Covid persistent: "No et reconeixes i no t'hi acostumes"

17 de març del 2020

Et despertes amb una sensació estranya al cos. Només fa unes hores que una ambulància s'ha endut el teu company i encara tens al cap la imatge surrealista del centre de la ciutat desert i algú vestit amb escafandre indicant-te que et quedis a casa i baixi ell sol.

La ressaca, doncs, és natural. Però alguna cosa s'ha torçat dins teu. Et poses el termòmetre. Febrícula. No serà res.

 

25 d'abril del 2020

Avui fas 45 anys. Estàs contenta. El teu company ja és a casa i pràcticament recuperat. Tu continues de baixa però sembla que l'ofec no és tan invalidant. Això sí, estàs força espantada perquè ets incapaç de llegir, una de les teves grans passions. Ara fa uns dies que ja no tens aquella febreta persistent i confies que avui els batecs del cor siguin una mica més regulars i alentits. Però fas una trobada virtual amb la família, que et vol felicitar, i el sol fet d'estar una estona davant de la pantalla et provoca de nou un esclat de símptomes, començant per la pujada de la temperatura.

 

30 de maig del 2020

Et sents menyspreada i menystinguda pel sistema de salut. I això que amb malabarismes has aconseguit que et fessin proves que han confirmat un edema pulmonar i una pericarditis... a les quals més endavant s'hi sumarà el diagnòstic de lesions cerebrals i una síndrome reumatològica. Però hi ha qui encara qüestiona que tinguis alguna cosa relacionada amb la covid. Encara és hora que et facin una PCR. Estàs emprenyada.

Ara bé, per primer cop no et sents sola. T'has agrupat amb altres persones que estan com tu i heu començat a fer soroll.

 

 

15 de setembre del 2020

Et reincorpores a la feina després de sis mesos de baixa. Mai abans havies estat tant de temps sense treballar, ni tan sols després del part de bessons. La metgessa de família no ho acaba de veure clar, però tu li insisteixes que necessites l'alta, si no, pararàs boja.

 

15 de setembre del 2021

Comença un nou curs i les classes recuperen la presencialitat. D'una banda estàs contenta, t'agrada ensenyar veient les cares dels alumnes, encara que sigui darrere d'una mascareta. Però no tens clar com ho portaràs.

Ja ha passat prou temps com per assumir que estàs malalta i que possiblement no et curaràs, si més no a curt termini. A casa s'han acostumat a tenir al costat una persona que no té res a veure amb la mare-de-família-nombrosa-treballadora. Ja no treballes els set dies de la setmana entusiasmada amb projectes que t'encarreguen, no sempre estàs en condicions d'anar a fer la comprada al súper, no tens la mateixa energia per donar un cop de mà amb dubtes acadèmics dels fills...

No et reconeixes i no t'hi acostumes.

 

 

4 de febrer del 2022

Has claudicat. T'hi resisties, pensaves que amb l'adaptació que t'ha fet el departament de Riscos laborals de l'empresa n'hi hauria prou. Però no. Et rendeixes a l'evidència i només despenjar el telèfon, la doctora, que porta prop de dos anys seguint la teva evolució, sentencia: "et faig la baixa".

Et cauen llàgrimes d'impotència i ràbia. De sentiment de culpa. De nostàlgia. T'adones que amb cada brot hi vas perdent una mica més la salut, en una davallada lenta però constant. No hi ha marxa enrere. Ja no demanes curar-te. Només que la covid persistent no et manllevi completament allò que t'apassionava i a què has anat renunciant a poc a poc.

 

I malgrat tot, et sents afortunada, perquè tot això hauria estat insostenible sense una xarxa familiar i d'amistat que fa que et tornis a aixecar. Encara una altra vegada i totes les que vindran.