Pau Riba, l'enfant terrible de la cultura catalana

Ha mort un artista polifacètic, una icona de la contracultura i del moviment hippy, un creador inclassificable que ha marcat el camí a futures generacions de músics. Ha mort la primera baula del rock català. Un artista total, cantant, compositor, poeta, assagista, sempre trencador, singular i avanguardista.

Dinamitar els orígens

Nascut a Palma, l'any 1948, Pau Riba i Romeva sempre es va voler desmarcar dels seus orígens burgesos. Pertanyia a una família que encarnava l'aristocràcia cultural catalana i es va criar en un ambient cristià i catalanista: era net de l'escriptor Carles Riba i la poeta Clementina Arderiu, i també del traductor i pedagog Pau Romeva, un dels fundadors d'Unió Democràtica .

El jove Pau es va poder alliberar de l'enorme pes que representava ser el net del poeta Carles Riba i es va convertir en un referent de la cultura alternativa, amb una personalitat iconoclasta i transgressora:

Hi havia l'avi Romeva, que era una persona senzilla, i l'altre, que era un mite inaccessible pels mortals. I a més era un martiri anar pel món i trobar-te que tothom et deia: "Tu ets el net de Carles Riba"

Als anys 60, quan el van rebutjar a Els Setze Jutges, va fundar el Grup de Folk, defensor d'una cançó més popular i combativa.

Ningú feia cançó popular. I nosaltres erem pràcticament els únics que cantàvem música tradicional popular catalana. I cantàvem el "Pere Gallerí" o "Què li donarem a la pastoreta", però amb esperit rocker, esclar 

El 1967 va editar el seu primer senzill, "Taxista", i el 1968 la seva cançó més coneguda: "Noia de porcellana": 

La idea fonamental de la cançó és una crítica a certa manera de ser d'algunes noies. No he acabat de saber mai què té la noia de porcellana que encara ara s'escorre gairebé tothom que l'escolta

Dioptria

Tant "Taxista" com "Noia de Porcellana" acabarien formant part del seu disc llarg de debut, "Dioptria", del 1970, considerat el primer disc de rock en català, i el millor de la història, segons la revista Enderrock. Amb una portada dissenyada per ell mateix, l'àlbum retrata la revolució contracultural, tal com explicava el mateix Riba:

Jo sempre he sigut iconoclasta, he volgut trencar motllos i innovar. Fer coses noves, tirar endavant saltant al buit

Els anys de Formentera

Va enregistrar la primera part del Dioptria al costat del grup Ohm de Toti Soler i Jordi Sabatés, i després d'un viatge amb tots els sentits a Formentera, va abraçar l'experimentació sònica del grup Música Dispersa.

I no només això, Riba es va quedar a viure a Formentera amb la seva dona, Mercè Pastor, amb qui va tenir dos fills, Pauet i Caïm. D'aquesta etapa en sortiria un disc també molt emblemàtic, gravat com aquell qui diu amb una sabata i una espardenya, "Jo la donya i el gripau":

Jo crec que és un dels discos meus més autèntics i a més a més crec que és un disc popular, una cançó popular

El primer Canet Rock

De tornada a Barcelona, l'any 1975, participa al primer Festival Canet Rock, amb la impactant actuació mig despullat que recull la pel·lícula de Francesc Bellmunt quan interpreta la cançó "Licors", un film on deixava per la història aquesta sentència parlant amb Àngel Casas:

-Creus que ajudes la cultura catalana tu?

-Seeeh

-Fent què?

-Destruint-la

 

La plenitud creativa

És aquí quan Pau Riba es converteix en un personatge de dimensió mediàtica, combinant articles en premsa escrita, la presentació de programes com "Triftong" o "Daguerrotips" a TVC i potencia la seva faceta literària, amb novel·les "Ena" o l'assaig "La gran corrida":

Jo sempre m'he definit com a narrador. M'és igual a través de quin mitjà. Com a escriptor, com a músic, i soc un narrador com a dibuixant o com a actor

I paral·lelament, la producció discos continua als vuitanta i noranta com "De Riba a Riba", on musicava poemes dels seus avis, "Transnarcís", "Disc dur" o "Amarga crisi".

 

Ja al segle XXI també vam conèixer un Pau Riba embarcat en desenes de projectes. Llibres dedicats a la seva mare o a la història de l'univers, diferents edicions de l'espectacle "Jisàs de Natzarit", celebracions d'aniversaris dels seus discos més emblemàtics o col·laboracions i aventures compartides amb amics com Pascal Comelade o l'Orquestra Fireluche.

 

 

La malaltia

I va ser poc després d'anunciar que patia un càncer de pàncrees que aquesta "Nina de Miraguano" va agafar una nova dimensió a la xarxa.

Riba treia ferro a la malaltia al seu espai "Les dives" a "El matí de Catalunya Ràdio", al costat de Jaume Sisa i Marina Rossell:

Estic com si no passés res, vaja. Com si tota la cosa aquesta pancreàtica fos un atrezzo per cridar l'atenció

Al mateix espai, al cap d'unes setmanes, deia que no tenia por de la mort:

Por? No, no tinc por. I tu? Jo no tinc por ni dels senglars

I a mitjans de febrer, es referia a la mort amb aquesta naturalitat, també en conversa amb Laura Rosel, al programa especial "L'home còsmic" de TV3:

La mort vol dir que s'atura la vida. Mentre hi ha vibració hi ha vida. La falta de vibració és la paràlisi, i la paràlisi és la mort. Què és la mort? La mort és la mort. Tururut. Anem naixent i anem morint, i això manté una mica l'equilibri. Tinc la sensació que no em moriré, jo

 

I de fet, Riba va demostrar que estava per sobre del bé, del mal, i també de la mort a la darrera gira del seu espectacle nadalenc "Jisàs de Netzerit", on fins i tot va parodiar la seva pròpia mort, i en una entrevista a aquesta emissora prèvia al concert al Tradicionàrius, se'n reia del circ mediàtic format al voltant de la seva malaltia:

Tots voldrien firmar la meva necrològica i estan fent carreres per veure qui arriba abans, no?

Doncs aquí la tens, Pau, la teva necrològica, que mai voldríem haver escrit, la història d'un home de tot menys estàtic, de vida intensa i obra extensa, que deixa una petjada (i també una sacsejada) còsmica a la nostra cultura.