Orígens i evolució de l'organització terrorista ETA

Els membres d'"Ekin" consideren que els militants del PNB estan acomodats i que són incapaços d'actuar eficaçment per assolir l'objectiu de la defensa de la identitat basca i la independència d'Euskal Herria. Amb el pas dels anys, el moviment s'estén i a finals dels 50 ja existeixen diversos grups "Ekin" disseminats per diverses poblacions del País Basc. El 31 de juliol del 1959, els membres d'"Ekin" decideixen trencar totalment amb la joventut del PNB i funden ETA. Dos dels pilars ideològics de l'organització són la defensa del basc com a signe d'identitat i la reivindicació de la independència dels territoris que integren Euskal Herria, és a dir: Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra i el País Basc Francès (Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa). No és fins al 18 de juliol del 1961 que ETA comet la seva primera acció violenta. Es tracta de l'intent de descarrilament d'un tren que transportava veterans franquistes de la Guerra Civil cap a Sant Sebastià per commemorar l'aniversari de l'alçament de les tropes dirigides per Franco contra el govern de la República. També es produeixen diversos atacs amb artefactes contra quarters de la policia. Anys més tard, concretament el 1965, té lloc la Quarta Assemblea d'ETA, en la qual es posen les bases del que serà l'acció armada de la banda en les futures dècades. Per primer cop, es planteja l'ús de l'espiral d'acció-repressió, o el que és el mateix, l'obertura d'un cicle en el qual qualsevol acció dugui a una acció repressiva que comporti una acció revolucionària més àmplia, i així successivament. Aquesta deriva de l'organització comportarà l'escissió, l'any 1967, de l'ala marxista anomenada "Los Felipes", que no és partidària de la lluita armada. L'adéu d'aquests membres d'ETA, després de la celebració de la Cinquena Assemblea de l'organització, obre la porta definitivament a la lluita armada. El 7 de juny de 1968, ETA comet el que està considerat el seu primer atemptat mortal. Va ser a Villabona, a Guipúscoa. La víctima, un guàrdia civil de trànsit gallec, José Pardines Arcay. El segon assassinat d'ETA, molt més rellevant per la figura de la víctima, arribava menys de dos mesos més tard. El 2 d'agost d'aquell any 1968 moria Melitón Manzanas, cap de la Brigada d'Investigació Social de Sant Sebastià i considerat per molts un símbol de la repressió franquista. Al llarg dels seus gairebé 40 anys d'existència, les accions terroristes d'ETA han segat la vida de 817 persones. Les darreres víctimes mortals es remunten al 30 de maig del 2003, quan una bomba adherida als baixos d'un cotxe va acabar amb les vides de dos policies nacionals a Sangüesa, a Navarra. Bonifacio Martín Hernando i Julián Embid Luna són, fins al moment, les dues últimes persones assassinades per ETA. Des d'aleshores, la banda ha continuat amb les seves accions amb la col·locació d'artefactes explosius amb objectius diversos: sembrar el pànic a les zones turístiques del llevant espanyol, bloquejar els accessos a Madrid en ple dispositiu especial de trànsit, provocar desperfectes en infraestructures -bàsicament, de l'àmbit energètic- i oficines d'organismes estatals o destruir els negocis d'aquells empresaris que es neguen a col·laborar econòmicament amb la banda. Sigui com sigui, el període sense víctimes mortals és el més llarg en la història d'ETA. Mai abans la banda terrorista havia passat tant de temps sense cometre assassinats.