Plantofada als estigmes de ser dona i gitana: "Orgulloses i contentes"
"Un orgull, estic contenta de ser gitana". Són les primeres paraules que diuen les quatre dones gitanes amb qui parlem. Parlar d'un poble com el gitano no és fàcil, tot i que fa més de 600 anys que va arribar a Catalunya.
Encara avui hi ha una llarga llista de prejudicis que estigmatitzen la seva cultura, segons reflexiona la jove Ida.
La Charo, una dona de mitjana edat, assegura que en el millor dels casos se'ls associa amb oficis com el mercat ambulant o la vigilància d'obres; en el pitjor, es diu que són uns lladres. O quan un nen va brut, "quantes vegades no hem sentit la frase: 'On vas així? Sembles un gitano'".
Els gitanos tenim una etiqueta i no hi ha manera de treure-la. Treballem. No robem. Hi ha de tot com a tot arreu, com a totes les cultures.
La Tita i l'Antònia ja són dones grans. Ja fa temps que pentinen cabells blancs i, amb un català barrejat amb caló, reflexionen amb la saviesa dels anys. Accepten amb un punt de resignació, però també amb molta tranquil·litat, que no han tingut una vida fàcil pel fet de ser gitanes i dones.
L'Antònia explica que va ser la primera dona gitana que es va treure el carnet de conduir al barri de Gràcia, on han viscut tota la vida, ara fa més de quaranta anys: "Buf! No et pots ni imaginar com em mirava tothom".
La conversa amb totes quatre avança amb molts punts en comú sovint associats amb la visió que es té des de fora del poble gitano, però entre elles també hi ha diferències generacionals.
Les més grans expliquen que "les coses han canviat molt, que abans el poble gitano era més una pinya, mentre que ara cadascú va a la seva". Això sí, també admeten que s'ha guanyat en llibertat, que ara veuen fer a les seves netes coses que elles no s'haurien imaginat mai quan eren nenes, adolescents o joves: "Teníem prohibides moltes coses".
I parlant de diferències, l'Ida, la més jove de totes quatre, en té dues més. És albanesa i de religió musulmana. Amb un català amb un accent diferent, un discurs molt ben estructurat i l'energia de la seva joventut, defensa que "la dona gitana ha de lluitar cada dia" no només per mantenir la cultura, el saber i les tradicions --durant segles i fins fa ben poc preservades per la memòria oral--, sinó que també ha de "lluitar contra una discriminació estructural que va omplint una motxilla que cada cop pesa més".
La Plaça del Poble Gitano, on tenim aquesta conversa, és plena de dones i criatures. És un dia feiner a la tarda i fa poc que s'ha acabat l'escola. Els nens juguen corrent amunt i avall mentre elles xerren i vigilen els fills.
De tant en tant una d'elles s'aixeca i fa un crit mentre desplega una jaqueta infantil. Encara fa una mica de fred. A primer cop d'ull es pot reconèixer que almenys algunes d'elles són gitanes, d'altres potser sí o potser no. "El color de la pell no identifica un poble", diu l'Ida mentre fixa la mirada en unes nenes que riuen.
El poder que tenen aquestes nenes per avançar encara més que nosaltres o les nostres àvies o mares... No han de tenir por dels prejudicis, els estereotips o el racisme per demostrar que ser gitana també és ser part d'aquesta societat, i amb molt d'orgull.
L'orgull. Acaba la conversa exactament tal com començava.
