"Passaria la nit escrivint-te": les cartes a mariners francesos del segle XVIII mai llegides
"Em podria passar la nit escrivint-te... La teva fidel esposa per sempre. Bona nit, estimat amic. És mitjanit. Crec que és hora de descansar", va escriure Marie Dubosc al seu marit Louis Chambrelan, primer tinent de la fragata Galatée, un vaixell de guerra francès, el 1758. La Marie no sabia que el vaixell del seu marit havia estat capturat pels britànics i que en Louis mai rebria la carta. Ella va morir l'any següent, segurament abans que fos alliberat pels britànics.
De fet, el primer a llegir la carta, i a entrar en la seva intimitat, és Renaud Morieux, un historiador de la Universitat de Cambridge. Ho ha fet 265 anys després que Marie escrivís aquestes lletres.
Morieux va descobrir, acumulant pols en una caixa dels Arxius Nacionals de Londres, una capsa amb 104 cartes adreçades a mariners francesos empresonats pels britànics al segle XVIII, que mai ningú havia obert.
Em vaig adonar que era la primera persona que llegia aquests missatges tan personals des que es van escriure. Els seus destinataris no van tenir aquesta oportunitat. Va ser molt emotiu.
Les cartes mai llegides s'han obert finalment i el seu estudi, publicat a la revista Annales Histoire Sciences Sociales, ha proporcionat una visió fascinant de la vida dels mariners i les seves famílies. Són testimonis íntims i a la vegada històrics als quals molt rarament hi ha documents que hi donin accés:
Vaig entendre de seguida que no eren cartes oficials de diplomàtics, aristòcrates o gent de classe alta, sinó que realment eren cartes de gent corrent, diguem-ne. I llavors, se'm va accelerar el cor. Era realment un objecte únic i és l'emoció més gran que he viscut com a historiador.
Les cartes expressen els neguits i la incertesa per no tenir notícies dels éssers estimats, però també expliquen la vida al segle XVIII. Sobretot la de les dones --sovint analfabetes-- que tiraven endavant sense cap home a casa, prenien decisions i, segons Morieux, es donaven suport a través d'una xarxa social "complexa i intricada".
"Penso més jo en tu que tu en mi"
En una altra carta, escrita el 27 de gener de 1758, Marguerite Lemoyne, la mare del mariner normand Nicolas Quesnel, es lamenta al seu fill perquè no rep notícies seves.
"Penso en tu més que tu en mi", li retreu la mare d'una manera que podria ser pròxima malgrat els dos segles i mig de distància. I afegeix resignada: "En tot cas, et desitjo un feliç any nou ple de benediccions del Senyor."
"La mare es queixa que el fill no li escriu després d'enviar-li cinc cartes, i sabent que ell ha escrit a la seva xicota. Aquesta mare busca per tots els mitjans que el seu fill li contesti. Des d'un cert punt de vista és còmic, però també bastant emotiu perquè realment està angoixada i és possible que no el torni a veure mai més", diu Morieux.
La Marguerite tenia 61 anys quan va escriure: "Crec que vaig cap a la tomba, fa tres setmanes que estic malalta. Fes arribar la meva salutació a en Varin (un company de vaixell), només la seva dona em dona notícies de tu", conclou amargament.
Però la història es pot seguir en les cartes de la promesa de Quesnel, la Marianne, trobades al mateix arxiu, on ella li demana que enviï una nota a la seva mare i que "deixi de posar-la en una posició incòmoda", respecte a ella. Una altra carta, més tard, diu: "El núvol negre s'ha esvaït: la carta que la teva mare ha rebut de tu li ha aixecat l'estat d'ànim." Però de tots aquests neguits, el mariner no en va saber res.
Les dones a la guerra
La Marguerite i la Marianne segurament van dictar les cartes a un escrivent, --veritable confident de l'època--, ja que les dones solien ser analfabetes. Entre les cartes descobertes per Morieux, el 59% són de dones, i dones de classe baixa, un material que els historiadors rarament poden trobar.
Hi ha una gran varietat d'autors i d'autores, i insisteixo en les autores perquè la majoria d'aquestes cartes estan escrites per dones. Això és menys estrany quan es tracta de persones d'un nivell social més alt. És més comú trobar cartes escrites per aristòcrates o burgesos que trobar cartes escrites per gent de mar, mariners i sobretot dones.
Aquestes cartes ofereixen el testimoni d'esposes, mares o promeses en temps de guerra: "Trenquen la idea antiga que la guerra és cosa d'homes", diu Morieux: "Mentre els seus homes no hi eren, les dones portaven l'economia domèstica i prenien decisions econòmiques i polítiques crucials".
Una complexa xarxa social
Aquestes cartes també parlen de com aquestes dones --les que no apareixen mai a la història-- s'organitzaven i es donaven suport les unes a les altres en una època on no hi havia ni Zoom ni WhatsApp, diu l'historiador, i es teixien una xarxa social "complexa i intricada". Una carta servia per enviar i rebre missatges a més d'un destinatari.
Sabem que aquestes cartes es llegien en veu alta --era el costum en aquella època-- i també s'esperava que la carta circulés, per això es posava el nom de la persona al sobre. A vegades, en algunes cartes, la meitat del text són salutacions finals: Sisplau, transmeteu el meu afecte...' o 'feu saber a tal mariner que la seva mare vol saber notícies seves... De fet, són xarxes socials extremadament complexes i intricades que he volgut desentrellar.
Morieux ha identificat els 181 mariners de la tripulació del Galatée a través d'aquestes cartes dirigides a una quarta part d'ells, i també ha fet investigacions genealògiques sobre els homes i els seus remitents.
Els mariners del Galatée
Durant la guerra dels Set Anys, un conflicte global que va acabar el 1763 i que va enfrontar la Gran Bretanya i França per les possessions colonials a Amèrica, el Galatée havia sortit de Bordeus cap al Quebec. Va ser capturat a l'Atlàntic pels britànics el 1758, i la tripulació va ser empresonada. Van recalar primer a Plymouth i després a Portsmouth, a la costa sud d'Anglaterra.
Prop de 65.000 mariners francesos van ser empresonats pels britànics durant la guerra dels Set Anys. Només el 1758 van capturar un terç dels mariners de França. Alguns van morir de malaltia i desnutrició, i altres van ser alliberats.
Fos com fos, la tripulació del Galatée mai va rebre les cartes dels seus familiars.
El periple de les cartes perdudes
Les cartes enviades als mariners perseguien de port en port el vaixell en la seva ruta, i quan va ser capturat, l'administració postal francesa va enviar les cartes a Anglaterra, a l'almirallat de Londres, amb l'esperança que fossin lliurades als presoners.
"L'administració de la marina britànica va requisar aquestes cartes i va assegurar que les enviaria amb l'equipatge dels presoners, però, sigui per falta de temps, per incompetència o simplement perquè no van poder trobar els presoners que estaven escampats en diferents presons angleses, les van oblidar i van quedar aquí durant més de 250 anys", explica Morieux.
Els oficials de l'almirallat britànic en aquell moment van considerar que les cartes no tenien cap significació militar i la gran majoria es van quedar en els arxius, sense obrir. Fins que van cridar l'atenció del professor d'història de Cambridge. "Només vaig demanar la caixa per curiositat", diu Morieux.
"Era als Arxius Nacionals de Londres, i buscant "presoners de guerra del segle XVIII' vaig anar a parar al títol d'una capsa d'arxiu que em va intrigar: 'Cartes adreçades als presoners de guerra de la tripulació del Galatée, 1757-1758'." Quan va arribar al seu despatx i les va obrir, hi havia tres piles petites de cartes encara tancades, amb els segells vermells de cera, que "clarament no havien estat obertes tret de les tres primeres", explica l'historiador.
Les cartes havien estat l'únic mitjà que tenien les seves famílies per intentar contactar amb els mariners embarcats al Galatée. "Aquestes cartes parlen d'experiències humanes universals, no són exclusives de França o del segle XVIII" --diu Morieux--, "però revelen com ens enfrontem tots als grans reptes de la vida."
