Dona cuidadora asseguda al costat d'una dona gran en cadira de rodes durant un passeig pel parc
Tot i que la feina de les cuidadores és imprescindible i essencial, és una feina molt poc reconeguda (3Cat)

"Per netejar culs encara cobreu massa": un "Sense ficció" sobre les dones que sostenen les cures a la dependència

Les protagonistes del documental "Cuidadores, l'exèrcit invisible" fan una feina imprescindible i essencial, però esgotadora per al cos i l'esperit, mal pagada i poc reconeguda.
Fúlvia Nicolàs
Periodista del Sense Ficció
6 min

"Cuidadores, l'exèrcit invisible", que "Sense ficció" estrena el 24 de novembre, recull en primera persona l'experiència d'aquelles dones que ens cuiden. Són dones de diferents orígens, formació i condicions vitals que es dediquen al treball de cures, res a veure amb l'ofensiu "rentar culs".

Trobo que per netejar culs encara cobreu massa

La frase, dita per un alcalde a les treballadores familiars del seu Ajuntament, reflecteix dolorosament el que força gent pensa encara de les cuidadores. El treball de cures a la dependència, tot i que essencial i imprescindible, és dur, mal pagat i mal regulat. I del tot menystingut. Així se senten les dones que es dediquen a aquest sector abocat a la precarietat.

La Lídia, de 84 anys, baixa una escala amb un caminador plegat en un edifici antic. Darrere baixa també la seva germana de 92 anys
La Lídia, amb 84 anys, té cura de la seva germana de 92 anys (3Cat)

Ara mateix la majoria de les cuidadores, un 80%, no són professionals: són les dones, les filles, les joves, les germanes de les persones dependents que viuen en família. Moltes han deixat la feina per dedicar-s'hi, altres són jubilades. Com la Lídia, que amb 84 anys té cura de la seva germana, de 92 anys. Abans va cuidar el seu marit, malalt d'Alzheimer, fins que va morir. "Ho he fet i ho faig de gust perquè són les persones que estimo", diu, "però a vegades penso que la vida m'ha estafat". Rep cada dia una treballadora familiar municipal que ajuda la seva germana dependent a llevar-se, rentar-se i vestir-se. Una hora al dia que en realitat són 50 minuts, perquè les hores assignades d'ajut domiciliari duren deu minuts menys, els que la treballadora familiar necessita per córrer al següent domicili.

Arribar corrents, fitxar, aixecar l'usuari -que sovint pesa més que jo- fer-li la higiene, vestir-lo, fer-li l'esmorzar, baixar a la compra o fer el dinar... i sortir disparada de nou.

La Marta, treballadora familiar municipal, pateix no només l'estrès i el cansament d'una feina molt física, sinó també per la convicció que no pot ajudar prou els seus usuaris. "Jo no puc dutxar una persona amb presses, pim-pam que he de marxar, perquè això no són cures, és atabalar-la", rebla l'Esther, que ha acabat deixant la feina.

L'Esther ajuda una dona gran després de la dutxa en un bany domèstic
L'Esther ha acabat deixant la feina de treballadora familiar en un Servei d'Atenció a Domicili (3Cat)

La majoria de les treballadores familiars del SAD -Servei d'Atenció a Domicili- no arriben al salari mínim interprofessional, perquè els contractes solen ser a temps parcial. "Hem d'estar disponibles tot el dia, per si cal una substitució o hi ha un canvi." Les que cobren més cobren exactament l'SMI. La duresa del treball els passa factura en forma de lesions òssies i musculars no reconegudes com a malalties professionals, segons la Pilar, del sindicat SAD de cuidadores professionals. "Moltes hem de treballar medicades." L'Amparo, de 68 anys i amb un 66% de discapacitat reconeguda, pren opiacis per combatre el dolor que diu: "No em puc permetre una baixa." També l'exigència emocional és molt alta, en una feina feta en soledat i sovint amb usuaris molt vulnerables.

Tot i que es tracta d'un servei de competència municipal, gairebé tots els ajuntaments catalans externalitzen el SAD a empreses multiserveis -ACS, Clece, Serveo, Domus VI, Eulen...- que liciten al preu més baix.

Les condicions laborals no han fet més que empitjorar en els últims anys, i també el servei als usuaris", diula Pilar.

Les professionals del servei són treballadores amb estudis de grau mitjà, formació específica i vocació d'ajudar. I explica: "Moltes abandonen perquè aquestes condicions són insuportables... i els joves que comencen marxen corrents així que veuen el pa que s'hi dona."

La Pilar, treballadora del Servei d'Atenció Domiciliària, obre les cortines d'una habitació on hi ha una persona al llit
La Pilar, treballadora del Servei d'Atenció Domiciliària, reclama una millora de les condicions laborals i del temps d'atenció als usuaris (3Cat)

Moltes famílies, que necessiten més hores d'ajuda, es veuen obligades a contractar cuidadores no professionals, internes o per hores. I difícilment -amb les prestacions que reben, si les reben- els poden pagar un salari just. La precarietat és un peix que es mossega la cua. La majoria de les cuidadores internes i per hores són immigrants -moltes van arribar sense papers- i són les que pateixen més la precarietat general al món de les cures. "Al meu país ho sap tothom: venim aquí a fer d'internes, és igual la teva formació o la feina que fessis abans, aquí només podem venir a cuidar avis", explica la Glenda, hondurenya, que ha estat molts anys cuidadora a Girona. Al seu país treballava en un banc. Almenys un terç de les internes, una dada difícil de comprovar però recollida pels sindicats, treballen sense contracte ni alta a la Seguretat Social. Un tema que l'últim procés de regularització hauria de resoldre.

El que passa dins les cases és privat i secret

El contracte legal de les cuidadores internes, quan n'hi ha, estableix un horari màxim de 40 hores setmanals, 12 hores mínimes de descans nocturn, un sou mínim equivalent a l'SMI, un mes de vacances pagades i un descans mínim de 36 hores els caps de setmana. Però el cert és que no hi ha registre ni control del temps treballat, perquè el que passa dins de les cases és privat i secret. La realitat, en molts casos, són horaris molt més llargs, nits pendents de la persona cuidada, i un tracte no sempre humà. "Hi ha qui cobra a la interna el llit i el menjar, descomptant-lo del sou, hi ha qui els raciona els aliments, o no els permet dutxar-se, hi ha qui et tracta com una esclava", segons la Sandra, també hondurenya. "Hi ha molts abusos, però moltes de les dones tenen por de perdre la feina, perquè necessitem els diners per enviar-los a casa, i molt poques s'atreveixen a denunciar."

Ha arribat el moment d'aixecar la veu per un tracte just.

Un cas extrem seria la Daniela, de 69 anys, boliviana i amb els papers en ordre de fa anys. Ella cuida un home 22 hores al dia, els set dies de la setmana. Les dues hores de descans les dedica a fer la compra ,i si en necessita més, "perquè estic massa cansada, o massa atabalada, o massa encaparrada per la rutina i la soledat, pago alguna dona que conec perquè vingui a substituir-me una tarda". La paga ella de la seva butxaca, "perquè és temps meu", diu. En una feina sense ascensos ni promocions, i que difícilment assegura una pensió digna, es poden esperar poques millores. La Daniela, que encara manté alguns dels 8 fills que va portar del seu país, veu difícil jubilar-se. També, perquè, malgrat tot, aprecia molt l'home ancià a qui cuida, "i no voldria deixar-lo fins que la seva demència sigui total i ja no em conegui".

La Betha, que fa de cuidadora, acompanya una dona gran durant un passeig en un parc
La Bertha treballa per a una petita cooperativa de dones immigrants, Cuidem amb Cor, que els garanteix un treball i un salari dignes (3Cat)

La Bertha, que cuida matins i tardes una dona de 100 anys, tampoc vol deixar-la fins que es mori. El seu cas és del tot diferent: treballa per a una petita cooperativa de dones immigrants, Cuidem amb Cor, que els garanteix un treball i un salari dignes. Les seves empleadores, filles de la usuària, paguen més de l'habitual i passen el cap de setmana amb la mare perquè la Bertha el pugui tenir lliure. "Així podem tenir la consciència tranquil·la", diu la Montserrat, "perquè vam veure les condicions en què treballen les agències i no són bones ni per a les treballadores -molt mal tractades- ni per a les usuàries, amb canvis constants".

L'any 2030 hi haurà a Catalunya un milió de persones més grans de 80 anys, el doble que ara. Moltes voldran viure els últims anys de la vida a casa seva, i algunes necessitaran ajut per fer-ho. Qui se'n cuidarà, en aquestes condicions, és un misteri. Les treballadores dels serveis a la dependència demanen un pacte d'estat perquè la seva feina -que tothom reconeix imprescindible- sigui reconeguda i tractada com mereix. Perquè ara mateix, com diu una cuidadora interna, "el que passa darrere la porta de les cases no ho sap ningú".

Avui és notícia

Més sobre Sense ficció

Mostra-ho tot