Els últims supervivents d'Auschwitz, 75 anys després: "Per què encara estic viu?"

Han passat 75 anys des que Menahem Haberman i Szmul Icek van sortir de l'horror del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Però encara tenen malsons.

Menahem Haberman tenia 17 anys quan va arribar a Auschwitz. Només entrar al camp, li van tatuar el número d'identificació com a tots els presoners i el van enviar a treballar:

"Havia de posar cendres a un canal i fer-les arribar al riu. No en tenia ni idea del que estava fent.

Quan vam arribar al camp vaig preguntar a un veterà: què era això que ens han fet fer? Ell em va preguntar quan havia arribat al camp. Vaig dir: Ahir. I em va preguntar: Quan va arribar la teva família? Vaig respondre: Ahir al matí. I em va dir: tota la teva família eren cendres en aquell canal quatre hores després d'arribar.

Llavors vaig entendre on era i què havia passat."

 

Haberman va treure forces per sobreviure. No volia tenir el mateix final que el de la seva família. Dels vuit germans, només ell sobreviure.

 

Szmul Icek també va sobreviure al camp d'Auschwitz. Va viure a Bèlgica i no li va dir mai a la seva futura dona que havia estat internat al camp d'extermini.

Ara la seva dona, Sonia Icek, l'hi recorda:

"Jo ja ho havia endevinat, mai es posava una camisa de màniga curta. A l'estiu l'hi deia i em responia: No, tinc el número. Ara, la primera cosa que fa quan entra a un taxi és arremangar-se perquè el conductor sàpiga qui porta, però no ho havia fet mai."

 

Igual que Menahem Haberman, Szmul Icek també va perdre la seva família al camp d'Auschwitz. Eren els seus pares i dues germanes.

A dia d'avui, encara té malsons i no pot oblidar les imatges de gent penjada al camp.

La seva dona explica els records que li venen al cap:

"Si a vegades està trist els nets pregunten: Què té l'avi? Està enfadat amb nosaltres? No, no està enfadat, està pensant, deixeu-lo, d'aquí mitja hora estarà millor."

 

 

El sentiment de culpabilitat encara és present

Tant Haberman com Icek van poder sortir del malson d'Auschwitz, però no poden evitar sentir-se culpables. Tots dos s'emocionen al recordar totes aquelles persones que no van poder sobreviure.

 

 

 

Haberman reconeix:

"Coneixia gent millor que jo. Per què ells van morir i jo encara estic viu? Aquest pensament em persegueix."