Maria i Marc Molins s'emocionen a "El suplement": "Ens hem estimat i barallat molt"

Maria Molins i Marc Molins són germans, però també dues ànimes completament diferents. Ella, actriu guanyadora d'un Gaudí; ell, advocat penalista. L'emoció i l'ordre. L'instint i la raó.  

Tots dos han crescut envoltats d'una família d'artistes, però els camins professionals i personals han estat divergents. Roger Escapa els reuneix a "El suplement" per parlar de lligams de sang, records, vivències, però sobretot del vincle profund que els uneix malgrat les diferències. 

Records d'infantesa i primeres baralles a can Molins 

La Maria és la gran, tot i que ningú ho diria: "Sí, jo soc la que tinc seny", bromeja. El seu germà la rebat i afegeix: "Però la rauxa és tota teva." Tot i moure's per mons aparentment oposats, comparteixen una manera de ser (i de fer):

 "Defensem amb la paraula. "Jo en un judici; ella, en un escenari." 

Aquest tret prové del seu entorn. Els germans Molins van créixer en una casa on la cultura, l'art i l'argument eren el centre de tot. "Hem viscut entre quadres, exposicions, llibres, música...", recorden. El pare era un amant del teatre que tocava el piano, mentre que la mare era pintora. 

El Marc rememora una infantesa de complicitat i baralles constants: "Jugàvem i ens barallàvem molt..., però sobretot, hem sigut profundament feliços." Una de les seves anècdotes preferides és la del ratolí Pérez: "Em va caure una dent i em vaig despertar amb una síndria enorme de cinc quilos sota el coixí!" Tots dos recorden aquell misteri: "Com va aconseguir pujar fins a les lliteres?" 

Els tres germans --perquè també hi ha una tercera, l'Anna, la petita-- continuen molt units avui dia. "Vivim a prop i ens veiem sovint; hi ha una complicitat còsmica", explica el Marc. 

L'orgull de triar un camí propi 

Tot i tenir trajectòries molt diferents, els dos germans han construït carreres amb una mateixa essència: la passió pel que fan. En Marc, amb el compromís per la justícia. La Maria, amb la interpretació com a espai per despullar emocions i connectar amb el públic. 

L'actriu recorda que no era bona estudiant: "Era molt distreta, tenia molt món interior. Em renyava especialment un mestre, i em tallava les ales." Un cop, en un examen, va confondre Prússia amb Múrcia i l'anècdota encara provoca rialles. "Vaig posar ‘unificació amb Múrcia i Savoia'." I clar, això va perseguir el Marc a l'escola: "Vigila, que és el germà de la Maria", li deia algun professor. 

Però si ella era la somiadora, ell era l'altra cara de la moneda: un estudiant excel·lent i aplicat, malgrat ser "supermogut, molt juganer i gamberro", tal com el descriu la seva germana. "Fins i tot està prenent apunts avui", revela Roger Escapa. 

Malgrat les diferències, tots dos senten una profunda admiració l'un per l'altra. "L'he vist actuar una vintena de vegades. M'entusiasma. Soc fanàtic de la meva germana", admet ell. La Maria el mira amb orgull i admira la seva constància, serenitat i sentit de la justícia. 

El pas del temps i la relació entre els germans Molins 

Amb els anys, Maria Molins i Marc Molins han après a mirar-se amb uns altres ulls, més tendres i menys competitius. "Ens agrada discutir, però des de l'afecte", diu l'actriu. "Jo soc reivindicativa; ell, més analític, però ens entenem", conclou.  

Tots dos són pares, i els seus fills --que tenen edats similars-- també fan pinya: "Jo que tinc filla única, entén els seus cosins com si fossin els seus germans, és una meravella veure-ho", explica la Maria. 

Els germans són molt diferents, però s'han ajudat molt mútuament. Quan li demanen com descriuria la seva germana, el Marc no dubta: "La Maria és la reivindicació. Sempre ha estat molt rebel, amb uns principis molt ben assentats. Des de petita ja obria camí, en temes de gènere, per exemple." 

L'emoció arriba de seguida: "Potser mai ens ho havíem dit. Ens hem barallat molt, però sentir-lo parlar així de mi... M'emociona", confessa l'actriu. 

Entre mirades còmplices, els germans Molins revelen una relació que ha passat per totes les fases: la rivalitat de la infància, l'admiració mútua i, finalment, la calma d'un afecte madur i indestructible.