Maig del 68: "canvieu la vida, per tant, transformeu el seu manual d'ús"
La revolta supera l'àmbit dels estudiants, els sindicats obrers prenen el relleu. La imatge és insòlita: diumenge dia 13 de maig, al davant d'una gran manifestació, hi ha Charles Seguy, el líder del sindicat comunista CGT, al costat de Daniel Cohn-Bendit, "Dani el Roig", el símbol dels estudiants revoltats. Estudiants i obrers de bracet. Esquerra clàssica i nova esquerra juntes, ni que sigui per un dia, ni que sigui un miratge. La revolta entra en la fase social.
L'endemà, De Gaulle se'n va de visita oficial a la Romania de Nicolae Ceausescu, com si no volgués donar importància al que passa a París.
Però no és només a París. Aquell mateix dimarts 14, els 2.000 obrers de la Sud-Aviation, a prop de Nantes, voten a favor de la vaga indefinida i ocupen els locals de l'empresa. Els metal·lúrgics de la Renault fan el mateix, sense esperar tampoc l'ordre de cap sindicat. Als dies següents s'estenen les ocupacions de fàbriques per tot França, que es va aturant. La situació és tan greu que el primer ministre, Georges Pompidou, compareix a l'Assemblea Nacional.
La disciplina, en gran part, ha desaparegut. La intrusió de la ràdio i de la televisió ha posat els joves des de la infantesa en contacte amb la vida exterior. L'evolució dels costums ha transformat les relacions entre pares i fills, entre mestres i estudiants. El progrés de la tècnica i del nivell de vida ha suprimit, per a molts, el sentit d'esforç, i això no té res d'estrany, al capdavall, si la necessitat de l'home de creure en alguna cosa, de tenir sòlidament ancorats a dintre alguns principis fonamentals, es troba dificultada pel qüestionament constant de tot allò en què la humanitat s'ha basat durant segles. La família sovint es dissol, en tot cas s'afebleix; la pàtria és discutida, sovint negada. Déu és mort per a molts i la mateixa Església es pregunta sobre les vies a seguir i canvia les seves tradicions.
Pompidou presenta el maig com una crisi de civilització, que afecta països capitalistes i també països comunistes. Té raó, però també és cert que així vol estalviar responsabilitats al seu govern, que fins ara ha gestionat la revolta amb ben poca traça. La sessió parlamentària és tempestuosa, l'esquerra planteja una moció de censura.
Però allò que Pompidou descrivia en termes apocalíptics, es vivia com una festa als carrers del Barri Llatí i als parcs de la ciutat. Com si es fes realitat aquella edat d'or que cantava des de feia uns anys Leó Ferré, en què el pa serà daurat com les noies, tot sovint dilluns serà diumenge i tots els discursos acabaran amb un t'estimo'.
Les autoritats havien tornat a obrir la Sorbona i els estudiants l'havien ocupada immediatament. No falla: allà també hi havia un grupet de catalans. Eren gent de cultura, com Maria Aurèlia Capmany, que havien anat a París per unes jornades dedicades al llibre català i ara es trobaven allà al mig.
Nosaltres ens vam afegir a la riuada de gent que entrava a la Sorbona i vam veure com els estudiants arriaven la bandera francesa i posaven en lloc seu la bandera vermella. En aquells moments, el nostre esperit revolucionari es va emocionar i jo vaig vessar una llagrimeta.
Maria Aurèlia Capmany -teòrica del feminisme- devia observar que als carrers i a les barricades del maig a París hi havia moltes dones; però que, un cop a la rereguarda, s'encarregaven tot sovint dels serveis de fotocòpies i cafeteria. A la mateixa Sorbona, on de tot es podia discutir, no es parlava de feminisme. No se'n parlava fins que Anne Zelenski, militant dels drets de les dones, va decidir reservar una sala per debatre sobre "El feminisme i la revolució". No les tenia totes, però va ser un èxit.
Quan vam veure que s'omplia tant, tant, que ja no s'hi podia deixar entrar ningú més, vaig sentir una de les emocions més belles de la meva vida. Per fi la barrera es trencava, la paraula circulava, la gent se somreia; va ser un moment de gràcia a la història.
La pastilla contra l'embaràs i l'exemple del moviment de drets civils dels negres nord-americans són factors que contribueixen a la revifada del feminisme als 60, que viu una segona onada que s'estendrà a la dècada següent. També hi influeix el fet que moltes dones han constatat al maig, i en general al 68, que els lluitadors en públic contra les jerarquies patriarcals, sovint se n'aprofiten en privat.
Nosaltres que no tenim passat, les dones,
nosaltres que no tenim pas història,
des de la nit dels temps, les dones,
nosaltres som el continent negre.
Aixequem-nos, dones esclaves
i trenquem les nostres traves.
Amunt! Amunt!
Esclavitzades, humiliades, les dones,
comprades, venudes, violades,
a totes les cases, les dones,
fora del món relegades.
Soles en la nostra dissort, les dones,
l'una de l'altra ignorada,
ens han dividit, les dones,
i de les nostres germanes separades.
Reconeguem-nos, les dones,
parlem-nos, mirem-nos,
a totes ens han oprimit,
totes revoltem-nos.
El temps de la còlera, les dones,
el nostre temps ha arribat,
coneguem la nostra força, les dones,
descobrim-nos a milers.
És l'himne del Moviment d'Alliberament de la Dona francès, que comença el 1970 la lluita per la igualtat davant de la llei, per l'avortament entès com a dret sobre el propi cos, contra la violència conjugal. L'any següent neix el Front Homosexual d'Acció Revolucionària, amb l'objectiu de combatre les discriminacions legals i les agressions contra els gais. Després del 68, la lluita per la igualtat de drets i contra la discriminació s'eixampla i s'intensifica.
Però no anticipem més. Tornem al maig, a la Sorbona, convertida en el centre de la gran contestació contra el sistema. Allò és un formiguer dia i nit amb milers o desenes de milers de participants i curiosos. S'hi parla molt, s'imagina tot, també un nou ordre amorós. Es llegeix Charles Fourier o Wilhelm Reich com si aquella joventut fos capaç, per fi, de convertir les seves utopies sexuals en realitat.
També a l'Odéon, ocupat el 16 de maig per un grup d'artistes, estudiants i obrers, que el qualifiquen de "lloc de la cultura burgesa", i dir "burgès" era, en aquell moment, el pitjor que es podia dir d'algú o d'alguna cosa! Es tractava -assegurava un portaveu- de convertir l'Odéon en un lloc de trobada, en l'espai d'un míting polític i d'un debat contra els espectacles mercaderia. Però de fet es mantindrà com a teatre, amb l'escenari traslladat al pati de butaques on la gent xerra sense por i tan aviat riu com plora. Llegim "La libreta francesa. Mayo de 1968", d'Emma Cohen.
En el patio de butacas continúan fluyendo un sinfín de verdades hasta hoy presas del miedo. Si hubiésemos hablado así antes, el tan ansiado mundo de todos ya sería una realidad.
Cohen, llavors estudiant de dret, ja enamorada del teatre, amb 20 anys, recorda com sortien al carrer a fer improvisacions i jocs per engrescar els passavolants a discutir sobre com havia de ser el nou món que naixia entre dolors de part.
Bulle vida. Trás dos horas de intenso esfuerzo bulle vida ansiosa de más entendimiento en Trocadero. Dejamos la plaza con tropecientos viandantes discutiendo. Teatre de la Rue logró este Trocadero, este nuevo y fugaz paraíso de discusión autónoma. Siquiera por un instante paladeo revolución permanente. De regreso al Odeon pergeño nuevos juegos destinados a lanzar a toda la Ciudadanía andante en brazos de la Discusión Autónoma.
"Nuevo y fugaz paraíso", escrivia Emma Cohen. Però ella va arribar a creure, sí, que la revolució era possible, va explicar 20 anys després a Catalunya Ràdio.
Hi va haver uns dies a l'Odéon en què parlàvem amb Itàlia, amb Anglaterra, amb Alemanya, fins i tot amb els Estats Units, que vaig arribar a creure que si la foguera s'anava fent més gran, sí que podíem haver guanyat.
També hi havia esperances revolucionàries en alguns ambients catalans i espanyols. La dictadura franquista no era tan hermètica com pretenia. En homenatge als estudiants francesos que desafiaven el general De Gaulle, Raimon fa un concert a la Universitat Complutense de Madrid. Després en va compondre una cançó, "18 de maig a la Villa". Un tast de llibertat:
Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.
A París, la revolta semblava ja una revolució, a finals de la tercera setmana de maig. La història s'accelera, diuen al noticiari cinematogràfic de les Actualités Françaises. Tres, sis, deu milions de vaguistes el 20 de maig. França queda pràcticament paralitzada. La gent es demana, amb esperança o amb por, si és el començament d'una nova Revolució Francesa.
- - - - - - - -
Aquest és el tercer dels cinc reportatges de la sèrie "À bas le vieux monde. Fora el vell món" realitzats per Adolf Beltran amb muntatge de Dani Expósito i producció d'Eli Sort. Pots trobar els reportatges anteriors aquí.
