Matrimonis forçats i menors: una pràctica invisible que desafia la justícia
La detenció i posterior posada en llibertat de cinc persones a Corella, a Navarra, per un presumpte matrimoni forçat d'una menor de 14 anys ha tornat a situar al centre del debat un problema que les institucions coneixen però que la justícia té enormes dificultats per abordar.
La Fiscalia de Navarra ha recorregut la decisió del jutge i queda pendent saber si la causa es reobrirà. El cas posa damunt la taula una evidència que els especialistes repeteixen: els costums no poden ser la base del dret, i quan aquests costums entren en conflicte amb la protecció dels menors, l'Estat té l'obligació d'actuar.
La investigació d'un matrimoni forçat ja és complexa per naturalesa; però quan un dels contraents és menor, els obstacles es multipliquen.
L'acord entre famílies, les transaccions econòmiques que mai deixen rastre i la voluntat de mantenir aquests pactes dins l'àmbit privat fan gairebé impossible acreditar judicialment els fets.
En algunes comunitats, el lliurament de diners quan s'acorda un casament es considera un dot. Malgrat que és una pràctica il·legal, continua viva, i sovint implica adolescents per sota de l'edat mínima de consentiment, fixada als 16 anys a l'estat espanyol. Qualsevol relació sexual amb una menor d'aquesta edat, encara que hi hagi acord familiar, s'emmarca automàticament dins del delicte d'agressió sexual.
Costums i pressió comunitària
La sociòloga i professora de la Universitat Jaume I Mercedes Alcañiz assenyala que en algunes comunitats de gitanos romanesos persisteixen conductes patriarcals arrelades i formes de "justícia gitana" que regulen relacions, disputes i pactes entre famílies i castes.
En aquest context, els casaments no són només unions personals: són actes socials que marquen estatus i reconeixement dins el grup.
Això comporta, diu Alcañiz, abandonament prematur dels estudis i l'assumpció de rols domèstics per part de les noies, en un procés on el marge de decisió individual és molt limitat.
Alcañiz va ser una de les tutores de la tesi doctoral d'Adriana Cioran sobre les dones migrants romaneses d'ètnia gitana a Espanya, presentada l'any passat. Cioran aborda el paper d'aquestes dones, moltes vegades amb analfabetisme i subordinades a la voluntat dels clans familiars.
Una altra sociòloga, Ralica Popescu explica a l'article "El naixement i el matrimoni en la població gitana" que, en aquestes comunitats, el matrimoni precoç és la norma i l'edat varia entre les comunitats tradicionals i les modernes.
Si en el cas de les modernes es pot dir que les noies es casen durant l'adolescència o la primera joventut (17–21 anys), en el cas dels gitanos tradicionals, les noies es casen encara en la infantesa (10–14 anys).
Tot i que no ho desitgen i consideren que casar-se a aquestes edats frena el seu desenvolupament personal, les noies gitanes de les comunitats de tipus tradicional són casades per la família (pares i avis). La seva situació és difícil, ja que els pares decideixen el seu destí des de la infantesa, quan elles no tenen poder de decisió.
Tot i que tant elles com moltes de les seves mares són conscients d'aquesta situació, el control de la comunitat és més fort que la voluntat personal.
Un món hermètic per a la justícia
Els factors que porten al matrimoni i al naixement precoç a les comunitats gitanes són tant de naturalesa cultural com econòmica. De fet, el fill i la filla representa, probablement, no només un valor per a la família, sinó també un recurs.
L'advocat penalista Joan Argilés, amb dècades d'experiència amb famílies d'aquest entorn, descriu aquests pactes com a "estrictament privats" i rarament visibles per a l'exterior.
Segons Argilés, la cohesió interna i el respecte cap als patriarques converteixen aquests acords en un terreny pràcticament inaccessible.
L'hermetisme és fort. És un món interior. Les transaccions i pactes queden fora del sistema 'paio'.
"No hi ha proves perquè difícilment deixen entrar algú de fora", explica l'advocat.
Aquest tancament dificulta que les víctimes –sovint menors– puguin denunciar o fins i tot identificar-se com a víctimes, perquè trencar la norma comunitària pot tenir conseqüències dins la mateixa família.
Per què costa tant que hi hagi sentències?
Els juristes coincideixen que la clau és la prova. Sense evidències sòlides, les causes s'acaben arxivant i els acusats queden absolts.
Jordi Espelt, de la Comissió d'Estrangeria del Consell de l'Advocacia Catalana, ho resumeix així: "És imprescindible un treball previ de recopilació de proves perquè el procediment no quedi en no res. Si no està prou documentat, deixes els jutjats indefensos i acabes amb sentències absolutòries."
Espelt adverteix que, quan aquests enllaços es presenten com a festes o rituals culturals, cal obtenir gravacions i testimonis que acreditin que realment s'està pactant o formalitzant un matrimoni.
"Has de provar la prova", insisteix, per delimitar penalment els fets.
Les dades d'Eurostat situen Romania entre els països europeus amb edats mitjanes de matrimoni més baixes: uns 13 anys en entorns tradicionals, i 19 en àrees més modernes.
Aquest context cultural traslladat a l'estat espanyol genera xocs inevitables perquè els costums no poden vulnerar drets fonamentals, especialment quan hi ha menors implicats.
Des del 2009, any en què es va aprovar el protocol de prevenció de matrimonis forçats a Catalunya, s'han registrat més de 200 denúncies. Tot i això, molt poques arriben a sentència condemnatòria. La manca de proves, el silenci comunitari i la vulnerabilitat de les víctimes expliquen per què aquesta pràctica, malgrat estar perseguida per la llei, continua sent en gran part invisible.
