Les nostres platges d'abans: quan el sol no cremava

Molt abans dels para-sols de niló i dels xiringuitos de temporada, les platges catalanes eren escenari d'un altre estiu. Hi havia vestidors de fusta sobre la sorra, banyadors de llana, concursos i acrobàcies improvisades amb el mar de fons.  

Tot i que els banys al mar a Catalunya es documenten des d'èpoques molt anteriors, fa poc més de cent anys el litoral seguia sent una mena de frontera. Una línia viva que separava pobles i ciutats de l'horitzó. Va caldre una transformació profunda, mèdica, cultural i social, perquè aquell espai, sovint percebut com a inhòspit i salvatge, es convertís en lloc d'oci, de cura i de trobada. 

Va ser a finals del segle XIX i inicis del XX, amb l'auge de l'higienisme i la revaloració del cos i del moviment, que la platja va deixar de ser un indret temut o marginal per esdevenir un paisatge cada cop més popular. 

Aquesta col·lecció d'imatges històriques ens convida a redescobrir aquell litoral primerenc, quan el mar començava a ser viscut com un espai de salut i de gaudi. 

 

Concurs Fèmina: l'elegància a la sorra 

Una de les imatges més singulars d'aquest arxiu data del 1915, durant el Concurs Fèmina als Banys de Sant Sebastià de Barcelona. Pensat per promocionar l'elegància femenina i la modernitat de costums, el concurs va tenir un ressò mediàtic considerable a la ciutat. Aquest esdeveniment simbolitza el canvi de mirada: la platja deixava de ser només un espai funcional per convertir-se en escenari de modernitat, socialització i, fins i tot, d'alliberament femení. 

 

Els primers banys de mar 

Amb banyadors llargs i els cabells recollits, Montserrat Arbell i la seva germana es remullen tímidament a tocar de la vora. Les cordes, habituals als banys públics de l'època, servien per garantir la seguretat dels usuaris, especialment tenint en compte que la majoria de banyistes no sabia nedar. 
 

L'escena, captada per Ignasi Canals i Tarrats, reflecteix com el cos en moviment començava a formar part del paisatge marítim, en un moment en què la platja es consolidava com a espai de llibertat i joc. Aquesta vitalitat corporal, encara lluny de la cultura esportiva organitzada, és testimoni d'un canvi d'època: el mar ja no només s'observa, sinó que s'habita i es gaudeix. 

 

Els vestidors als Banys de Sant Sebastià de Barcelona eren espais essencials per preservar la intimitat dels banyistes. Situats a la platja de la Barceloneta, van ser els primers on homes i dones es van poder banyar junts en una època en què les normes socials imposaven una clara separació de sexes.  

 

De platja local a destinació per a exploradors urbans 

A la cala Giverola de Tossa de Mar, la imatge d'aquesta parella escoltant música amb un tocadiscos portàtil ens parla dels primers turistes urbans que van començar a descobrir la costa catalana més enllà de Barcelona. Lluny del turisme massificat que vindria després, aquests visitants gaudien d'un litoral gairebé verge. La fotografia, que d'alguna manera ens recorda aquell fotograma de la icònica escena de platja de la pel·lícula "D'aquí a l'eternitat" (Fred Zinnemann, 1953), captura un moment de cosmopolitisme en un paisatge encara salvatge i exclusiu.  

Abans de l'esclat de la Guerra Civil, els anys de la República van ser un període de grans transformacions socials i culturals a Catalunya. La modernitat començava a imposar-se també en les formes d'oci i en la manera de viure la platja. L'ús del banyador més curt o les sortides de grups mixtos eren signes visibles d'un canvi generacional i d'una nova actitud més oberta i desenfadada. 

 

Els banys després de la guerra: imatges de vida i recuperació 

Després de la Guerra Civil, la platja i la vida al mar van continuar sent un refugi i un espai d'esperança en un context de dificultats i reconstrucció. Els anys quaranta a la costa catalana reflecteixen aquesta dualitat entre la realitat dura del moment i el desig de recuperar la normalitat i la llibertat.  

Amb els anys 50, la platja va esdevenir un lloc cada cop més popular i accessible per a moltes famílies. El turisme començava a consolidar-se, i les formes i estils de bany s'actualitzaven: el vestit de bany de cotó i les ulleres de sol amb forma d'ull de gat, marcant estil, anticipen la manera com avui vivim l'estiu a la platja.  

 

El punt d'inflexió: la urbanització del litoral català 

Amb l'arribada del turisme, la costa catalana comença a transformar-se de manera irreversible. L'aparició dels primers hotels a peu de platja, encara en construcció mentre els banyistes ja hi passen l'estiu, simbolitza l'inici d'una nova etapa: el litoral esdevé producte, destinació i motor econòmic. 

 

El paisatge consolidat 

A finals dels anys setanta, la costa catalana ja no era cap descoberta, sinó una rutina estiuenca. El litoral, abans natural o semisalvatge, s'ha convertit en territori plenament domesticat: l'auge de les segones residències i la urbanització massiva transformen la nostra relació amb el mar.  

Encara no havien aterrat els vols low-cost ni els estius globalitzats: el litoral era un espai compartit per famílies d'aquí, que el feien seu amb tovalloles, neveres portàtils i estades llargues. Un estiu llarg i popular, sense presses ni filtres.