Per què els joves adoren el reggaeton i molts adults l'odien

És la música popular del segle XXI. Un so nascut al Carib que ballen, canten i celebren joves i adolescents de tot el món. I és, també, la música que odien els seus pares i mares.

Als ulls del món adult, el que fan artistes com Bad Bunny, Karol G, J Balvin o Daddy Yankee, la primera gran estrella del reggaeton, és sexista, repetitiu, artificial, materialista, buit de contingut i vulgar. Encara més: no és ni música.

D'on ve aquesta animadversió? És el conflicte de tota la vida entre pares i fills? O hi ha alguna cosa més? El divulgador cultural Oriol Rosell sosté que des de l'explosió del rock and roll als anys 50, cap altre fenomen musical havia enfrontat d'aquesta manera adults i joves.

Al llibre "Matar al papito", Rosell argumenta que aquest enfrontament expressa un malestar més profund. El reggaeton i les músiques urbanes en general són la banda sonora d'una generació desencantada, sense perspectives de futur i que està convençuda que viurà pitjor que els seus pares.

El reggaeton no parla de transformar el món, sinó de treure el màxim profit d'un sistema que no es pot canviar: "La música popular ha de saber captar els desitjos, les pors de la gent jove de la seva època per poder precisament sintonitzar amb elles."

Diners, diners, diners...

"Vivim en un món on tot es pot comprar i tot es pot vendre, començant per un mateix, que has de ser una marca i vendre't a les xarxes socials. És lògic que les inquietuds dels joves tinguin a veure amb aquests valors", diu Rosell en una entrevista al 3Cat.

L'ostentació, el luxe i el culte als diners són un dels factors que més ofenen les generacions d'adults que van créixer amb una música popular, a la seva manera, idealista. El rock i el pop parlaven de ser lliure. El reggaeton, el trap i la resta de músiques urbanes parlen de fer-se ric.

"Per què la classe mitja blanca europea s'identifica amb un discurs que sorgeix d'entorns tan precaritzats? Crec que això ens ha de fer pensar que els nostres fills i filles realment se senten víctimes d'un sistema completament abusiu, completament deshumanitzat, i per això s'identifiquen amb aquests discursos."

...i culs

L'altra cosa que incomoda els adults és la sexualitat explícita. És a tot arreu: a les lletres, en la posada en escena i en la forma de ballar: "Tot ha de ser molt clar, tot ha de ser molt evident. Aquestes lletres ens resulten molt agressives, sobretot en qüestions de sexisme. Però és que vivim en un món sexista i ells no senten la necessitat de disfressar-ho de cap manera".

Però això, recorda Rosell, no va començar ni amb el reggaeton de Panamà i Puerto Rico, ni amb el dancehall jamaicà, ni amb el trap del sud dels Estats Units, ni amb cap de les músiques urbanes que avui són globals. "La música popular sempre ha estat sexista, dels Beatles ençà."

El problema som els adults?

L'autor de "Matar al papito" sosté que en aquest conflicte entre generacions hi ha un problema afegit: que a diferència del que havia passat fins ara, els adults d'avui vivim atrapats en una il·lusió de joventut permanent.

La indústria de l'entreteniment, que ens convida a continuar consumint la música de la nostra època --reedicions de discos, festivals farcits de bandes veteranes, artistes que tornen als escenaris--, ens fa creure que la nostra és la música del present.

El xoc amb els gustos dels nostres fills és encara més gros. "Tenim 50 anys, encara ens sentim joves i encara pensem que escoltar Oasis és música de joves. I clar, estem parlant de grups que tenen 30 i 40 anys d'existència, amb la qual cosa no podem pretendre que els nostres fills i filles s'identifiquin amb això."

Contra la desconfiança que desperta el reggaeton entre els adults, Rosell recorda que, al cap i a la fi, només és música pop, no doctrina. "Jo confio plenament que els nois i noies que escolten aquestes cançons saben distingir perfectament el que està bé del que està malament. Em preocupen molt més els influencers de YouTube que no pas les cançons de reggaeton."