El papa Francesc podrà acabar amb la corrupció al Vaticà?

"Al Vaticà no volem gent regirant sota les catifes", "Qui aquí vol saber massa al final acaba per no saber res", em van deixar anar amb un to amenaçant dos cardenals a l'inici de la meva trajectòria fa gairebé quaranta anys com a expert i enviat especial de TV3 a la Santa Seu. Les coses sobre el paper han canviat, però a la pràctica segueixen sent gairebé com eren.

Quan el papa Francesc va arribar al pontificat (el 13 de març farà deu anys), el Vaticà era considerat un estat que actuava com a paradís fiscal. Després de molts anys d'endinsar-me en el coneixement de la Santa Seu, no només he pogut constatar que la corrupció impera des de temps seculars a la institució. També he acabat per comprovar que la cultura dels abusos econòmics i també sexuals forma part substancial de la idiosincràsia de l'Església catòlica. El mateix Bergoglio ha definit com a "cultura" aquesta pràctica sistèmica que vol erradicar. La impunitat, alimentada pel poder que tenia i segueix ostentant l'Església a les nostres societats ara més secularitzades que mai, ha evitat sempre que la justícia actués i els responsables paguessin pels seus actes.

 

De l'Ambrosià a l'actualitat

Al llarg de la història s'han viscut a la Santa Seu quantiosos casos de corrupció. Parlem d'inversions fosques, infiltracions de la màfia, favors en forma de milions a familiars i personalitats pròximes a alguns cardenals. També hi afegiríem el reciclatge de diners a través de l'IOR, la popularment coneguda com a Banca Vaticana. A l'època contemporània, la fallida fraudulenta del Banc Ambrosià, el 1982, una important entitat financera que tenia la Banca Vaticana com a principal accionista, va permetre la sortida a la llum de tot un seguit d'episodis turbulents que conformen un extraordinari escàndol. Els protagonistes aleshores eren: l'arquebisbe nord-americà Paul Marcinkus, director de l'IOR; el seu homòleg a l'Ambrosià, Roberto Calvi, i Michele Sindona, un empresari vinculat a la màfia siciliana. L'assassinat de Calvi, que apareixia penjat en un pont de Londres, el de Sindona, enverinat a la presó, i el tèrbol lligam de Marcinkus amb molts misteris encara sense resoldre omplien les portades dels principals mitjans de comunicació arreu del món. Intrigues com la mort de Joan Pau I o el segrest i desaparició de la nena Emanuela Orlandi s'han vinculat moltes vegades al cas de l'Ambrosià i a la figura de Marcinkus, un personatge tan simpàtic i "bon vivant" com també intrigant i molt reservat, que actuava sempre sota la protecció del papa Wojtyla. Vaig conèixer Marcinkus i el vaig arribar a trobar als Estats Units quan hi havia cursada una ordre de cerca i captura internacional per la Interpol, però mai va voler parlar del seu paper en aquests afers de caràcter criminal. S'emportaria tots els seus secrets a la tomba.

 

Més de quaranta anys després, el greu cas actual protagonitzat pel cardenal Angelo Becciu, que ara s'analitza en el magnífic reportatge del programa "30 minuts", torna a posar el Vaticà davant d'un cas de corrupció. Entremig, altres tempestes vinculades a la corrupció, no gens menors, han esquitxat durant les últimes dècades la credibilitat de la institució. Els escàndols Vatileaks1 (que va propiciar la renúncia de Benet XVI) i Vatileaks2 (a l'inici del pontificat de Francesc) desgranen un seguit de pràctiques financeres i corrupteles que ofereixen nombrosos exemples d'abusos econòmics a l'epicentre del poder de l'Església catòlica. Molts d'aquests casos estan a més associats a les perversions sexuals amb menors i la prostitució. La cultura dels abusos té aquestes dues branques: l'econòmica i la sexual.

 

Francesc lluita per sanejar

A l'inici del seu pontificat, el papa argentí es va plantejar dissoldre la Banca Vaticana. No veia cap motiu de pes que justifiqués que l'Església catòlica hagi de tenir un banc. Les reaccions van ser d'estupefacció i en alguns casos força virulentes. No descarta encara actuar amb radicalitat algun dia per acabar amb aquest focus de problemes persistents. De moment, ha aconseguit que el banc ja no actuï amb impunitat com un centre de reciclatge dels diners de la màfia i del crim organitzat. Ha ordenat bloquejar més de 3.000 comptes, molts vinculats al tràfic d'armes i al narcotràfic. El Vaticà ja no és al llistat dels Estats considerats paradisos fiscals.

La reforma del Codi Canònic (la llei de lleis de la Santa Seu) ha instaurat a més estrictes controls financers i ha derogat costums seculars, com els que permetien a membres de la cúria fer d'intermediaris (cobrant quantioses comissions) per obrir comptes corrents que permetien el reciclatge de milions i milions de dubtosa procedència. S'han eliminat així mateix articles ambigus que legalitzaven aquestes actuacions criminals i s'han imposat alhora penes molt més severes per als corruptes i també per als abusadors de menors. Els que, des de la jerarquia, encobreixin aquestes pràctiques, rebran també sancions que arriben fins a l'expulsió del sacerdoci. Fins aquí, almenys sobre el paper, els abusos de poder han quedat proscrits. Però, realment, aquesta manera d'actuar ja forma part de temps passats?

 

El poder i la guerra

Mentre l'ambició desmesurada, el clericalisme i el poder del diner i el sexe segueixin sent el "modus operandi" i la prioritat de molts jerarques catòlics, no hi ha cap garantia que no puguin sorgir nous tripijocs i escàndols. Amb les lleis i decrets per si sols no n'hi ha prou per acabar amb les velles pràctiques, la tradició i l'abús de poder.

Per acabar, cal advertir que la batalla per la transparència es lliura al Vaticà en paral·lel amb una autèntica guerra oberta entre la facció tradicional i ultra, que rebutja els canvis, i el sector que considera (donant suport a l'actual pontífex) que calen reformes radicals per adaptar l'Església catòlica al segle XXI.  En el rerefons hi ha --com sempre-- interessos econòmics, disfressats molts cops de teologia, "veritats revelades" de caràcter doctrinal i una falsa espiritualitat. Francesc és acusat de comunista per condemnar el capitalisme salvatge i l'especulació que genera marginació i pobresa. Magnats catòlics dels Estats Units estan finançant totes les batalles contra les reformes de Bergoglio, totes les argúcies i conspiracions per apartar-lo del pontificat. Al mateix temps, promouen amb molts mitjans --com explico al nou llibre "Vaticangate", que veurà la llum pel març-- un "nou ordre mundial" del qual forma part un inquietant projecte per manipular el pròxim conclave. L'objectiu final és aconseguir que el successor de Francesc sigui un papa als antípodes del pensament de l'argentí. Un papa que no faci nosa! La cultura de la corrupció i els abusos que aquest sector reaccionari de l'Església mai havia denunciat, ara vol fer veure que és culpa de Bergoglio. Un argument fal·laç i una "fake news" que, a base de repetir-la amb obstinació a través de potents altaveus mediàtics, té cada cop més adeptes. Es tracta d'un exemple més de la postveritat que difonen als quatre vents i ens pretenen inculcar.