Per què les pel·lícules d'ara són tan llargues
Killers of the Flower Moon. 206 minuts. El que és el mateix: 3 hores i mitja. Gairebé la meitat d'una jornada laboral. L'equivalent a dos partits de futbol, amb la mitja part inclosa.
Divendres s'estrenava la nova pel·lícula de Martin Scorsese, protagonitzada per un Robert De Niro i un Leonardo Di Caprio, segons la crítica, descomunals. Tant com la durada del film, que tampoc ha deixat indiferent els entesos del setè art.
Que duri gairebé el doble que la mitjana de pel·lícules produïdes l'any passat no és una coincidència, ni tampoc una singularitat. Ho hem vist darrerament amb molts altres títols, com Oppenheimer, de Christopher Nolan, o Babylon, de Damien Chazelle. Totes de més de tres hores.
La tendència de la indústria cinematogràfica va cap aquí. Així ho confirma un estudi de The Economist, que es pregunta: "des de quan veure una pel·lícula és tan pesat?"
Invertir el doble de temps en cinema
En 90 anys, la durada mitjana de les pel·lícules ha crescut un 24%, apunta l'estudi. Mentre que a l'inici de l'època daurada de Hollywood no arribaven a l'hora i mitja, ara duren al voltant d'una hora i quaranta-set minuts de mitjana.
La mostra analitzada, de més de 100.000 títols, abasta pel·lícules des del 1930 fins a l'actualitat. En el cas de les pel·lícules més comercials i taquilleres, la diferència és encara més abismal i són, de mitjana, el doble de llargues que fa un segle.
Al llarg de la història del cinema hi ha hagut pel·lícules de llarga durada, de més de tres hores. Sobretot a partir dels anys seixanta, que van començar a ser més habituals, amb títols com Lawrence d'Arabia, Ben-Hur o Cleopatra, per agafar distància de la televisió.
Eren, això sí, casos excepcionals, que s'han anat sostenint amb el pas del temps. Des del 2018, en canvi, hi ha hagut un boom.
Competir amb les sèries: una guerra
Les xarxes socials i les plataformes de streaming estan canviant la manera de consumir cultura. Passa en el mercat de la música, amb l'auge de Tik Tok i Spotify, i també passa al cinema.
Les possibilitats a l'hora de triar s'han multiplicat fins a l'infinit en l'última dècada. Les plataformes de streaming han posat a l'abast dels espectadors un catàleg interminable de títols sense haver-se d'aixecar del sofà.
La competència amb Netflix, HBO o Amazon, accentuada després de la pandèmia, ha obligat els grans estudis de cinema a esprémer al màxim la seva costosa propietat intel·lectual per fer tornar el públic a les butaques.
L'alternativa per diferenciar-se de les sèries, magnètiques i amb capítols de curta durada: narratives audiovisuals carregades d'espectacularitat i de llarga durada, per dotar-les de notorietat i importància. De vegades, però, poc efectiva, ja que per a un cinema la projecció d'Avatar, per exemple, equival a la de dues pel·lícules de curta durada i, per tant, a la meitat de recaptació per a les sales.
Un altre factor que apunta l'estudi és la influència de grans directors en la indústria, com Nolan o Scorsese, que han fet de la llarga durada un segell distintiu de la seva firma.
