L'origen de la calçotada: com va néixer una de les festes que més ens identifica
Poques coses identifiquen tant els catalans com les calçotades. Un ritual col·lectiu, meitat festa, meitat àpat, que ens sabem inequívocament nostre.
Tot i això, sorprèn saber que, malgrat que molts sentim un arrelament fortíssim a aquesta celebració, només fa un grapat de dècades que les calçotades es van estendre des de l'Alt Camp fins a la resta del país.
"No és fins als seixanta que es comencen a fer calçotades a llocs com Lleida o Barcelona", explica Guillem Soler.
Periodista, antropòleg, Soler s'ha encarregat de coordinar "El gran llibre de la calçotada" editat per Cossetània Edicions. Un volum que busca recollir tot el coneixement antropològic respecte a aquesta festa, que si bé és tan popular, ha estat molt poc estudiada des d'un punt de vista científic.
Aleshores què en sabem de la calçotada? Quan i per què vam començar a menjar calçots?
L'origen: el mite d'en Xat de Benaiges
Si ens preguntem per l'origen de la calçotada, la cultura popular ens diu que és una creació d'en Xat de Benaiges, un pagès que, segons la llegenda, l'hauria inventat pels voltants de 1891. Malgrat tot, les proves documentals ens indiquen que en Xat seria justament això: un mite.
La seva figura va ser difosa durant la dècada dels quaranta per un grup d'intel·lectuals vallencs, però segons detalla Soler, "ni tan sols hi ha proves que aquest personatge realment existís".
En lloc d'això, l'antropòleg veu en l'origen de la calçotada una invenció col·lectiva que hauria evolucionat lentament al llarg del temps.
Malgrat que això pugui decebre a molts amants de la festa, de moment es desconeix quan, com i per què es van començar a cultivar calçots. Soler assegura que les primeres referències documentals daten de fa un segle i identifiquen la calçotada com un àpat de mitjà tarda, un berenar sopar.
Probablement, era una menja que feia el pagès en acabar la feina, no un àpat tan complet com és ara.
Sobre l'on, però, no hi ha dubte: les calçotades, com els castells, van néixer al Camp de Tarragona, concretament a Valls.
Els primers indicis, a principis del segle XX
No sabem exactament quan es van començar a fer calçotades, però podem afirmar que a principis del segle XX ja eren una festa plenament arrelada a la ciutat de Valls.
Ja aleshores membres de la mateixa família, empresa o col·lectiu s'aplegaven per dur a terme conjuntament aquest àpat. "El component local era molt fort i la gent de fora només hi participava si algun vallenc els convidava", assenyala Soler.
Una situació que canvia durant la dècada dels quaranta, quan un grup d'intel·lectuals anomenat la Penya de l'Olla comença a organitzar calçotades on conviden a companys de Barcelona. Es tracta d'una festa que esdevé un espai de certa llibertat en plena dictadura.
L'Ajuntament de Valls inicialment permet les activitats de la Penya de l'Olla, en considerar que són actes privats, i, posteriorment, es beneficia del fet que cada cop més gent de fora la ciutat conegui aquesta festa, que utilitza com a reclam turístic i motor econòmic.
El règim franquista, per la seva banda, tampoc s'hi oposa en entendre que les calçotades, igual que els castells, són una mostra de "regionalisme sa": una activitat purament local i innòcua pel govern, ja que s'ha de tenir en compte que aleshores les calçotades estaven desproveïdes dels elements identitaris amb els quals avui les identifiquem.
L'evolució de la festa: de Valls al món
A partir dels cinquanta la festa s'expandeix. Arreu del país hi ha cada cop més gent que la coneix i els restaurants de la zona aprofiten per incorporar la calçotada a la seva oferta.
Gràcies a això, es popularitzen les excursions fins a Valls per anar a menjar calçots, sigui en 600, sigui en sortides organitzades per agències de viatges.
És a la dècada dels seixanta quan es comencen a fer calçotades en altres punts del país, però l'impuls definitiu a aquesta festa es produeix durant la dècada dels vuitanta i noranta. Una embranzida que té molt a veure amb la creació de Festa de la Calçotada de Valls l'any 1982, i que fa que aquest àpat acabi de guanyar adeptes.
Entre les claus del seu èxit ha estat el fet de combinar l'acte de menjar amb activitats d'oci, com el famosíssim concurs de menjar calçots. Un concurs que compta amb esportistes consagrats com el barceloní Adrià Wegrzyh, estrella incontestable del certamen, en el qual s'ha imposat durant 13 de les seves 39 edicions.
Una festa gastronòmica i identitària
Gràcies a tot aquest procés (molt ràpid des d'un punt de vista antropològic), la calçotada s'ha convertit en una festa celebrada en bona part del territori. Un èxit que té molt a veure amb el seu caràcter col·lectiu, que comporta compartir i celebrar conjuntament. "En principi, ningú no menja calçots sol", sentencia Soler.
Per ell es tracta d'una trobada amb cert caràcter ritual i, fins i tot una mica "primitiu". "El més normal és que s'allargui hores i hores, es converteix en un petit ritual. Parles, menges, t'embrutes, hi ha una cosa diferencial, un fet especial més enllà de l'àpat", diu l'expert.
Tot això, sumat al fet que es tracta d'una singularitat plenament local, ha fet que s'ompli del component identitari molt fort. "Només cal veure que la majoria dels casals catalans a l'exterior en celebren", assenyala Soler.
Meitat festa, meitat àpat, la calçotada convida a compartir sense inhibicions, a menjar fins a sortir rodolant, sense restriccions. Vaja, o quasi sense restriccions. Per Soler, com a mínim, només hi ha una cosa prohibida: fer servir guants.
