L'erràtica guerra de Donald Trump contra les drogues

"Ningú deixarà de consumir drogues perquè s'ataquin narcollanxes al Carib". La frase és de Johnny Bailey, exaddicte i ara treballador social a Washington DC, i resumeix l'estupefacció amb què molts observen la peculiar, per no dir contradictòria o perversa, guerra contra les drogues de la Casa Blanca: desplegar l'armada al Carib per frenar el narcotràfic bombardejant presumptes narcollanxes mentre s'indulta un expresident d'Hondures condemnat a 45 anys de presó acusat de traficar prop de 500 tones de cocaïna als Estats Units. En què quedem?

El president dels Estats Units no és conegut per la seva rigorositat amb les xifres. Aquesta setmana va dir que cada any es moren 200.000 persones de sobredosi als Estats Units i l'endemà ho apujava fins als 300.000. També diu que cada vaixell bombardejat són 30.000 vides salvades. La seva pròpia administració porta un altre compte, dramàtic però no tant.

Fa una dècada, quan va esclatar la crisi del fentanil i centenars de milers de persones es van veure entrampades en una addicció que havia començat amb recepta mèdica pel dolor i havia acabat a l'heroïna, el nombre de morts per sobredosi va augmentar de manera brutal. El 2022 i el 2023 van ser anys terribles, amb més de 110.000 morts anuals. Però el 2024 la tendència ja va ser a la baixa en gairebé un 25 %.

La intervenció en salut pública, la naxolona --l'antídot per la sobredosi-- i el test per comprovar si la droga està contaminada han contribuït a aquesta baixada que tot apunta que es consolidarà el 2025. Dels atacs contra presumptes narcollanxes fa només dos mesos, però Trump és prou atrevit, i mentider, per atribuir-los tot el mèrit de la baixada de morts.

Què s'amaga darrere l'estratègia contra les narcollanxes?

80 presumptes narcollanxes enfonsades al Carib i al Pacífic i més de 80 morts en una campanya militar de dubtosa legalitat i que representa un pas mai donat en la lluita contra les drogues: utilitzar l'exèrcit directament contra els narcotraficants que ara han estat classificats com a "organitzacions terroristes".

Fins ara, la història de la "war on drugs" que ve de l'època Reagan consistia, amb més o menys èxit i més o menys guerra bruta --CIA inclosa--, en perseguir els delinqüents i portar-los davant la justícia. Ara sembla que l'ordre és estalviar-se els tràmits judicials i enviar un missatge: som aquí i estem disposats a tot. I fa dies que Trump anuncia una incursió terrestre.

El missatge va dirigit sobretot a Veneçuela, i aquí és on la guerra contra les drogues es converteix en alguna cosa més. Veneçuela no és ni el principal productor ni el principal exportador de droga cap als Estats Units per més que els Estats Units hagin designat Nicolás Maduro com el cap del càrtel i n'ofereixin una recompensa econòmica.

Colòmbia, d'on prové bona part de la cocaïna, o Mèxic, on es fabrica el fentanil amb precursors vinguts de la Xina, serien objectius molt més clars en termes de narcotràfic. Però el desplegament militar sense precedents al Carib, amb 15.000 soldats i els portaavions més potents de l'exèrcit nord-americà, tenen a veure amb el règim de Maduro i una poc dissimulada intenció de propiciar la seva caiguda, amb el control del petroli i amb el control de la immigració. I aquest és un episodi encara amb final obert.

L'indult d'un narcotraficant

El que és un episodi tancat és el perdó presidencial de Juan Orlando Hernández, expresident d'Hondures, que complia 45 anys de condemna en una presó nord-americana per haver ajudat a entrar 500 quilos de cocaïna als Estats Units.

Les proves presentades contra ell un jutjat federal de Nova York van ser prou perquè el jurat el declarés culpable per unanimitat i perquè els fiscals qualifiquessin tot el procés com la radiografia d'un narcoestat.

El judici va ser sonat i amb testimonis que relataven com la droga travessava Hondures per terra, mar i aire rumb als Estats Units per carreteres asfaltades pel govern en zones remotes per facilitar el transport i amb pistes d'aterratge controlades pels càrtels en col·laboració amb les forces de seguretat hondurenyes.

La sentència va arribar durant la presidència Biden, però tot el procés d'acusació es va fer sota la primera presidència Trump. Malgrat això, el president dels Estats Units s'ha cregut, o s'ha volgut creure, al peu de la lletra la carta que li va enviar Juan Orlando Hernández des de la presó en què es declarava víctima d'una persecució política per part de l'administració Biden i per aquest motiu es comparava amb Donald Trump i li demanava clemència.

Trump li ha concedit el perdó i ha deixat a molta gent a Washington, inclosos també no pocs del seu propi partit, pensant com es pot explicar sense ennuegar-se perquè s'està bombardejant petits vaixells sense massa evidències i es deixa en llibertat algú investigat, jutjat i condemnat pel sistema de justícia nord-americà.

Què hi diuen els addictes?

Quan vam conèixer en Johnny Bailey i en Pep, de Smart Recovery, en un centre comunitari on s'obre la porta als usuaris de drogues sense demanar-los res a canvi, l'indult encara no era notícia, ho eren els bombardejos al Carib. I se'n feien creus: "Fins i tot si s'aturés del tot l'arribada d'una substància, sortiria una altra cosa; una droga en substitueix una altra, aquesta és la història de les drogues".

Aquí avui s'atrau la gent amb un mercat de roba de segona mà o amb la possibilitat d'un cafè, un lavabo, una dutxa o unes xeringues noves. Però el que de veritat es treballa és la confiança, la xarxa, la possibilitat futura que un dia un d'aquests usuaris digui que sí, que està preparat per intentar deixar-ho. Perquè pels qui treballen aquí aquesta és l'única manera eficaç de reduir la demanda: "Ningú deixarà de consumir perquè es bombardegi una barca. Això és un show. Deixarà de consumir quan ho decideixi. I quan ho decideixi hem de tenir els recursos per no fallar-los".

Això és el que els preocupa, que el govern no retalli el pressupost federal per tots els programes de rehabilitació o tractaments, per aquelles organitzacions que treballen en la reducció de danys, en acostar-se a les comunitats més als marges per ser-hi quan hi hagi algú que demani ajuda per sortir-ne.

El govern Trump va renovar la declaració d'emergència de salut pública promulgada el 2017 per lluitar contra l'epidèmia d'opiacis, però també ha llançat missatges contradictoris sobre el pressupost que s'hi podrà destinar. I aquesta és la por de molts dels experts i organitzacions que treballen amb les addiccions; que la tendència a la baixa de les morts per sobredosi registrada els últims dos anys no es pugui mantenir si fallen els fons.

Com tots els mercats, el de la droga també funciona amb l'oferta i la demanda i resulta que, també en això, els Estats Units són un dels mercats més grans del món. Com abaixar la demanda no sembla que sigui una prioritat d'aquesta Casa Blanca. O, com a mínim, no en sentim a parlar ni en llegim cap tuit.