Oriol Mitjà: "La depressió és una de les malalties més doloroses. No l'hi desitjo a ningú"
La majoria el vam conèixer arran de la covid-19, però Oriol Mitjà fa molt temps que es va especialitzar en les malalties infeccioses. Ara treballa a Catalunya i, de tant en tant, viatja a d'altres països quan ho requereixen les seves investigacions.
Mitjà ha reconegut a "Col·lapse" que té records de la pandèmia bastant dolorosos, i que els intenta oblidar.
Ha explicat que va ser una època dura, perquè li va tocar fer el paper de comunicador de totes les novetats científiques que anaven sortint, i ho havia de fer de manera que tothom ho entengués.
La població i els polítics estan acostumats que la ciència estigui corroborada i la decisió sigui pausada i reflexiva. En aquell moment es generaven nous coneixements que contradeien els anteriors, i feien canviar l'opinió científica.
També ha confessat que el va decebre la classe política, i ha denunciat que no hi va haver col·laboració entre el seu equip i el Departament de Salut, ja que tenien punts de vista diferents. Ha dit que aquests van ser "més reaccionaris que reflexius" i que van considerar que no necessitaven ajuda de fora.
Augment de les infeccions de transmissió sexual (ITS)
Mitjà ha explicat que, ara mateix, es disposa de les eines per fer fer front a la Covid, i que no hem de patir per una nova pandèmia. El que sí que va en augment a Catalunya, però, són les malalties de transmissió sexual. El metge ha explicat que mai abans s'havia estat a uns nivells tan alts de malalties com la gonorrea o la sífilis. Ho atribueix a l'augment de pràctiques sexuals que, si no es prenen unes precaucions determinades, és més fàcil que hi hagi risc de contreure una ITS.
Ha explicat que, quan reben un pacient amb una d'aquestes malalties, no el jutgen, sinó que l'intenten entendre i li donen les eines necessàries perquè aprengui a prendre precaucions.
Tenir depressió
Oriol Mitjà té depressió. Ha explicat que, de petit, era molt introvertit i tenia moltes inseguretats, i que va trobar una manera de protegir-se en l'excel·lència acadèmica. Aquesta autoexigència tan alta, ha dit, li generava frustració, fins que un dia es va trobar que no es podia llevar, havia perdut les ganes de viure i estava immers en molta tristesa. Ha assegurat que és una de les malalties més doloroses i que causen més patiment, i que no la desitja a ningú.
Ara està una mica més bé, malgrat que té els seus dies d'alts i baixos, i està aprenent a redirigir-ho a través de la psicologia, de dir-se que ell no té la culpa de tenir aquests pensaments.
Hi ha camí per davant, i seguiré endavant.
