El 18 d'abril la revista The New Yorker publicava aquell detallat informe en què revelava l'espionatge contra un ampli espectre de l'independentisme català. La primera reacció del govern espanyol va ser ridícula: "Jo no he estat, perquè a Espanya no s'hi espia."
Després va intentar, per elevació, ocultar la seva responsabilitat: "A mi també m'han espiat." I, finalment, va caure en la desídia. El resultat és que, dos mesos i dotze dies després, Sánchez no ha trobat un forat a la seva agenda per explicar-li en persona a Pere Aragonès per què l'estava espiant al mateix temps que negociava amb ell els vots d'Esquerra per a la investidura que el duria a La Moncloa. I, en comptes de mirar d'encarrilar un greu problema, li arriba una querella a l'hora d'esmorzar.
Sánchez està instal·lat en aquesta actitud tan pròpia de qui, un cop ha aconseguit el poder, s'oblida de com el va assolir. De vegades, un diria que parla per a aquesta esquerra plurinacional que li ha fet possible governar, mentre que actua com si governés amb el difunt Ciutadans.
Perquè, una de dues: o ningú calibra la gravetat de les seves decisions o definitivament dona per liquidada aquesta legislatura. Onze dies després, com ja va passar amb Pegasus, el govern continua amagant la seva greu responsabilitat en la massacre de Melilla.
I així va Sánchez, d'embolic en embolic, agafant el violí amb l'esquerra, però tocant la música amb la dreta.
