Núria Bacardit a "Ho he superat": "Em sentia una empestada per tenir càncer"

El 24 de juliol del 2017, la periodista Núria Bacardit va rebre una notícia que li va capgirar la vida: tenia càncer de mama. Just abans de començar les vacances, en una revisió rutinària, li van detectar un dels tumors de pit més agressius.

En aquell moment, "et cau el món a sobre", explica al videopòdcast "Ho he superat" en una entrevista íntima amb Xantal Llavina. Tot i haver explicat moltes històries de salut com a periodista d'informatius de 3Cat, confessa que li va costar molt dir en veu alta "la paraula maleïda". No només per la por al càncer, sinó per assumir que ara li tocava a ella.

Un xoc que ho trasbalsa tot

Malgrat que la malaltia va arribar de sobte fa vuit anys, Bacardit recorda a la perfecció aquell moment: "Em van dir que eren unes microcalcificacions que podien ser dues coses: una mastitis o un càncer", i no va dubtar, "mastitis no, perquè en vaig tenir a l'altre pit".

Patia un càncer de mama de grau tres i la primera por no va ser tant la malaltia, sinó el fet d'explicar-la. La seva filla petita tenia només tres anys i el temor de no veure créixer els nens va ser aclaparador: "Et passen mil coses pel cap. Com està el càncer? Moriré? Em curaré?"

Els antecedents familiars van fer encara més difícil l'acceptació: "Que el tingués jo no entrava en les meves possibilitats", relata. De fet, va trigar dos mesos a verbalitzar-ho fora del nucli més proper:

Fins i tot ho va amagar a la seva mare, que no n'ha sabut res fins gairebé ara: "No podia veure-la més destrossada; tampoc m'hauria ajudat i ja en tenia prou amb mi mateixa."

Quan la por ja ve d'abans: l'ansietat i el dol pel seu pare

Abans del diagnòstic, Bacardit convivia amb l'ansietat des de feia anys. Patia taquicàrdies, insomni i una por recurrent: posar-se malalta i morir. "Em despertava deu o dotze cops a la nit alterada. Sempre havia viscut envoltada de malalties i això em va generar aquesta por de la mort."

Només sis mesos abans, el seu pare va morir a causa d'un càncer. La pèrdua, reconeix, va ser el detonant emocional: "El dolor per la mort del meu pare ho va fer esclatar tot."

Poc abans de saber que ella també patia càncer, un psiquiatre li va diagnosticar trastorn d'ansietat generalitzada. "Va ser un alleujament, perquè per fi sabia què em passava", diu pel fet d'haver passat anys sense un diagnòstic clar. Quan el metge li va preguntar quina era la seva por més gran, va respondre sense dubtar "tenir un càncer".

L'operació i el dolor: "el pitjor de tot el procés"

El tractament per superar la malaltia no va ser gens fàcil. Després d'una primera intervenció, els metges van veure que calia una mastectomia total. La periodista ho va acceptar amb serenor: "El que em feia més pànic no era perdre el pit, sinó la químio i els cabells."

Però el moment més dur encara havia d'arribar. Després de la cirurgia va patir una infecció greu que la va obligar a retirar la pròtesi i passar tres mesos amb antibiòtic. Recorda que el dolor va ser el més dur: "Era atroç. Em donaven tramadol com caramels perquè no em feia efecte."

"No som heroïnes, ens ha tocat la boleta del càncer"

Bacardit és contundent amb com sovint es parla del càncer. "No m'agrada el llenguatge bèl·lic: això de la lluita, la batalla... Els malalts no som herois ni heroïnes, simplement ens ha tocat aquesta boleta."

La periodista reivindica el dret a viure totes les emocions durant una malaltia i critica la culpabilització que habitualment sorgeix en els moments més complicats: "Tens dret a plorar, a viure-ho malament o, fins i tot, a ensorrar-te."

També reconeix que l'actitud positiva hi ajuda, però qüestiona l'ús que se'n fa en aquest procés: "L'actitud t'ajuda a viure millor el tràngol, però no et cura." I reconeix que l'humor negre va ser el seu millor aliat.

La vida després del càncer i "Les orquídies del mal"

Amb el temps, la Núria ha recuperat la normalitat. Ha tornat a treballar, ha escrit la seva primera novel·la --"Les orquídies del mal"-- i comparteix la seva experiència en xerrades per ajudar altres dones. Recorda amb emoció tres pilars fonamentals durant la malaltia: el seu marit, la seva germana Alba i les amigues.

Després de tot, ara viu amb una altra mirada: "He après a preocupar-me menys i a viure més el present. Abans volia controlar-ho tot, ara sé que no puc, i això m'ha fet més feliç."

El seu primer llibre, "Les orquídies del mal", és una ficció negra amb rerefons social que parla de malalties, de la mort digna i del dret a viure amb dignitat. Està inspirat en l'experiència del seu cunyat Toni, que va patir ELA.