Oriol Mitjà: "La depressió t'esclafa contra el terra i no et deixa aixecar"
El metge i investigador Oriol Mitjà visita "Col·lapse" per parlar obertament de la depressió que pateix des de fa anys. Lluny de tòpics, descriu com es viu des de dins una malaltia sovint invisible i reflexiona sobre la incomprensió, l'exigència social i la necessitat d'aprendre a conviure-hi.
"Somrius a fora, però estàs enfonsat per dins"
Quan estàs deprimit, moltes vegades, pots seguir fent la teva feina; estàs trist per dins, però somrius cap a fora".
Durant anys, explica, ha estat capaç de mantenir la seva activitat professional sense que gairebé ningú del seu entorn se n'adonés. "Ens especialitzem a amagar-ho i portar tot el patiment per dins, perquè ens avergonyeix ensenyar-ho". La fragilitat pesa, i també la culpa:
Em sento culpable perquè penso que no ho estic fent bé.
La jornada pot ser aparentment normal, però el cop arriba després. "Mantinc la capacitat cognitiva de prendre decisions i és quan arribo a casa que m'enfonso". És en aquest espai íntim on apareix la solitud més dura:
No et permets aturar-te… continues collant fins que el cos un dia posa el fre de mà i et diu: 'fins aquí'".
Quan això passa, tot s'atura. "No vols aixecar les persianes, no vols veure la llum, no vols somriure ni parlar a ningú", descriu. La tristesa es torna física: "T'aixafa el cor i el fa ben petit". Fins i tot poden aparèixer pensaments límit:
Sents que seria millor no viure per no haver de suportar-ho.
I, malgrat tot, sovint ningú ho veu.
"No és mandra, és una malaltia"
Una de les grans confusions al voltant de la depressió és pensar que és una qüestió de voluntat. Mitjà ho desmenteix rotundament: "La ment deprimida no pensa de manera racional, té una percepció distorsionada".
No es tracta només d'estar trist. És una experiència que afecta la manera com es percep el món i un mateix. El futur es tanca, el present pesa i fins i tot les coses que abans generaven plaer deixen de fer-ho —el que es coneix com a anhedonia, aquesta incapacitat de gaudir de situacions quotidianes.
Una ment que no es pot projectar en un futur pensa que el demà no val la pena.
Mitjà també parla de la incomprensió. "L'altra persona no pot comprendre el teu dolor", diu, perquè intenta comparar-lo amb experiències pròpies que no hi tenen res a veure. El resultat és una paradoxa dura: sentir-se profundament sol, tot i tenir gent a prop.
"Qui més qui menys ha patit rebuig o algun trauma infantil", explica: per l'aspecte físic, per ser diferent, per sentir-se fora de lloc. És en aquest punt on sovint es construeixen mecanismes d'adaptació per encaixar o protegir-se.
En el seu cas, aquest mecanisme ha estat el perfeccionisme:
Faig tota la feina perfectament per demostrar que serveixo.
Altres persones desenvolupen altres formes de resposta: la necessitat constant de validació, la hiperactivitat o el control. No són la depressió en si, però poden ser factors que hi contribueixin o que la facin més difícil de gestionar.
A tot això s'hi suma el context actual. "Vivim en l'època del rendiment i l'exigència", apunta, i això pot actuar com a desencadenant, especialment en persones vulnerables, especialment els més joves, apunta, que "cada vegada experimenten episodis depressius més aviat".
La depressió, recorda, no és igual per a tothom: pot ser puntual, recurrent o crònica. En el seu cas, apareix en forma de recaigudes al llarg del temps. Però, en qualsevol de les seves formes, insisteix: no és mandra, no és feblesa, és una malaltia.
"El primer és validar, no intentar entendre"
Davant d'aquesta realitat, la resposta de l'entorn sovint falla. "El primer que he de dir és que no s'ha d'intentar comprendre", afirma. No perquè no sigui important, sinó perquè sovint és impossible. El que sí que cal és una altra cosa: "validar, legitimar que aquella persona pot estar sentint aquesta tristesa i que sàpiga que te la creus".
Aquesta validació és clau en un moment en què moltes persones ni tan sols es creuen a si mateixes. "No tenim una analítica que et digui el grau de depressió", recorda, i això fa que des de fora es pugui interpretar com a mandra o falta de voluntat.
El tractament existeix i ajuda: medicació, psicoteràpia, canvis en la manera de viure i, sobretot, acompanyament. Però el camí no és lineal. "Jo encara estic en aquest procés", admet.
Sento una certa melancolia cada dia, certa tristesa, por i angoixa per si tornaré a caure.
Mentrestant, moltes persones busquen maneres d'anestesiar el dolor. "Cadascú troba una manera d'anestesiar l'emoció", diu: la feina constant, la hiperactivitat, la necessitat de validació a les xarxes. Fugides cap endavant que eviten parar i mirar endins.
Però hi ha una altra via, més lenta i més fràgil. No es tracta només de deixar enrere la tristesa, sinó de construir alguna cosa nova.
No es tracta només de marxar de la tristesa, sinó de trobar l'alegria. Petits moments, referents, espais que ofereixin un bri d'esperança.
En el seu cas, recorda com, de jove, mirar programes de Jordi González li servia de refugi: "Era terapèutic". Una petita llum enmig de tot. Potser és això, al final, el que proposa: no una solució definitiva, sinó aprendre a reconèixer —i a sostenir— aquestes petites llums.
