"No érem res": així es van anul·lar els drets de les dones durant el franquisme

"Les dones érem un zero, no teníem dret a absolutament res." Mercè Olivares va créixer en plena dictadura franquista. Des de petita, li van deixar clar que, fes el que fes, necessitava el permís d'un home: "per a qualsevol cosa, necessitaves la firma del pare, el marit o un germà."

Amb la instauració del franquisme, el 1939, es va imposar un règim totalitari on les dones no tenien drets ni llibertat per decidir sobre el seu cos, la seva vida o el seu futur.

Segons Carme Molinero, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, les dones, sobretot les primeres dècades del règim, eren considerades "individus amb mitja capacitat", subordinades als homes. I afegeix:

La dictadura no tan sols va tenir una política antifeminista, sinó directament antifemenina.

Equiparades a "dements" o "menors"

Quan Franco va arribar al poder, va reinstaurar el Codi Civil del 1889, que equiparava les dones casades a menors o "dements". L'article 1263 establia que les dones no tenien consentiment propi: aquest quedava en mans del marit.

Això significava que no podien obrir un compte corrent, treballar, viatjar o firmar documentació sense permís marital. Fins i tot, el marit podia reclamar el sou de la seva dona, i la casa familiar era considerada "la casa del marit".

A més, el matrimoni era canònic i indissoluble: les dones no es podien divorciar encara que fossin víctimes de maltractaments o violacions.

"Una dona maltractada era perquè s'ho mereixia", relata Olivares. "Si el marit venia borratxo i li pegava, li deien que eren coses de la vida."

Un únic objectiu: "Fer fills per la pàtria"

El missatge era clar: les dones tenien la funció de tenir tants fills com "et donés Déu".

Aquesta era la doctrina que ensenyava la Secció Femenina de la Falange, un organisme encarregat de controlar la vida de les dones i adoctrinar-les.

Des de la institució es promovia la idea d'una dona dòcil, conformista i dedicada a la família i al marit. Un relat que també apareixia a la publicitat i als programes de ràdio i es reproduïa oralment, de mares a filles.

De fet, no era estrany veure famílies amb 12, 15 o 18 fills, que anualment eren guardonades amb els premis nacionals de natalitat.

"Nosaltres érem mares i només servíem per tenir fills i criar-los. Això és el que ens ensenyaven", recorda Mercè Olivares, que militava al PSUC.

I si no volies tenir més fills? 

"Estava prohibit intentar evitar l'embaràs", recorda Assumpció Villatoro, ginecòloga i pionera en els drets sexuals i la planificació familiar. Moltes dones es veien obligades a encadenar embaràs rere embaràs: 

Anar parint, anar parint... Era una cosa inhumana.

Villatoro, una de les poques metgesses de l'època, explica que en el moment del part moltes dones li demanaven desesperades: "Com puc fer-ho per no tornar-me a quedar embarassada?"

A Espanya no hi havia cap ensenyament sobre anticoncepció, i Villatoro va haver d'anar a Londres a formar-se gràcies a una beca de la International Planned Parenthood Federation. "Vaig haver d'aprendre'n a Anglaterra i passar DIUs per la frontera", recorda.

La Llei de Protecció de la Natalitat (1941) castigava penalment l'avortament i els mètodes anticonceptius. Tot i això, moltes dones arriscaven la vida per avortar: "Clavant-se agulles de fer mitja, prenent herbes, fent disbarats", diu Villatoro.

La doctora recorda que sovint arribaven dones dessagnant-se a l'hospital perquè s'havien practicat un avortament elles mateixes, sense coneixements.

"L'avortament era considerat un delicte contra l'Estat", afegeix la catedràtica Carme Molinero, "i es perseguien tant les dones com els metges o assistents que els poguessin practicar".

Què passava si sorties de la "norma"?

La moral i la legislació franquista reprimien durament les dones que no seguissin el camí marcat pel règim. Durant gran part del franquisme va existir el Patronato de Protección a la Mujer, una institució creada per "dignificar moralment la dona", però que funcionava com un sistema penitenciari ocult per a menors.

Les joves hi eren internades per motius com "conductes immorals", conflictes familiars, embarassos fora del matrimoni o simplement per ser considerades rebels.

"Era un turment estar aquí dins. Imagina't que tens 16 anys i de cop et tanquen", explica Maria Forns, que hi va passar gairebé un any. 

Les congregacions religioses portaven aquests centres i executaven les directrius del règim. L'activitat principal de les noies era cosir productes per encàrrec d'empreses, sense rebre cap compensació.

"Eren treballs forçats perquè no podies dir que no", denuncia Consuelo García del Cid, que hi va estar ingressada durant anys per "rebel·lar-se" contra l'autoritat familiar.

Les qui es resistien podien acabar en centres psiquiàtrics, on també enviaven dones lesbianes o transsexuals, considerades pel règim com "perilloses" i "desviades".

Les dones solteres tampoc eren ben vistes. Es considerava que no havien complert la seva funció natural, que era tenir fills, i eren estigmatitzades tota la vida. "Eren les tietes, les 'solterones'", recorda Olivares.

Estudiar: una opció per a molt poques

Tot i que les dones no tenien prohibit estudiar, era una possibilitat reservada a molt poques.

"Només hi accedien les dones benestants, riques", recorda Olivares, que no hi va poder anar.

Villatoro, en canvi, que venia d'una família amb més possibilitats, sí que va poder cursar medicina: "érem molt poques dones a la facultat i recordo que ens deien: 'S'equivoquen de venir a buscar marit aquí'."

La historiadora Carme Molinero subratlla que, tot i que no estava formalment vetat, hi havia una pressió social extraordinària perquè les dones no estudiessin i es dediquessin a casar-se i tenir fills.

Els anys 60, l'espurna del canvi

Tot i que la dictadura va durar més de tres dècades, no va ser fins als anys seixanta que la situació de les dones va començar a canviar. "Cada vegada més dones van continuar treballant després de tenir fills", explica Molinero. La creixent demanda de mà d'obra en la indústria i els serveis va obligar el règim a flexibilitzar algunes normes.

En aquesta dècada, més dones van accedir a la universitat i van sorgir moviments feministes, encara clandestins. 

Mercè Olivares, membre del PSUC, va impulsar vocalies de dones a les associacions de veïns: "en aquell moment, les feministes érem tractades de boges."

A partir del 1965, la píndola anticonceptiva va arribar a Espanya i, tot i que no va ser aprovada pel franquisme, va obrir debat entre la comunitat mèdica. 

El 1971 es va crear al Clínic el primer dispensari de mètodes anticonceptius, impulsat per Assumpció Villatoro: "Estava amagat. Era il·legal." 

Els mètodes per evitar l'embaràs, però, no es van legalitzar fins al 1978, i l'avortament no va començar a regular-se fins al 1985, ja en democràcia.

La lluita per aconseguir drets no ha estat fàcil ni ràpida. Mercè Olivares, que va lluitar tota la seva vida per guanyar llibertats, recorda el franquisme com una època fosca i alerta que pot tornar: "Que continuïn lluitant. Acabar amb la llibertat és molt fàcil."