No tot sortirà bé

Tampoc no són iguals els contractes laborals, ni els deures dels teus fills. Ni els convenis col·lectius. Ni el que veiem des de la finestra. Ni l'estat d'ànim. Ni els monstres que tenim a dins, ni els que conviuen amb nosaltres. Ni tot són farines integrals per fer carrot cakes.

El coronavirus té un efecte lupa i tot ho fa gros als nostres ulls. Com quan érem petits i passàvem el monocle, a poc a poc, per damunt d'un mapa amb lletres i països minúsculs. Hi descobrim obvietats però també racons a l'ombra enfocats per una llum nova.

El virus és nou, però seria cínic sorprendre'ns d'algunes coses. En el recorregut implacable del coronavirus-lupa, hi llegim totes les lletres de les paraules "desigualtat" i "precarietat". N'hem parlat molt perquè és la ressaca de la crisi del 2008 però a sota de la catifa de l'aparent normalitat no es veia tant. O no es deixava veure. O no la volíem veure.

En aquesta pandèmia, hi hem entrat desiguals i en sortirem més desiguals. Ens toca pensar-hi. Ens toca fer les preguntes i necessitem que algú les respongui.

No tot sortirà bé i val més que comencem a mirar de cara aquesta frase feta. I que recordem, cada vegada que sentim discursos i anuncis, que les coses es fan fent-se, no dient-se.

Sí, potser casa nostra té balcó, té wifi i té uns veïns amables. O no. Però a fora de casa, què hi passa? A fora de casa la desigualtat es concentra a les portes del supermercat: entre els que fan cua separats i amb mascareta, per comprar i tornar a la llar, i els qui furguen a la brossa, a la intempèrie de sempre, perquè no hi ha balcó, ni wifi, ni veïns ni, potser tampoc, una casa on poder tornar.