Mstyslav Chernov: "No hi ha ningú al món que vulgui tant la pau com els ucraïnesos"

Mstyslav Chernov va sorprendre el món amb "20 dies a Mariúpol", un documental imprescindible per entendre la guerra que Vladímir Putin va llançar fa gairebé quatre anys. El cineasta, que té un premi Pulitzer, un Oscar i una llista inacabable de guardons, torna amb una altra història impactant sobre la cruesa de la guerra a Ucraïna.

Es remunta al 2023, quan el país intenta començar a recuperar terreny perdut a Rússia. En aquest escenari es disputava un punt molt perillós: Andríivka.

Només s'hi pot avançar per un bosc molt estret ple de trinxeres. A banda i banda, hi ha un camp ple de mines. Un grup de soldats ucraïnesos, amb un director de cinema i un operador de càmera, volen arribar al poblet i alçar-hi la bandera ucraïnesa.

- Mstyslav Txernov, benvingut una altra vegada al "Catalunya nit". 

- Gràcies per la invitació. 

- Et vam felicitar el 2024 per "20 dies a Mariúpol" i ho ha has tornat a fer: "2.000 metres fins a Andríivka" impressiona... 

- De fet, quan vam parlar i jo estava presentant "20 dies a Mariúpol", ja l'estava filmant. Filmava la contraofensiva ucraïnesa i estava contínuament viatjant des d'Europa, des d'Amèrica, a Ucraïna i a les trinxeres. Va ser una època difícil i molt estranya: Ucraïna estava encesa i a Europa hi havia tanta pau.

- Els dos documentals tenen semblances i també diferències. En el primer estàveu atrapats a Mariúpol i la tensió era per sortir-ne amb el material gravat. Sumàveu dies, fins a 20. El moviment era cap enfora. En canvi, la tensió ara és en la direcció oposada, cap al perill. Aneu cap a un lloc terrible, restant metres, de 2.000 cap a zero.

- Buscava una història que fos l'oposada del que experimentaven a Mariúpol. Era una experiència dramàtica i tan trista de nens perdent la vida, famílies que perdien la casa i la ciutat, que buscava una història que retratés els ucraïnesos com a algú que recupera la seva terra. I la contraofensiva del 2023 era exactament això, es movia en direcció contrària. Tot i això, era dur: en aquell bosc petit, només 2.000 metres, t'atrapa en un camp de mines i també et deixa un sentiment claustrofòbic. Molt semblant al de Mariúpol. També quedem atrapats aquí. Però al mateix temps, crec que és una metàfora de la guerra. Els ucraïnesos estem atrapats en aquesta guerra des del 2014, des que Rússia la va començar. I crec que moure's per aquell bosc on estem atrapats i intentar avançar és el que li està passant a tot Ucraïna. 

- A la guerra d'Ucraïna estem veient algunes coses per primera vegada. Per exemple, l'ús massiu de drons. I també la gran quantitat de càmeres amb una definició molt bona que els soldats porten al casc. Tu i el teu operador heu filmat una part del documental, però també feu servir les imatges dels cascos d'aquests soldats, que mostren la guerra des de dins...

- Sí, la tecnologia ha avançat. I no només la tecnologia militar, també la cinematogràfica. Han avançat en paral·lel. Els soldats graven les batalles per a ells mateixos, per analitzar-les... Gairebé cada brigada té un parell de soldats amb càmeres al casc i pots veure aquests vídeos a posteriori. Hi ha més robots, més drons i sistemes que no necessiten ningú. És increïble com és d'inhumà en alguns moments. És tan difícil sobreviure. No ens podem imaginar com és ser al front ara mateix. I crec que la pel·lícula fa una bona feina en transportar l'espectador allà, perquè és absolutament diferent de la nostra vida pacífica.

- I certament ho aconsegueix. La missió del batalló que segueixes té com a missió alçar la bandera a Andríivka un cop la recuperin els soldats ucraïnesos. I un dels soldats del grup el primer que et demana és que no el retratis com un heroi.

- Sí, el seu nom és Sheva i possiblement és el moment més important del film. És curiós que el moment crucial no és un combat, o quan s'aixeca la bandera, sinó una conversa en una trinxera petita, un forat, mentre estem atrapats enmig de bombes caient al voltant i els drons sobrevolant-nos. Tenim una conversa sobre les nostres famílies i com vol parlar amb la seva dona i com ara l'entén. I això és el que vaig entendre: els moments d'humanitat, els moments de connexió entre humans en l'ambient més hostil possible. És una lliçó que he après. I com sobreviure és la manera de trobar connexions entre la gent. I més tard descobrirem que, malauradament, mor. I el mateix passarà amb altres protagonistes de la pel·lícula. I això afegeix capes d'importància a les connexions humanes. Perquè cada moment amb els nostres amics, amb la nostra comunitat, pot ser l'últim.

- Un altre protagonista que em ve al cap ara és en Fedia. Diu que la guerra pot ser una oportunitat per a Ucraïna de començar de zero. Què en penses?

- Estic d'acord amb ell. Tan dura i dramàtica i violenta i trista com és aquesta guerra, amb totes les pèrdues, és, malgrat tot, una oportunitat per a Ucraïna d'imprimir una identitat comunitària en tothom i desfer-nos de la influència soviètica, que encara és molt forta en algunes parts del país. Diria que no hi ha ningú al món que vulgui tant la pau com els ucraïnesos. Però, al mateix temps, la necessitat de defensar el teu país, la teva família, i la teva identitat d'aquell imperi que et vol tornar a conquerir és simplement vital.

- I justament ara, aquesta idea imperialista que representa Vladímir Putin sembla que està creixent en altres punts del món. Ho estem veient clarament amb Donald Trump.

- El perill del que passa ara a Ucraïna, de no aturar Rússia el seu intent imperialista i colonial, és que pot representar un exemple per a altres països. Aquesta és la part més terrorífica. Si no s'atura Rússia, si se'n surt i se la recompensa, serà un missatge per a altres que està bé prendre terres als veïns, més petits, que no cal respectar les fronteres internacionals. Fa molta por. Espero que cap altre país del món ho faci i la manera de garantir que no passi més és assegurar que la invasió d'Ucraïna no acabi amb un premi per a Rússia.

- Després de seguir amb les teves imatges una batalla tan dura per arribar a un lloc que està completament en ruïnes i que, al cap de poc temps, pot passar a mans de l'enemic porta inevitablement a fer-se una pregunta dolorosa: val la pena? Aquesta lluita cruenta val la pena?

- I tant, és clar. I és una pregunta molt important. És una paradoxa important que toquem al film. Perquè fer una pel·lícula de guerra no és fàcil. La guerra en essència és el pitjor que la humanitat es fa a si mateixa. I l'hauríem d'evitar per tots els mitjans possibles. El món s'ha situat en un punt incendiari, en un punt on veurem més i més guerres. I les hauríem d'evitar. I sí, sembla fútil. Al mateix temps, defensar la teva terra, la teva identitat, que és el que veiem a la pel·lícula "2.000 metres fins a Andriivka", és el que fan els soldats ucraïnesos, no és fútil, és vital. Si et rendeixes, si no lluites, si no et defenses, si no superes la por, si no fas fora aquest gran exèrcit amb armes nuclears, aleshores capturaran la teva ciutat, arrestaran la teva família, perdràs la identitat, la llengua, i allistaran els ucraïnesos al seu exèrcit per envair Europa. Per tant, és absolutament vital continuar lluitant fins que els russos parin. Diplomàticament o militarment. La guerra és fútil, sí, però defensar-te no ho és de cap manera.

- En aquesta pel·lícula se't nota més pessimista. Com veuen els ucraïnesos ara el possible final de la guerra? 

- Crec que aquest to pessimista també ho és en oposició a com els soldats veuen la situació. És impressionant com de forts i decidits se senten els soldats. Tots ells són voluntaris i entenen clarament per què lluiten. Hi ha un moment que capturen un soldat rus i li pregunten: per què ets aquí? I ell respon: no ho sé. En canvi, ells sí que ho saben, sempre saben per què hi són. Estan defensant casa seva. Jo no volia fer una pel·lícula propagandística, volia que fos interessant, que interpel·lés. Ara mateix hi ha un sol sentiment al front. Tothom està cansat, per descomptat, tothom vol que la guerra s'acabi. Al mateix temps, tothom entén que si no resisteix, Ucraïna deixarà d'existir. Aquests soldats són ara mateix a prop de la meva ciutat, Khàrkiv. Si no resisteixen, em quedaré sense ciutat. Si es rendeixen, em quedo sense casa. Per això espero que mantinguin l'optimisme. Són l'únic que queda entre casa meva i l'ocupació.

- És un documental necessari, però com passava amb el de Mariúpol, és dur de veure. Suposo que per als ucraïnesos encara més. Tenen ganes de veure una pel·lícula així o estan massa cansats? 

- La pel·lícula a Ucraïna està batent rècords en nombre d'espectadors per a un documental. Més de 70.000 persones l'han vist al cinema. És una dada enorme en temps de guerra. A Ucraïna es percep de manera diferent. La gent s'enfada veient-la i després diu: què podem fer? Com podem ajudar? Perquè el que veuen és la realitat. És el retrat real de la guerra, del que està passant amb els seus familiars, fills o marits al front. I volen saber com és ser allà. I si la comparem amb "20 dies a Mariúpol", per ser sincer, no és tan dura de veure. Sí que emociona i et deixa glaçat en algun moment, però al mateix temps, és una pel·lícula de guerra. I en continuem veient a la tele, i a les plataformes. Aquesta és tan interessant com ho pot ser una pel·lícula de guerra, però és real. Amb gent real, amb conseqüències reals. Però sembla que estiguis mirant "Salvem el soldat Ryan", "1917" o "Res de nou al front de l'oest".

- Sens dubte, el fet que sigui real ho canvia tot. L'altra vegada que vam parlar, poc temps després vas guanyar l'Oscar. Crec que va ser el primer per a Ucraïna...

-Sí, va ser el primer Oscar per a Ucraïna i allò va ser un gran esdeveniment per a milions d'ucraïnesos. Perquè les coses, com ara, no anaven bé en aquell moment. I com la bandera que Fedia alça a la pel·lícula a Andríivka... la ciutat està destrossada, però la bandera és un símbol. Cada victòria, encara que sigui petita, de la cultura ucraïnesa en el front internacional és una gran esperança per a Ucraïna. I el que espero és que aquesta pel·lícula sigui vista per molta gent.

- Quines pel·lícules t'agradaria fer quan s'acabi la guerra? 

- M'encantaria fer pel·lícules de naturalesa: a l'Àrtic, a Groenlàndia, i espero que no sigui sobre una guerra, sinó sobre la bellesa de la natura! Hauríem de donar importància al canvi climàtic. Hi ha molts altres temes que han de ser explicats. Però mentre aquesta guerra duri només faré pel·lícules sobre aquesta guerra. 

- Mstyslav Chernov, gràcies i sort. 

- Gràcies, que vagi bé.