L'home més vell de Catalunya fa 110 anys: "De jove jugava a futbol al mig de la Gran Via"

El 6 de gener del 1916, en plena Primera Guerra Mundial, va néixer l'actual home més vell de Catalunya: Joan Escudé. Aquest dimarts fa 110 anys i hi arriba amb una lucidesa i una memòria que li permeten recordar fites històriques viscudes en primera persona, com els anys en què va ser soldat del bàndol republicà a la Guerra Civil.

Escudé està entre les vint persones més longeves de l'Estat --darrere de la catalana més gran, Carme Noguera, de 111 anys, entre d'altres-- i entre els cinc homes de més edat d'Espanya. A més, és a només tres anys de l'actual home més vell del món, i a sis del que ha viscut més de la història, segons l'associació Gerontology Research Group (GRG).

Tot i això, assegura que "en absolut" s'esperava arribar als 110 anys i dona la seva fórmula per fer-ho. "A pesar del que he passat, he estat tranquil, no he estat ambiciós, he estat conscient d'on podia arribar i d'on no podia arribar", explica.

Escudé va néixer a Capellades, tot i que al llarg de la seva vida es va desplaçar a Barcelona, on encara viu amb un dels seus fills. És vidu, té dos fills i dos nets. En una entrevista des del seu domicili, explica que encara pot anar a buscar bolets, fer-se el llit i fer-se el dinar:

"De jove jugava a futbol al mig de la Gran Via"

A la seva família no hi ha antecedents que hagin viscut tant. De fet, el seu pare va morir als 33 anys, quan ell tenia només 10 mesos.

Això va ser un cop dur per a les finances familiars, i amb la seva mare i el seu germà van anar a viure a casa de l'àvia. I ho van fer amb molt pocs recursos, menjant farinetes i amb roba prestada: "Estrenar unes espardenyes era molt difícil", explica.

De la seva infantesa i joventut, entre les vivències més antigues recorda "el dia que a casa van canviar els coberts de fusta pels de ferro". També rememora "quan van posar aigua a les cases" al poble, i ja no va caler anar a buscar-ne a la font, o bé "quan va arribar la llum" al municipi.

El 1927, la mare d'Escudé va trobar feina en una porteria a la capital i el seu fill va poder anar al col·legi i no passar tantes dificultats.

De l'arribada a Barcelona, és capaç de recordar quan pràcticament no passaven vehicles per la Gran Via i podien jugar en una de les artèries actualment més importants de la ciutat.

Hi passava un vehicle cada quart d'hora o vint minuts, cosa que contrasta amb el volum que ronda els 2.000 cada hora actualment, amb dades de l'Ajuntament del 2024.

De la Segona República a la Guerra Civil

El 14 d'abril del 1931, quan tenia 15 anys, es va proclamar la Segona República i "hi va haver molta alegria", assegura, ja que "no hi va haver cap tret i a la gent se la veia satisfeta".

Escudé treballava llavors en una empresa que feia figures de sants de guix, i de fet es va quedar sense feina per "l'anticlericalisme" de la societat del moment. El jove va acabar en una empresa reparant plomes estilogràfiques de la marca Parker, cosa que es va veure truncada el 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil. "No era conscient que anava de debò, al principi", recorda.

Després de l'esclat de la guerra, la Generalitat de Catalunya va posar en marxa la primera unitat militar pròpia des del 1714, el regiment pirinenc, i Escudé s'hi va allistar.

"Anava de trinxera en trinxera"

L'1 de març del 1937 van sortir de Barcelona fins a Broto, Osca, i després d'uns mesos "fent instrucció i fent alguna rucada", explica, els van donar armes i els van situar al front del Pirineu aragonès, a la zona de Jaca, durant l'època de la batalla de Belchite.

"Anava de trinxera en trinxera, passant alguns atacs i contraatacs salvant la pell", fins que el front aragonès va caure la primavera del 1938 i la seva divisió es va veure encerclada pels franquistes en el que es coneix com la bossa de Bielsa.

"Vam quedar tancats allà, i vam anar aguantant tant com vam poder, perquè no teníem ni canons, només bombes de mà i fuselleria", recorda, "però el terreny ens afavoria i vam aguantar des del març fins al juny". Al final, els franquistes es van apoderar del territori, però els combatents republicans, com ell, van poder fugir a França.

Manté la ment activa fent mots encreuats

De tornada a Catalunya, va acabar de comercial en un taller de manipulats de paper, i amb els nous ingressos es va poder casar i tenir els seus dos fills: "Vaig poder venir aquí a casa (el seu actual domicili a Barcelona, que va acabar comprant) i em vaig poder fer soci del Barça", explica.

Actualment, manté la ment activa fent mots encreuats i està informat de l'actualitat, llegint el diari cada dia. Encara es desplaça cada dijous al Montseny a dinar amb la seva família, i va a buscar bolets al mateix massís quan és temporada, tot i que admet que ja no es pot ajupir per collir-los a causa de la seva mobilitat reduïda.

A casa, es fa l'esmorzar i el dinar, i per il·lustrar-ho, explica que aquesta setmana s'ha fet xampinyons fregits i un saltat de talls de pollastre amb patates i carxofes. Entre els seus plats, també es troben els llagostins, la pasta o la fideuà: