Mahmoud Assy, sol·licitant d'asil en espera: "Pensava que el món no tenia espai per a mi"
El Mahmoud es mira la foto de Sarah Hegazy des del seu pis a Barcelona. La coneix molt bé. Surt feliç, exultant amb la bandera de l'arc de Sant Martí, en el concert que el grup libanès Mashrou Leila va fer al Caire el 2017.
El que va passar després, el Mahmoud també ho té ben present. Ha seguit la seva història. La Sarah va patir persecució, empresonament i tortures. Va refugiar-se al Canadà per refer la seva vida i trobar la xarxa de seguretat que no podria tenir mai a Egipte. L'odi acumulat, però, va poder amb ella i aquest 14 de juny va posar punt final a la seva vida.
És tan greu deixar la teva família, la teva llengua, el teu país, els teus amics... No crec que cap persona pugui fer-ho sense una ajuda psicològica forta.
La decisió de marxar
El camí del Mahmoud té punts de contacte amb la de la Sarah. Als 16 anys va començar a explorar la vida homosexual del Caire. Locals amagats, trobades clandestines. Veia homes més grans que ell. Generacions cansades de viure dues vides alhora o de viure havent sacrificat la vida que haurien volgut tenir.
Les aplicacions de mòbil per trobar altres nois podien ser sempre un perill, amb policies amagats en perfils que d'entrada, podien semblar un refugi. La mare ho sabia. El pare, no, però ho intuïa. I als 18, va prendre la decisió. No voldria seguir aquells passos i fer-se gran a Egipte.
Romania va ser la primera parada. Una oportunitat per construir una nova etapa lluny de casa. Era la destinació més assequible i la més accessible. Però no va ser la més acollidora.
Estava molt sol. I com la Sarah, també vaig estar a prop de matar-me. Si el meu país no m'acceptava per ser homosexual, Europa no ho feia per ser àrab. Em semblava que el món no tenia un espai per a mi.
A Romania, la violència també va ser física. Va ser apallissat al carrer. I va ser colpejat per les paraules d'una professora de filologia hispànica a la universitat:
Em va dir que tornés. Que tornés al meu país perquè aquí no era benvingut.
La recomanació d'una advocada de venir a Espanya el va convèncer. Tornaria a fer les maletes i a provar sort. "Necessitava que la meva vida tornés a estar a les meves mans", diu. I així ho va fer.
Un sistema col·lapsat
Mahmoud Assy va ser una de les 118.264 persones que van demanar asil a l'Estat el 2019. Més del doble que el 2018, quan van ser-ne 55.749. I el seu, ara mateix, és un dels 124.025 expedients que encara esperen una resolució. Només el 5,2% dels casos acaben amb la concessió de l'estatus de refugiat.
Hi ha hagut un augment significatiu de les sol·licituds d'asil però no hi ha hagut l'augment proporcional del sistema d'acollida, assenyala Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat. I tenim problemes greus: la gent està esperant un any per tenir l'entrevista que els permet considerar-se sol·licitants d'asil i tenir dret a l'acollida.
També ho constata Blanca Garcés, investigadora sènior al CIDOB i directora de l'enquesta Casasil:
Un quart dels nostres enquestats ha estat en situació de carrer des de la seva arribada. Sobretot a la província de Barcelona, un 10% estan vivint en recursos per a persones sense llar, quan de fet són sol·licitants d'asil.
La responsabilitat d'expressar-se
El Mahmoud s'ha mogut per salvar aquests obstacles. Ara estudia Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona, treballa en una ONG, fa de professor d'anglès i àrab i abans del confinament ho complementava fent de cambrer en una cafeteria.
I de moment, no vol pensar en com acabarà la seva resolució. Però sí que ha volgut ordenar els pensaments de tot aquest temps i fer-los arribar de tornada a Egipte. "La meva història és la història de tants altres", deia al seu vídeo de YouTube.
Era conscient de les conseqüències de parlar de tot obertament. El pare el va amenaçar de venir a Espanya i matar-lo. El seu tiet, també. Però l'odi de part de la seva família també el va compensar l'agraïment de joves LGTBI egipcis que ja han vist el seu vídeo. Com una noia lesbiana.
Li semblava que estava molt sola al món, que no hi havia enlloc una persona com ella i que era l'única lesbiana d'Egipte. Però després de veure els meus vídeos em va escriure per dir que ara té més esperança d'un demà millor. I només per això, ja em sembla que des del privilegi d'estar aquí, estic fent alguna cosa. Parlar-ne és la meva responsabilitat. Per la gent que encara no té l'oportunitat de fer-ho.
