Mali, la imparable amenaça terrorista a les portes d'Europa
Periodista d'Internacional de 3CatInfo
6 min
Si alguna cosa conserven els estrategs del Pentàgon és l'olfacte per detectar regions problemàtiques. Ha passat desapercebut, però els EUA ja reconeixen que estan augmentant les operacions a l'Àfrica davant de la creixent activitat de grups integristes armats. Descriu el naixement d'una espècie d'"internacional terrorista islamista" que uneix els integristes de Somàlia, Mali i Nigèria i que s'ha convertit en una amenaça, diu, per a la seguretat global. I per primer cop apunta que els tres grups treballen plegats i han trobat un refugi al nord de Mali, a les portes d'Europa.
Fins fa sis mesos, l'amenaces terroristes a l'Àfrica estaven localitzades i relativament aïllades. Hi havia la guerrilla somali d'Al-Shabbab, retrocedint en el camp de batalla, però encara poderosa i castigant periòdicament Kènia. Els integristes de Boko Haram, al nord de Nigèria, que sí que han guanyat força i ja han matat més de 1.000 persones en un any i mig. I Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), que tenia les bases al nord de Mali, però no tenia una força militar amenaçadora. I, que se sàpiga, entre ells no hi havia cap relació ni cooperació més enllà de les afinitats ideològiques.
El que ha canviat el mapa i ha obert un nou i preocupant escenari ha estat la rebel·lió dels tuaregs a Mali i el "segrest" que grups islamistes han fet de la revolució dels "homes blaus". La conseqüència sobre el terreny és el que l'extens nord de Mali, que "de facto" és independent del sud, s'està convertint en una espècie de paradís integrista que faria de pont entre Nigèria i Somàlia i que els hauria donat forces renovades.
Segons el comandant de l'Africom, Carter Ham: "El que em preocupa de veritat és que tenim indicacions que aquestes tres organitzacions intenten coordinar-se i sincronitzar esforços." La cooperació, segons el general Ham, consistiria a compartir fons, entrenaments i materials.
Els Estats Units fa temps que augmenten el seus efectius a la zona del Sahel, conscients que s'ha convertit en un forat negre per la seguretat mundial. Però la caiguda del règim de Gaddafi, amb l'ajuda d'Occident, va omplir d'armes la regió i l'ha desestabilitzat, segurament per molt anys.
Mali és l'epicentre d'aquest nou desordre que es fa més preocupant a mesura que els dos grups islamistes locals, Ansar Dine i Mujao --d'alguna forma vinculats a AQMI—es fan els amos de l'Azawad, la meitat nord de Mali. Són guerrilles aparentment ben armades i organitzades que, com els talibans afganesos, han trobat en la destrucció de momuments patrimoni de la humanitat de Timbuctu i els càstigs religiosos la millor forma de donar-se a conèixer al món.
Ara, la comunitat internacional observa atònita com a les portes d'Europa s'ha creat un santuari de fonamentalistes que recorda molt l'Afganistan dels talibans. Com el país centreasiàtic, a Mali, la majoria de població és pobre, no hi ha grans riqueses naturals, és un país relativament poc estratègic, sense sortida al mar, desestructurat, amb un poder central molt dèbil... Un caldo de cultiu ideal perquè s'hi facin forts els integristes i, de passada, ajudin els seus col·legues nigerians o somalis.
I el problema és que la comunitat internacional sembla que té poques cartes a la mà per fer-hi front. Es parla d'una operació de països de l'Àfrica occidental per expulsar els islamistes de Gao, Kidal i Timbuctu, però no hi ha cap exèrcit africà a la zona amb a la potència de foc ni la força necessària per conquistar i assegurar una extensió de desert quasi tan gran com Espanya. Algèria, l'únic país amb unes forces armades més respectables, és per principi contrari a intervenir fora de les seves fronteres i tampoc veuria de bon ull una operació internacional al seu pati del darrere.
Després hi ha el problema que a Bamako, la capital de Mali, hi ha una situació política totalment incerta. Amb uns colpistes que no acaben de deixar el poder, un president interí hospitalitzat a França, un exèrcit desfet i rodimentari, un impàs democràtic que no se sap quan durarà... És a dir, no hi ha un interlocutor clar ni legitimat a Bamako per negociar amb la comunitat internacional i acordar un hipotètic desplegament de tropes internacionals.
Queda el paper de les potències occidentals, començant per França. L'antiga metròpoli és qui més ben situada està militarment a la zona amb tropes o bases a Senegal, Costa d'Ivori, Níger i Txad. Però el Quai d'Orsay del 2012 no és el del segle XX que actuava quasi amb impunitat a les antigues colònies per afavorir el govern de torn que més li convingués. Si ho fa, com a Costa d'Ivori l'any passat, és amb el mandat de l'ONU i aquí ho hauria de fer conjuntament amb una coalició de països difícil de sumar ara com ara. François Hollande ja té prous problemes com per llançar-se a una altra aventura militar de resultat incert. A més, cal recordar que AQMI o els seus associats tenen segrestats sis ciutadans francesos (i dos espanyols) que serien un bon escut pels integristes en cas d'atac.
Pel que els EUA, s'ho miren amb molta preocupació i augmenten la vigilància però no tenen cap intenció de ficar-se en un nou vesper. Per més inri, l'estratègia que el Pentàgon utilitza amb èxit contra Al Qaeda a Pakistan i Iemen a base de castigar-los amb serveis d'intel·ligència i avions espia (drones) no serviria massa per combatre unes guerrilles que ja ocupen pobles i ciutats de Mali.
En resum, totes les opcions per intervenir a Mali són endimoniadament complicades i incertes. Però no actuar-hi tampoc sembla la solució. Amb un santuari al cor del Sahel, els integristes i/o terroristes cada cop seran més forts i més poderosos i d'aquí a que comencin a atacar interessos occidentals a la regió pot haver-hi un només pas. Darrera Ansar Dine o Mujao hi caben perfectament jihadistes internacionals (de fet ja s'han vist pakistanesos o saudites a Timbuctu) que poden veure en el segrest d'estrangers, en els sabotatges a empreses occidentals (les mines d'urani d'Areva al veí Níger), o els atemptats contra ambaixades o restaurants europeus una fase més de la seva lluita.
Per no imaginar què passaria si Europa patís un atemptat planificat des del Sahel de la mateixa manera que, salvant les distàncies, l'11-S es va dissenyar des de l'Afganistan. Tot això ja és molta imaginació però cap servei d'intel·ligència dubte que si AQMI o algun altre grup associat tingués la capacitat, intentaria colpejar territori europeu. Es tracta per tant que no la tingui i això comença per evitar que disfruti d'un santuari com el que ara es consolida a l'Azawad.
Tornant al general Ham, no s'ha de ser el comandant de les forces nord-americanes a l'Àfrica per deduir que el món té ara mateix un problema greu amb Mali en particular i amb l'integrisme islàmic africà en general. Fins ara, el Pentàgon, i en menor mesura alguns països europeus, han optat per enviar assessors i alguns comandos al Sahel per ajudar als exèrcits locals. Però davant, ara tenen un repte formidable ja que és clar que aquests exèrcits sols no poden fer front a l'amenaça que s'està gestant a l'Azawad i que té ramificacions en un arc que va des de Nigèria fins a Somàlia.
I Mali, a diferència de l'Afganistan, és a les portes d'Europa.
Fins fa sis mesos, l'amenaces terroristes a l'Àfrica estaven localitzades i relativament aïllades. Hi havia la guerrilla somali d'Al-Shabbab, retrocedint en el camp de batalla, però encara poderosa i castigant periòdicament Kènia. Els integristes de Boko Haram, al nord de Nigèria, que sí que han guanyat força i ja han matat més de 1.000 persones en un any i mig. I Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), que tenia les bases al nord de Mali, però no tenia una força militar amenaçadora. I, que se sàpiga, entre ells no hi havia cap relació ni cooperació més enllà de les afinitats ideològiques.
El que ha canviat el mapa i ha obert un nou i preocupant escenari ha estat la rebel·lió dels tuaregs a Mali i el "segrest" que grups islamistes han fet de la revolució dels "homes blaus". La conseqüència sobre el terreny és el que l'extens nord de Mali, que "de facto" és independent del sud, s'està convertint en una espècie de paradís integrista que faria de pont entre Nigèria i Somàlia i que els hauria donat forces renovades.
Segons el comandant de l'Africom, Carter Ham: "El que em preocupa de veritat és que tenim indicacions que aquestes tres organitzacions intenten coordinar-se i sincronitzar esforços." La cooperació, segons el general Ham, consistiria a compartir fons, entrenaments i materials.
Els Estats Units fa temps que augmenten el seus efectius a la zona del Sahel, conscients que s'ha convertit en un forat negre per la seguretat mundial. Però la caiguda del règim de Gaddafi, amb l'ajuda d'Occident, va omplir d'armes la regió i l'ha desestabilitzat, segurament per molt anys.
Mali és l'epicentre d'aquest nou desordre que es fa més preocupant a mesura que els dos grups islamistes locals, Ansar Dine i Mujao --d'alguna forma vinculats a AQMI—es fan els amos de l'Azawad, la meitat nord de Mali. Són guerrilles aparentment ben armades i organitzades que, com els talibans afganesos, han trobat en la destrucció de momuments patrimoni de la humanitat de Timbuctu i els càstigs religiosos la millor forma de donar-se a conèixer al món.
Ara, la comunitat internacional observa atònita com a les portes d'Europa s'ha creat un santuari de fonamentalistes que recorda molt l'Afganistan dels talibans. Com el país centreasiàtic, a Mali, la majoria de població és pobre, no hi ha grans riqueses naturals, és un país relativament poc estratègic, sense sortida al mar, desestructurat, amb un poder central molt dèbil... Un caldo de cultiu ideal perquè s'hi facin forts els integristes i, de passada, ajudin els seus col·legues nigerians o somalis.
I el problema és que la comunitat internacional sembla que té poques cartes a la mà per fer-hi front. Es parla d'una operació de països de l'Àfrica occidental per expulsar els islamistes de Gao, Kidal i Timbuctu, però no hi ha cap exèrcit africà a la zona amb a la potència de foc ni la força necessària per conquistar i assegurar una extensió de desert quasi tan gran com Espanya. Algèria, l'únic país amb unes forces armades més respectables, és per principi contrari a intervenir fora de les seves fronteres i tampoc veuria de bon ull una operació internacional al seu pati del darrere.
Després hi ha el problema que a Bamako, la capital de Mali, hi ha una situació política totalment incerta. Amb uns colpistes que no acaben de deixar el poder, un president interí hospitalitzat a França, un exèrcit desfet i rodimentari, un impàs democràtic que no se sap quan durarà... És a dir, no hi ha un interlocutor clar ni legitimat a Bamako per negociar amb la comunitat internacional i acordar un hipotètic desplegament de tropes internacionals.
Queda el paper de les potències occidentals, començant per França. L'antiga metròpoli és qui més ben situada està militarment a la zona amb tropes o bases a Senegal, Costa d'Ivori, Níger i Txad. Però el Quai d'Orsay del 2012 no és el del segle XX que actuava quasi amb impunitat a les antigues colònies per afavorir el govern de torn que més li convingués. Si ho fa, com a Costa d'Ivori l'any passat, és amb el mandat de l'ONU i aquí ho hauria de fer conjuntament amb una coalició de països difícil de sumar ara com ara. François Hollande ja té prous problemes com per llançar-se a una altra aventura militar de resultat incert. A més, cal recordar que AQMI o els seus associats tenen segrestats sis ciutadans francesos (i dos espanyols) que serien un bon escut pels integristes en cas d'atac.
Pel que els EUA, s'ho miren amb molta preocupació i augmenten la vigilància però no tenen cap intenció de ficar-se en un nou vesper. Per més inri, l'estratègia que el Pentàgon utilitza amb èxit contra Al Qaeda a Pakistan i Iemen a base de castigar-los amb serveis d'intel·ligència i avions espia (drones) no serviria massa per combatre unes guerrilles que ja ocupen pobles i ciutats de Mali.
En resum, totes les opcions per intervenir a Mali són endimoniadament complicades i incertes. Però no actuar-hi tampoc sembla la solució. Amb un santuari al cor del Sahel, els integristes i/o terroristes cada cop seran més forts i més poderosos i d'aquí a que comencin a atacar interessos occidentals a la regió pot haver-hi un només pas. Darrera Ansar Dine o Mujao hi caben perfectament jihadistes internacionals (de fet ja s'han vist pakistanesos o saudites a Timbuctu) que poden veure en el segrest d'estrangers, en els sabotatges a empreses occidentals (les mines d'urani d'Areva al veí Níger), o els atemptats contra ambaixades o restaurants europeus una fase més de la seva lluita.
Per no imaginar què passaria si Europa patís un atemptat planificat des del Sahel de la mateixa manera que, salvant les distàncies, l'11-S es va dissenyar des de l'Afganistan. Tot això ja és molta imaginació però cap servei d'intel·ligència dubte que si AQMI o algun altre grup associat tingués la capacitat, intentaria colpejar territori europeu. Es tracta per tant que no la tingui i això comença per evitar que disfruti d'un santuari com el que ara es consolida a l'Azawad.
Tornant al general Ham, no s'ha de ser el comandant de les forces nord-americanes a l'Àfrica per deduir que el món té ara mateix un problema greu amb Mali en particular i amb l'integrisme islàmic africà en general. Fins ara, el Pentàgon, i en menor mesura alguns països europeus, han optat per enviar assessors i alguns comandos al Sahel per ajudar als exèrcits locals. Però davant, ara tenen un repte formidable ja que és clar que aquests exèrcits sols no poden fer front a l'amenaça que s'està gestant a l'Azawad i que té ramificacions en un arc que va des de Nigèria fins a Somàlia.
I Mali, a diferència de l'Afganistan, és a les portes d'Europa.
