Maneres de viure la mort: del Ministeri de la Soledat al dret a l'eutanàsia

Com s'aborden en diversos països les qüestions relacionades amb el final de la vida? Des dels Estats Units, Xesco Reverter explica com els surt de car sobreviure als nord-americans. Paradoxalment, això també els passa als xinesos: Francesc Canals il·lustra com el sistema comunista no respon a totes les necessitats de la població més vella, que ha de confiar en la xarxa familiar.

En altres llocs, el repte és arribar a vell. Amb el retard de l'edat de jubilació aprovat pel govern de Vladímir Putin, molts russos, especialment homes, moriran abans de retirar-se, als 65 anys. Manel Alías viatja a Sibèria, on l'esperança de vida queda per sota de l'edat de jubilació. Sergi Mulero documenta el cas del Regne Unit, on s'ha creat el Ministeri de la Soledat, per respondre a les problemàtiques específiques de les persones que sobreviuen sense cap entorn familiar ni social.

A Bèlgica, fa 16 anys que hi ha una llei de l'eutanàsia en vigor, considerada la més avançada del món. Xavi Coral analitza com la societat ha après a conviure-hi sense grans conflictes ètics.

Estats Units: la sanitat, un luxe per a molts
Per Xesco Reverter

Als Estats Units, tenir una vida llarga vol dir arruïnar-se. Molts ciutadans americans no es poden permetre el sistema sanitari, ja que l'assegurança que han de pagar és cara i no els cobreix totes les necessitats si emmalalteixen.

Segons relata la Juddy, que va tenir un càncer i l'assegurança només li cobria 25.000 dòlars per pagar les despeses que comportava la malaltia. En moltes ocasions no arribava a pagar-se les pastilles i el cost total de la cura de la malaltia va assolir els 172.000 dòlars, sense comptar-hi els medicaments.

Ella i el seu marit, en Tom, es van plantejar en nombroses ocasions vendre's la casa i, fins i tot, van estar una temporada sense fer servir el seu vehicle privat. Tot i això, tal com explica la Juddy, no va voler hipotecar la casa perquè, en cas de mort, no volia deixar la família sense llar.

Ara la Juddy ja està recuperada, però tant ella com en Tom han hagut de pagar-ne les conseqüències i deixar els plans de jubilació. Per tant, hauran de continuar treballant la resta de la seva vida.

A més a més, tenen una filla discapacitada, que gràcies a diverses col·laboracions i esforç pot estar ingressada en un centre mèdic.

El 16% dels nord-americans tenen dificultats per pagar-se l'assegurança, ja que els EUA es caracteritzen per tenir el sistema sanitari més car del món. Cada dia moren ciutadans perquè no es poden pagar l'assegurança i d'altres decideixen no curar-se per no deixar la resta de la família sense recursos econòmics.

Tot i les dificultats, l'estat no fa res per solucionar una problemàtica que afecta molts ciutadans, ja que, a diferència d'Europa, on la sanitat és un dret universal, als EUA es tracta d'un negoci.

Sibèria: sense esperança de vida
Per Manel Alías

Molts dels turistes que visiten Rússia passen per Irkutsk. Potser, fins i tot, sense ser-ne gaire conscients; perquè, més que la ciutat, el que busquen és una de les meravelles del planeta: el llac Baikal, un oceà d'aigua dolça on viuen centenars d'espècies endèmiques. Però el nostre viatge no ha estat turístic.

L'oposat d'aquest llac és un cementiri. Entre làpides que il·lustren una xifra que costa de pair: 61 anys. Aquesta és l'esperança de vida dels homes a la regió d'Irkutsk, una de les més extenses de Rússia -tot i que només hi viuen dos milions i mig d'habitants-. 61 anys. Només un any més que l'edat de la jubilació, que a Rússia és de 60 anys per als homes. Això, fins ara. A partir del gener, l'edat de jubilació s'anirà endarrerint fins que, el 2028, serà de 65 anys.

Per a la majoria de russos, jubilar-se no significa, però, arribar a una etapa relaxada de la vida. La lluita continua. Per força. Perquè les pensions són, de mitjana, inferiors als 200 euros. I es queden curts fins i tot en els casos d'aquells avis que ja tenen pis propi. Perquè fer front a despeses de casa, comprar aliments i, sobretot, medicaments, els obliga a fer càlculs impossibles. I allò que molts voldrien, poder fer regals als seus nets, o viatjar, encara que fos per dins del seu país, no forma part dels plans d'un jubilat mitjà a Rússia.

Els plans són continuar treballant. Fer feinetes que completin la paga. Potser si els familiars tenen una posició més còmoda, ho poden remeiar. Si no, tocarà treballar fins que el cos aguanti.

Pel que fa al govern rus, que ha endarrerit cinc anys l'edat de jubilació, posa de manifest que Rússia, una potència mundial en algunes esferes, té els peus i una part del tronc de fang. I que hi ha una dissonància entre la potència que Vladímir Putin vol irradiar i la penúria amb què milions d'avis i d'àvies passen de llarg per davant dels prestatges de carn i de peix als supermercats.

Les autoritats pronostiquen que l'esperança de vida anirà pujant. Però abans que això sigui una realitat, ja han apujat l'edat de jubilació. I els afectats, els hem trobat sense cap mena d'esperança.

El dilema xinès: massa gent o massa vella?
Per Francesc Canals

Històricament, els xinesos tenien molts fills, perquè eren sinònim de tranquil·litat en el futur i la vellesa. Però ara és tot el contrari. La Xina envelleix. No neixen prou criatures.

La política del fill únic ha durat gairebé quatre dècades i, ara que les parelles en poden tenir un segon, no s'hi animen, principalment per motius econòmics. El govern es planteja permetre un tercer fill o, el més probable, abolir aviat tota limitació.

Els demògrafs calculen que la Xina tindrà sobre uns 400 milions de persones més grans de 60 anys el 2050, una mica més d'un terç de la població, això comptant que les polítiques d'incentivació de la natalitat tinguin èxit.

Fins ara era indiscutible que els xinesos envellien a casa, amb els fills. És el que mana una societat de tradició confuciana, en què impera el respecte per la gent gran.

Això era quan hi havia molts néts per a cada avi. Ara són quatre avis per a un sol nét, resultat de la política del fill únic.

A casa d'en Jia Fulu, que viu amb la seva mare, la Zhang Xuerong, la tradició es manté. També viu amb ells en Jia Ning, fill i nét. Tres generacions en habitacions atorgades per l'estat dins d'un hutong, els patis de veïns tradicionals de Pequín.

En Jia Fulu ens diu que, per a la generació del seu fill, potser enviar els pares a una residència serà una tendència, però que ell, amb la seva mare, no s'ho planteja. "Al cap i a la fi em va criar de petit i l'haig de tenir amb mi fins al final," diu per tancar la qüestió.

Però en algunes famílies no caldrà esperar al fill únic. Fa onze anys, en Zhang Yunqi va dur el seu pare a una residencia de gent gran al sud-est de la capital xinesa. "Quan em vaig posar malalt i em van hospitalitzar, com que vivíem en una casa petita i tots havíem de treballar en horari de dia, després de parlar-ho en família, vam decidir portar-lo a la residència", ens diu.

Ara s'acaba de jubilar ell, és el que s'anomena un "jove vell". La residència ja no és un tabú, i hi afegeix: "Jo crec que la gent de la meva edat també anirem a una residència quan siguem vells, perquè els nostres fills també tenen la seva família pròpia i no podem ser una càrrega en la seva vida."

Els xinesos reclamen més suport del govern per a la gent gran. El precari sistema de pensions no garanteix prou ingressos als jubilats per viure pel seu compte. Els fills no sempre tenen prou recursos per assumir l'assistència que poden necessitar, i més quan són dependents.

Molts creuen que el govern no està responent a la demanda social, malgrat que la Xina ja té recursos de sobres per no desatendre la seva gent gran i, sobretot, mitigar la soledat de la vellesa d'una generació que en la seva joventut va aconseguir sobreviure a tots els trasbalsos del maoisme.

La soledat al Regne Unit: un problema d'estat
Per Sergi Mulero

"Per a massa gent la soledat és la trista realitat de la vida moderna" deia la primera ministra britànica Theresa May durant l'anunci de la creació al Regne Unit d'una secretaria d'estat específica per abordar aquest problema. Segons càlculs fets al país, nou milions de persones se senten soles sovint o sempre, en la seva vida quotidiana.

La situació no només la viu el col·lectiu de la tercera edat, sinó que són els joves (16-24 anys) i els adults joves (25-34) els que més la pateixen. Tota una paradoxa en temps de tecnologies que interconnecten en temps real individus d'un i altre costat del planeta. Les xifres també assenyalen que les dones afirmen sentir-se soles en un percentatge més alt que els homes. Hi ha almenys dos elements que poden influir en això: la quantitat de dones dedicades exclusivament a la cura de familiars ancians o malalts i la percepció que els homes poden ser reticents a admetre el problema de la soledat, per vergonya.

Sentir-se sol (que és diferent d'estar sol) afecta no només la salut mental, sinó també la física. I els costos dels tractaments en el sistema sanitari britànic ho noten. Fa uns anys la diputada laborista Jo Cox va advertir del problema i de la necessitat d'impulsar el contacte real entre les persones.

El juny del 2016 era assassinada per un militant d'extrema dreta durant la campanya del referèndum del Brexit. Ara la seva família continua el seu activisme contra la soledat: "Estem més units i tenim més en comú del que ens separa", li agradava dir a la diputada.

Bèlgica: 16 anys convivint amb l'eutanàsia
Per Xavi Coral

Bèlgica és el país de la Unió Europea més avançat en l'aplicació de l'eutanàsia activa. Va ser el segon país, després d'Holanda, a despenalitzar-la l'any 2002, i el 2014 va reformar la llei perquè no hi hagués límit d'edat per demanar-la, cosa que no passa enlloc més.

Un pacient pot demanar de posar fi a la seva vida si té una malaltia incurable que li provoqui un gran patiment físic o psicològic. Ha de formular la petició de manera conscient i meditada i un equip de metges ha de validar-ho. Hem parlat amb la presidenta de l'Associació pel Dret a Morir Dignament de Bèlgica, Jacqueline Herremans, que assegura que el que fa la llei és en realitat molt simple i molt normall: donar a una persona prou autonomia perquè pugui decidir sobre la seva vida.

En el cas dels menors d'edat, la llei es basa en un criteri que va ser molt polèmic en el moment del seu debat al Parlament. Es tracta de reconèixer la capacitat de discerniment de l'infant. Ha de ser capaç de demostrar que entén que demanar l'eutanàsia significa morir. En aquest procés hi participen més especialistes que en el cas dels adults i es necessita el consentiment dels pares. Els experts prefereixen parlar d'absència d'oposició dels pares per la duresa que comporta arribar a consentir que un fill mori.

Des del 2002, que es va aprovar la llei, la mitjana de morts a Bèlgica per eutanàsia volta el miler, un 2% del total de defuncions que hi ha al país en un any. D'infants que passin per aquest procés, n'hi pot haver 3 o 4 a l'any. No tots són belgues.

Els ciutadans estrangers també hi poden accedir; això sí, en aquest cas han de ser majors d'edat. Els metges belgues reconeixen que les peticions que els arriben de l'estranger són més complicades de gestionar perquè necessiten conèixer el pacient i entendre bé el seu historial, per la qual cosa hauran de viatjar a Bèlgica, cosa que no és fàcil per la situació en què acostumen a trobar-se aquest tipus de malalts, però també asseguren que entenen el seu esforç davant de la frustració que senten al seu país de no poder prendre la decisió que volen.

El director clínic de l'Institut Jules Bordet, Dominique Lossignol, ens explica que sovint, quan arriben a Bèlgica, aquests pacients arrosseguen un sentiment de culpabilitat, els han fet sentir poc valents, amb poques ganes de lluitar, i no s'ha tingut en compte la difícil situació en què es troben.

A l'última enquesta publicada a Bèlgica sobre la llei de l'eutanàsia, el percentatge que hi estava a favor fregava el 75%. L'eutanàsia ja forma part de la vida quotidiana de la societat belga. Ningú voldria arribar-hi, però els alleuja saber que, arribat el moment, davant d'un dolor insuportable i cap perspectiva de curació, podran triar.