Les dues cares del Garraf: esplendor per les pluges però reducte d'una sequera persistent
Verdor exuberant, flors multicolors i una barreja entre el cant dels ocells i el de les granotes. Fins i tot la banda sonora del parc del Garraf ha canviat gràcies a les darreres pluges.
El contrast del marró al verd és evident en aquest indret, on la sequera va ser especialment cruel. Considerada zona zero per la baixa pluviometria dels últims anys, aquí no només es va patir sequera aquests 4 anys passats, sinó que ja es remunta a principis de segle.
S'ha passat de l'índex d'humitat més baix des que hi ha registres i el risc d'incendi més gran en els últims 40 anys a una ufanor que feia anys que no s'hi veia.
Eulàlia Gómez, cap de la Unitat de Guardes Forestals del Parc del Garraf, intenta fer el seguiment de flora i fauna apartant plantes tan altes que li barren el camí.
Aquests anys que hem passat han sigut extremadament secs i vam patir molt per la fauna. Totes les basses es van assecar, no hi havia aigua enlloc. Fins i tot vam començar a veure senglars que estaven morts. I, en canvi, ara, ja ho veieu.
De fet, el parc no ha vist la floració en molts anys i, en canvi, ara les flors de colors s'hi troben arreu. I és que tota la cadena tròfica ha canviat. Si els arbres no produïen aliment, com els aglans, els que se n'alimenten pateixen gana i no es reprodueixen, els seus depredadors també, i així tot el que ve al darrere.
Ara, els equips de seguiment tornen a veure com les espècies es van recuperant. Ho ha pogut comprovar Emilio Valbuena, tècnic de conservació del parc del Garraf.
Enguany, la producció d'aglans s'ha recuperat. Això ha fet que a la primavera, quan es reprodueixen els animals, tinguin disponibilitat de menjar. En el seguiment que fem de petits mamífers, com ratolins o musaranyes, ens en van sortir 5 cops més que l'any anterior.
L'Emilio i l'Eulàlia ens porten a un dels punts calents de biodiversitat del parc: una bassa on es va actuar de manera artificial el 2020 perquè acumulés aigua més fàcilment. Aquesta bassa és un bullici de granotes, gripaus, libèl·lules, abelles, ocells... Però des del 2022 fins ara ha estat buida.
"Fa només un any, aquí no hi havia població ni d'amfibis ni rèptils. Però ja veieu que aquest ecosistema s'ha recuperat i ara podem veure-hi abundants poblacions de granota verda, gripau i gripau corredor. També és un lloc molt important per a altres grups de fauna que venen aquí a hidratar-se." Ho explica Brenda Saavedra, tècnica d'Acció Climàtica d'AMB, envoltada d'aigua i verdor arreu, i amb un grup de falciots darrere seu que planeja per beure aigua de la bassa.
Els aqüífers i els pins, la cicatriu visible de la sequera
Però, tot i la ufanor visible, el que no es veu, els aqüífers, encara no s'han recuperat, perquè els anys anteriors el règim de pluges va ser tan baix que caldrien molts més litres.
Entre el 2021 i el 2023, amb prou feines va ploure la meitat del que és habitual. Això en una zona que pateix sequera des de fa 25 anys. I la situació no va començar a millorar fins a la tardor passada i aquesta primavera, quan les pluges han fet canviar el paisatge. De fet, en aquests 5 mesos que portem d'any, ja ha plogut més que en tot el 2023.
I les cicatrius més visibles de la llarga sequera són l'espècie de pi més predominant: els pins blancs, que van passar a ser marrons fa un any i ara ja grisos, lívids, perquè estan totalment morts. Trencats pel vent alguns, tallats uns altres, han gairebé desaparegut d'aquest paisatge que ha canviat per sempre, com comenta Emilio Valbuena:
Tot i ser espècies molt adaptades a climes eixuts, han hagut d'aguantar un estrès hídric tan gran que han acabat col·lapsant i morint. El pi no és una espècie que pugui rebrotar, de manera que els individus que estan morts els hem perdut i el paisatge ha canviat per sempre.
En canvi, tota la resta, com el matollar, que també està adaptat a un clima sec i dur, però són espècies rebrotadores, amb aquestes últimes pluges, tornen a tenir la seva esplendor.
Els efectes de la geografia peculiar del Garraf
A banda que el Garraf és l'indret on ha canviat més el règim de pluges a causa de l'emergència climàtica, la seva peculiar geologia fa que encara s'agreugi més aquesta mancança d'aigua.
Aquí som en un ambient totalment càrstic. Això vol dir que sota els nostres peus és com si fos un formatge gruyère. L'aigua s'escola, i marxa cap al mar directament de manera subterrània.
Les espècies de plantes estan adaptades a aquesta geologia i saben aprofitar cada gota d'aigua. El que passa és que les gotes d'aigua, any rere any, han anat sent cada cop més escasses.
"Jo, en 27 anys que fa que estic aquí treballant, mai havia vist el Garraf com el vaig arribar a veure", ens explica afectada l'Eulàlia, que s'estima aquests paisatges que coneix com el palmell de la mà. "La veritat és que feia molta pena", es lamenta.
A més, com que l'emergència climàtica ha tornat el clima del Garraf encara més extrem del que era, les pluges, quan cauen, ho fan de manera més torrencial. Això ha provocat que les 5 parelles d'àligues cuabarrades que hi habiten, en perill d'extinció, hagin tingut problemes per criar. I és que, tot i el respir de verdor, afrontar primaveres i estius amb temperatures cada cop més altes serà més difícil, amb sequera o sense.
