques, invisibles i inodores.
El maig del 2014, la Generalitat de Catalunya va aprovar el primer projecte de llei per a l'erradicació de l'amiant. Es calcula que el contacte amb la fibra d'amiant ha causat només a Europa centenars de milers de morts, un desastre mediambiental i de salut pública d'abast mundial.
Els primers casos reconeguts com a malaltia laboral daten dels 70 i els 80 del segle XX, però l'amiant no es va prohibir a Espanya fins el 2001. De fet, no es tracta d'una malaltia del passat, sinó que la incidència augmenta. Les malalties per amiant tenen un període de latència de fins a 50 anys, de manera que avui es continuen diagnosticant.
Els afectats se senten abandonats
El documental "La fibra sensible", guanyador del Sol d'Or a la darrera edició del Suncine i que "Sense ficció" estrena el dimarts 18 de novembre, recull la investigació que ha fet Isabel Andrés Portí, la directora, sobre la indústria de l'amiant i la batalla legal de les víctimes d'aquesta fibra tòxica. El punt de partida de la recerca és la inesperada mort del seu pare, treballador d'Uralita, a causa del contacte continuat amb la fibra d'amiant al llarg de la seva vida laboral.
Quan el pare treballava a la fàbrica Uralita ningú el va advertir mai dels riscos, ni el va protegir dels perills
Abans de morir, el pare d'Isabel Andrés va iniciar un procés judicial contra Uralita que encara no s'ha resolt. Obstacles, traves administratives, apel·lacions i endarreriments són una constant en les reclamacions que els afectats i els seus familiars han presentat contra els responsables de l'empresa, que l'any 2020 es va declarar en concurs de creditors. Centenars de famílies se senten abandonades.
Fins ara cap dels afectats ha cobrat les indemnitzacions. Molts d'ells no arribaran a veure mai el final dels seus casos. "L'esperança de vida amb aquest càncer és d'entre sis mesos i dos anys, i un procediment judicial pot durar una mitjana de deu anys", explica Raquel Lafuente, advocada del Col·lectiu Ronda.
Batalla legal contra un lobby poderós
El documental "La fibra sensible" s'endinsa en històries familiars amagades, investiga el poderós lobby de l'amiant i explica la llarga batalla legal de les víctimes d'aquesta "fibra miracle" -com va ser anomenada- tant per la prohibició del seu ús com per rescabalar els afectats.
Tot explorant la memòria històrica de Catalunya i Espanya, el documental constata "la protecció de què ha gaudit la indústria de l'amiant per un sistema polític i judicial que l'ha emparada durant dècades i ha deixat centenars de milers de víctimes desprotegides i milions d'europeus exposats a una fibra tòxica", diu la directora. "M'agradaria saber una mica com és que a les lleis espanyoles, als anys 30, ja constava per escrit que l'amiant era perillós."
No puc callar perquè el meu pare va morir per culpa de l'amiant.
Des del Parlament Europeu fins a Itàlia, el documental s'endinsa en una batalla per la veritat i s'enfronta directament amb els responsables, al mateix temps que exposa una crisi que encara persisteix. Aquesta fibra s'ha utilitzat en la construcció, l'automoció, la indústria naval, la maquinària pesant, els electrodomèstics i en alguns objectes d'ús quotidià.
Un dels casos més tràgics és el de l'empresa de fibrociment Eternit, amb seu a diversos països. Al nord d'Itàlia, a Casale Montferrato, van morir 3.000 persones, tant si hi havien treballat com si no. Van ser els treballadors d'aquesta empresa que el 2014 van dur a judici el suís Stephan Schmidheiny, hereu i propietari d'Eternit. Bruno Pesce, cofundador de l'Associació de Familiars i Víctimes de l'Amiant (AFEVA), denuncia el paper de les grans multinacionals del sector.
Els que extreien l'amiant sabien millor que ningú que causava la mort.
Malgrat les evidències científiques de la seva perillositat, actualment només hi ha 55 països a tot el món que han prohibit totalment l'amiant, i a molts països encara s'extreu i s'utilitza. En alguns casos, qui ho fa són empreses hereves de les fàbriques europees que s'han traslladat a països on no hi ha cap legislació al respecte. Rússia i la Xina en són els principals productors, i països asiàtics i africans en vies de desenvolupament són els seus clients principals.
