Per què tinc por al fracàs? Com passar de l'angoixa a l'èxit propi a "A mi també em passa"
Totes hem tingut por de fracassar alguna vegada. És un sentiment que ens bloqueja, ens fa dubtar de la nostra vàlua i pot arribar a paralitzar-nos. Però què s'amaga rere aquesta por? I com podem fer-hi front?
Al desè capítol de l'"A mi també em passa", presentat per Pau Joanmiquel, la psicòloga Alexia Olaria ens ofereix una mirada rigorosa i pràctica sobre la por al fracàs i ens ajuda a entendre i gestionar aquesta emoció.
Per què tinc por al fracàs? I com me'n desfaig?
Davant aquesta sensació angoixant ens preguntem: la por al fracàs ve del bressol? És una emoció social? Segons la psicòloga, la por al fracàs té un doble origen:
- Adaptatiu. Anticipar riscos socials com una pèrdua d'estatus o exclusió ens ha ajudat evolutivament a protegir-nos, perquè ha actuat com a sistema d'alerta per mobilitzar recursos defensius.
- Aprenentatge interpersonal. Si des de petits associem error amb retret o desaprovació, acabem vinculant fracàs amb vergonya i pèrdua d'afecte.
A l'edat adulta, la "base segura" ja no és la família, sinó la confiança interna i la xarxa de vincles: "Quan els nostres vincles són sòlids, l'error deixa de ser un abisme i esdevé una plataforma de llançament cap a la descoberta personal."
Quan aprenem que fracassar forma part del procés, em puc sentir sostinguda per explorar, arriscar-me i tornar a port amb la certesa que no s'ensorrarà tot si ens equivoquem.
A mesura que creixem, construïm la nostra identitat i la nostra seguretat a partir d'experiències, decisions i l'entorn, explica Olaria. Això és especialment rellevant en dues etapes de la vida: l'adolescència i la quarter life (de la vintena a la trentena), moments en què cada decisió sembla definir qui som. Però, com recorda l'experta, "explorar un camí i adonar-se que no encaixa no és desfer camí, és guanyar claredat".
Identificar i activar les fortaleses pròpies --com la perseverança, la curiositat o el sentit de l'humor-- pot ser clau, adverteix Alexia Olaria, perquè "actuen com a amortidor davant les ensopegades i transformen la derrota en diagnòstic", explica.
La capacitat d'adaptació també és cabdal en un moment de fracàs:
La recerca en resiliència sosté que la flexibilitat identitària --l'habilitat de dir-se ara em redefineixo'-- és el predictor més potent de benestar després d'un revés.
L'impacte de la societat i les xarxes en el fracàs
Vivim envoltades de missatges d'èxit constant i a les xarxes socials, gairebé tot el que veiem són vides perfectes. "L'exposició contínua a narratives de triomf genera un biaix de comparació ascendent que minva l'autoestima i incrementa la por d'errar", reconeix la psicòloga.
El famós FOMO també en fa de les seves i amplia aquesta sensació, explica Olaria. Per aquest motiu, recomana "revisar sistemàticament l'ús de les xarxes":
Està demostrat que l'abstinència temporal o la teràpia centrada en la relació amb xarxes redueixen la depressió i l'ansietat.
Quan l'exigència es torna un fre
Sovint rebem missatges com que "l'error és irreversible" o que "si fracasso demostro que soc un frau", explica la psicòloga, però aquestes creences vinculades al perfeccionisme són perilloses. El perfeccionisme pot ser útil o destructiu. Hi ha una diferència entre "exigència saludable" i "perfeccionisme esclavitzador", puntualitza:
- L'ambició sana s'arrela en valors interns i permet marge d'error. Coneguda com a autoexigència funcional, es percep com un repte estimulant en què el benestar es manté.
- El perfeccionisme disfuncional es basa en la por i l'autoavaluació externa constant. Pot comportar l'autoexigència desadaptativa, que percep l'error com a intolerable i genera ansietat, procrastinació i símptomes depressius i obsessius.
Els estudis indiquen que només el component exigència pròpia + acceptació de l'error' prediu rendiment sostingut sense esgotament.
Eines per afrontar la por i redefinir el fracàs
Olaria proposa tres estratègies amb aval científic:
- Autocompassió. Parlar-se com ho faries a un amic redueix l'autojudici, rebaixa l'activitat amigdalar i reactiva la regulació prefrontal, cosa que millora la regulació emocional.
- Higiene digital. Limitar l'exposició a continguts que fomentin la comparació.
- Mentalitat de creixement. Veure l'error com a aprenentatge i no com a sentència d'identitat.
És important afrontar el fracàs des d'una perspectiva optimista, perquè tal com demostren els estudis, "la reavaluació de l'error incrementa la persistència i la creativitat", explica la psicòloga, però és ideal mantenir l'equilibri i no caure en un "optimisme infundat", ja que una recerca adverteix que "idealitzar automàticament el fracàs pot generar optimisme infundat i evitar l'anàlisi crítica".
Una nova mirada sobre l'èxit
Definir-se només pel rol professional o els resultats comporta riscos, adverteix Olaria: "provoca esgotament (conegut com a burnout), depressió i ansietat". De fet, diverses enquestes laborals alerten que "la frontera entre compromís i esgotament s'esvaeix quan l'autoestima depèn exclusivament del rendiment laboral".
Per l'experta, l'èxit saludable és:
- Viure alineat amb valors propis.
- Gaudir del procés.
- Tolerar la incertesa.
- Sustentar el valor personal en més d'un aspecte (relacions, aprenentatge, benestar físic...).
D'aquesta manera, "el resultat extern no monopolitza la identitat", conclou la psicòloga. Perquè la por al fracàs no és un enemic, sinó un senyal que podem escoltar per créixer amb més consciència.
Potser no es tracta de no fracassar, sinó de donar-nos el permís per fer-ho i reconstruir-nos sense complexos.
