"Mr. Nobody contra Putin" o el poder dels insignificants

Per a Pavel Talankin, un mestre de l'escola de Karabaix, la seva preocupació vital hauria d'haver estat com fugir d'una de les ciutats més contaminades del món, on l'esperança de vida és de 38 anys, amenaçada pel càncer i altres malalties derivades de la contaminació industrial. O com buscar la llibertat, amenaçada per la seva condició d'homosexual a la Rússia de Putin.

Però el Pavel estimava la seva bruta ciutat i veure com els seus alumnes es feien adolescents. La porta del seu despatx sempre estava oberta, fins i tot per als que es graduaven i ja deixaven l'institut. És allò que en diríem un "profe enrotllat".

L'inici de la guerra amb Ucraïna ho va trasbalsar tot. Les armes no van ser les bombes sinó les consignes polítiques. De cop i volta, els professors llegien les lliçons amb la versió escrita des de Moscou, on no es dubtava a qualificar els ucraïnesos de colla de nazis. El dia començava amb himnes patriòtics i els passadissos que abans eren llocs de corredisses, bromes i confidències es van convertir en escenaris de marxes militars.

Alumnes que es converteixen en soldats

En Pavel, que s'encarregava dels audiovisuals de l'escola, havia de gravar, documentar i enviar a Moscou totes les "activitats patriòtiques" del centre.

Va pensar a dimitir. Mentre la canalla més petita de l'escola havia de mostrar-se com a alumnes exemplars més preocupats per la qualitat de les seves consignes patriòtiques que de les notes, els nois que ja s'havien graduat començaven a desfilar cap al front.

Però en Pavel, que no es considerava un home valent, va entendre que la seva arma era la càmera. I va anar documentant l'adoctrinament, el rentat de cervell i la militarització dels seus alumnes.

Els tradicionals homenatges als morts a la Segona Guerra Mundial es van convertir en un "tu pots ser el pròxim soldat que mori per la pàtria". Les activitats esportives es van transformar en concursos de llançament de granades a càrrec dels mercenaris del Grup Wagner. El que no va poder gravar va ser l'enterrament d'un dels seus alumnes, mort al front. No cal. Amb el so, amb els esfereïdors plors de la mare, n'hi ha prou.

I tu què faries?

Tot aquest material que en Pavel va amagar i treure clandestinament del país s'ha convertit avui en el flamant Oscar al millor documental. "Mr. Nobody contra Putin" ens parla de la valentia dels ningú, del compromís amb els petits i arriscats gestos, de vèncer la mandra i la covardia quan la veu interior diu "jo no puc fer res, això és massa gros, no me la puc jugar".

Un documental, que emet aquest dimarts "Sense ficció", que ens interpel·la perquè ens fa la pregunta clau: tu ho hauries fet? En les teves guerres quotidianes --molt més segures i sense greus conseqüències com a les que s'enfrontaria en Pavel si l'enxampen--, et mulles?

El director, David Borenstein, en el moment de recollir l'estatueta, ha parlat de com es perd el país amb gestos de complicitat covards, i ho ha portat al terreny dels Estats Units quan ha dit que el govern assassina gent pel carrer i no es diu res o quan els oligarques s'apoderen dels mitjans de comunicació i controlen com es produeix i es consumeix la informació.

L'autèntic protagonista, en Pavel Talankin, en rus, ha expressat el seu desig "que els estels fugaços tornin a brillar als cels on ara cauen bombes". I és que, sí, els cels del món cada dia estan més tapats pels núvols de guerra.