Mocions, presons i les joies del Louvre 

El robatori de les joies de la corona de Napoleó III diumenge 19 al matí és el que en argot periodístic se'n diu "un temàs". Ho té tot: crònica policial, política cultural, imatge de luxe i alhora de decadència, fets inaudits i comentaris infinits.

Que si un guió digne de la sèrie francesa "Lupin". Que si un símbol de la decadència del règim "monarco-republicà" francès, a la manera del còmic "El ceptre d'Otokar" de Tintín. Que si és la ventada final en aquesta tempesta perfecta que acabarà portant l'extrema dreta a governar França. Els símils dits a les tertúlies aquests dies són més o menys ocurrents; però, sobretot, inacabables.

Mocions i degradacions

D'aquesta última setmana, la notícia important que més ha passat desapercebuda va arribar divendres 17 a les tantes de la nit. L'agència de qualificació del crèdit S&P, abans Standard and Poor's, va avançar la requalificació semestral del deute francès prevista pel 28 de novembre, alertada per la moció de censura plantejada contra el govern de Sébastien Lecornu del dia anterior i que finalment no va tirar endavant per només 18 vots.

Igual que en el cas de Fitch del setembre, l'agència nord-americana ha rebaixat el ràting de França de AA− a A+, una penalització directa al caos polític del país i, sobretot, a les concessions a l'esquerra que el primer ministre Lecornu havia fet en el discurs de política general. Especialment a una concessió als socialistes: l'exigència "sine qua non" per mantenir viu el govern, la suspensió de la reforma de les pensions.

Sense embuts, S&P incideix en el debat parlamentari argumentant que "la incertesa en les finances públiques es manté elevada fins que no arribin les eleccions presidencials del 2027. "Un exemple d'això és la decisió del nou govern de suspendre la històrica reforma de les pensions de França", hi afegeix.

Tant influeix que el president Emmanuel Macron ja ha comminat el seu primer ministre a rectificar. Dimarts 21 d'octubre, des de la distància d'una cimera europea, ha deixat anar que no hi haurà "ni suspensió ni abrogació" de la reforma de les pensions. Macron evoca un simple "decalatge" en el temps de l'edat de jubilació.

Declaracions que, ni més ni menys, posen en perill el fragilíssim govern Lecornu II, sustentat en la voluntat dels socialistes de provocar un gir en la política social i "austericida" del govern. Els francesos no s'han recuperat del terrabastall polític que ja temen per una nova caiguda del govern.

El primer president de la república entre reixes

L'empresonament de Nicolas Sarkozy dimarts 21 al matí competeix amb el robatori del Louvre en protagonisme mediàtic, aquesta setmana. Posada en escena dramàtica de qui es considera una víctima maltractada per la justícia, amb concentració de simpatitzants a la porta de casa abans d'acomiadar-se de la seva dona, Carla Bruni, seguiment del cotxe pels carrers de París, entrada a la presó amb un desplegament policial excepcional... Podria ser el guió d'una altra sèrie de culte.

Sarkozy ha aconseguit que a les televisions es parli sobretot de la quotidianitat del que viurà aquestes setmanes entre reixes, perquè pocs francesos creuen que l'estada a la presó de La Santé arribi a Nadal. Que si s'ha endut els dos volums d'"El comte de Monte Cristo" i una bíblia per llegir. Que si ha començat a escriure les memòries de presoner. Que si disposa d'un telèfon fix i d'un petit aparell de televisió a la cel·la i si ja ha anat al gimnàs i ha rebut visites...

Amb prou feines hi ha crítiques al fet que l'administració penitenciària li està servint un tracte de favor. El govern ha considerat necessari que a la cel·la del costat de la de Sarkozy s'hi estiguin, permanentment i per torns, dos policies per protegir-lo.

Perquè és un expresident de la República es mereix tant de tracte diferenciat? Corre realment perill, en el seu mòdul de persones vulnerables? I és més: se'l mereix, aquest tractament a part, tenint en compte que Sarkozy ha estat condemnat definitivament per haver intentat corrompre un magistrat del Tribunal d'Apel·lació i té dues condemnes més en primera instància per corrupció i associació de malfactors?

No és a França on es van redactar una Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà a finals del segle XVIII que diu que "els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets i que les distincions socials només es poden basar en el bé general"?

En tot cas, l'estat francès li manté els beneficis a vida que li corresponen pel fet de ser un expresident de la República: 700.000 euros a l'any per finançar el seu despatx, els locals i les despeses professionals de Nicolas Sarkozy.

Del que, en canvi, es parla molt poc o gens és de les vertaderes víctimes que el cas Sarkozy-Gadaffi ha destapat. Víctimes que el tribunal ha reconegut com a tals i a qui l'expresident ha de pagar una indemnització.

Són els familiars dels 170 morts --140 dels quals de nacionalitat francesa-- de l'atemptat terrorista del setembre de 1989, quan un DC10 de la companyia UTA va saltar pels aires sobre el desert del Teneré per la bomba col·locada per un agent del règim libi de Gadaffi.

Quan era ministre de l'Interior, Sarkozy va demanar als seus dos principals col·laboradors --també condemnats en l'afer-- que pactessin l'alliberament, a canvi de diners, de l'home que va ordenar aquest atemptat, Abdallah Senoussi, cunyat del president de Líbia.

El 1999 França havia condemnat Senoussi a cadena perpètua en absència i, segons ell mateix, Sarkozy havia de donar l'ordre que se l'amnistiés només arribar a la presidència de la República, com a part del pacte "neteja d'imatge a canvi de finançament" en què es basa tot l'afer Sarkozy-Gadaffi.

Sarkozy, al judici, va negar voler fer res semblant. En tot cas, tot aquest recordatori d'alguns dels motius que han portat Sarkozy a la presó amb prou feines s'escolta ni es llegeix als mitjans de comunicació.

Les joies robades de la corona

I què té a veure tot plegat amb l'atac a mà armada del Louvre? Res aparentment si no és per constatar que França sembla que vagi a la deriva.

La justícia en el cas Sarkozy ha fet i continuarà fent la seva feina, però una part del país no vol veure que va tenir un president com a mínim problemàtic. Una mica el mateix que està passant amb les joies al museu més visitat del món.

El ministeri de Cultura és l'encarregat del manteniment i la seguretat del patrimoni de tots els museus de França, però no va saber veure ni valorar l'informe previ del Tribunal de Comptes d'aquest juny on s'alertava de les errades en la seguretat del museu.

Citat pel mitjà públic France Info, l'esborrany alerta dels retards "considerables i persistents" en les instal·lacions tècniques del museu i de l'infrafinançament dels nous sistemes de seguretat que estan previstos en la renovació que comença el gener del 2026.

El text del Tribunal de Comptes detalla que amb prou feines un terç de les sales disposen d'una càmera de videovigilància. La versió completa de l'informe s'ha de publicar a principis de novembre.

Mentrestant, la direcció del Museu va aclarint detalls que han generat polèmica a les xarxes. Per exemple, si les vitrines instal·lades el 2019 eren de pitjor qualitat que les que hi havia hagut històricament.

És cert que les antigues tenien un sistema de seguretat que s'activava automàticament quan el museu tancava i que baixava la plataforma on hi havia les joies i les corones en una caixa forta a la part inferior de la vitrina.

En aquest pujar i baixar diari de les peces, però, el sistema les feia malbé i la direcció del Louvre va decidir encomanar-ne unes altres fa deu anys. "Les vitrines representen un progrés considerable en termes de seguretat, un cop demostrat el grau d'obsolescència dels antics equipaments."

Polèmica tancada, però parcialment. Perquè si bé a l'entrada hi ha escorcolls manuals de les motxilles i a l'interior no s'hi permeten objectes considerats perillosos per les obres i les persones, els lladres van accedir per la finestra amb una radial i van poder fer un forat a les vitrines sense més problema.

Del "valor incalculable" citat en les primeres hores del cop, la direcció del Louvre parlar ara d'un valor real de 88 milions d'euros. Les joies no estaven assegurades perquè el valor és tan elevat que només el mateix Estat les pot cobrir en cas de robatori.

De les investigacions policials, els detalls surten amb comptagotes: la banda de quatre homes seria francesa, establerta al departament d'Illa de França, haurien actuat per encàrrec i, després de fugir cap a l'autopista A6, se'ls pressuposa fora de França.