Por i autocensura en una escola sota sospita
Sant Andreu de la Barca. Principis de juliol. Arrenca el reportatge "Educar sota sospita" i abans d'endinsar-nos-hi ens passegem per la zona ajardinada al voltant de l'Institut El Palau. És enorme i està a només un "mercadona" (unitat de mesura habitual en poblacions del Baix Llobregat) de la caserna de la Guàrdia Civil més gran de Catalunya. Ja fa dies que han acabat les classes i el Palau té obertes les portes per als mestres que hi preparen el nou curs i per als alumnes que tenen recuperacions pendents.
No portem càmera i, així i tot, ens fa l'efecte que envaïm un terreny sensible, un lloc massa trepitjat per periodistes. Ha estat un curs molt dur. Injustament. Per als mestres acusats de delictes d'odi, perquè fa nou mesos que viuen sota sospita, però també per a la resta del claustre, els pares i els alumnes que han anat molts dies a l'escola sota l'efecte d'una lupa gegant que els ha donat visibilitat en qualsevol punt d'Espanya. Mai Sant Andreu havia sortit tant als mitjans. Ens pesa contribuir-hi i per això decidim que en cap moment gravarem els estudiants a les aules o davant les lletres de colors de l'Institut del Palau reproduïdes fins a l'avorriment en tants informatius. Però allà, ara no hi ha ningú.
Fora del centre, a la zona ajardinada ens aturen dos estudiants, un noi i una noia. Hi parlem una estona. El noi és bel·ligerant contra les acusacions que es van fer als mestres. I categòric: "Són mentida", afirma. "Hi ha hagut interessos partidistes que han elaborat un relat fals" . La noia en té més dubtes. "Jo sí que crec que algun mestre va anar una mica més enllà i va criticar els guàrdies civils", diu, perquè una amiga seva viu a la caserna i li va explicar que es va sentir malament aquell dia. Parlem una estona però de seguida canvien de tema. De fet, no els interessa gaire l'actualitat política. Marxem i els dos joves continuen parlant i rient. Tenen opinions diferents. Però això no impedeix que parlin i riguin. Cap rastre de la pretesa fractura, dels bàndols, del trencament social.
Ningú amb qui hem parlat, a Sant Andreu de la Barca creu en aquesta fractura, aquest terme s'ha dissenyat artificialment sense trepitjar-ne els carrers, sense parlar amb ningú. Tampoc els pares que han promogut la denúncia ho subscriuen.
Bartolomé Barba és el coordinador a Catalunya de l'Associació Espanyola de la Guàrdia Civil. Té dos fills a l'Institut. Diu que el dos d'octubre els mestres els van assenyalar i humiliar i reprodueix literalment algunes frases que ara formen part de la denúncia. Li pregunto què hauria estat disposat a tolerar el dia 2 a l'aula, quin era el límit del que ell considera un assenyalament als seus fills. Fer un minut de silenci contra la violència, em diu, ja li sembla fora de lloc. Ens fa concloure que el conflicte era gairebé inevitable perquè l'alternativa era no parlar del referèndum. I és difícil silenciar el que ha passat el dia abans en un centre si les portes que hi donen accés estan esbotzades, si alguns dels nois van veure els fets en directe. I malgrat la desconfiança que té en la mediació de l'escola, en la Generalitat, en el síndic de greuges, Bartolomé Barba diu que a Sant Andreu no hi ha hagut mai, tampoc ara, fractura social.
L'1 d'octubre va trasbalsar tothom. Evidentment els que volien votar d'una manera pacífica, democràtica. Però també moltes famílies de la Guàrdia Civil. Sergi Carreto és fill de guàrdia civil. Va viure durant anys a la caserna de Sant Andreu de la Barca i va estudiar a l'Institut El Palau. L'1 d'octubre estava lesionat i, per això, no va votar, però ho volia fer. Va veure les imatges de Sant Andreu i va reconèixer molts companys del seu pare impedint les votacions i enfrontant-se amb els que volien votar. Aquells dies per ell no van ser fàcils. Ens explica que li ha calgut temps per pair-ho i que hi va ajudar una conversa llarga amb el seu pare. Li calia aclarir-ho per tirar endavant. Ara en Sergi viu a la Seu d'Urgell, l'altra població on s'ha judicialitzat un cas de docents relacionat amb el tractament del referèndum a l'escola.
A mitjans de juliol, quan entrevistem Sergi Carreto, parlem també amb una de les mestres denunciades a la Seu d'Urgell. Acaba de tenir una filla i ha viscut l'embaràs amb la tenalla d'una denúncia per suposat delicte d'odi. La M. és forta, però una companya seva, també denunciada, parla amb un fil de veu. Es nota que ha pagat amb salut el neguit d'un procés que finalment s'ha arxivat. A la M. uns pares l'acusen d'haver dit que la policia no era bona en una aula amb nens de sis anys. Ella assegura que va dir tot el contrari. I davant dels pèrits, el fill de la família denunciant no subscriu l'acusació. Els pares el volien treure de l'escola, però el nen (això ens ho explica la seva mare, que no vol sortir per càmera) els va demanar que no ho fessin.
En J. és definit per molts alumnes com el millor professor de matemàtiques que mai ha passat per l'Institut El Palau. Setmanes després de fer-se públics els fets, un home va accedir al centre insultant-lo i el director el va amagar per evitar una agressió. Li van aconsellar que marxés del Palau i ara fa classes a un altre centre. Ell i nou mestres més han deixat el Palau. Han sortit a diaris, a les principals xarxes socials, s'ha fet grafitis amb el seu nom i cognom a les portes de l'institut. I durant mesos no han pogut defensar-se perquè la conselleria i els advocats els ho demanaven. De fet, no surten al reportatge perquè els serveis jurídics els ho han desaconsellat.
El Palau o el Mossèn Albert Vives són símbols d'una de les màximes contradiccions de l'1 d'octubre, però la seva ona expansiva no ha quedat a les portes de Sant Andreu de la Barca i de la Seu d'Urgell. Les conseqüències les hem trobat en docents que per primera vegada s'han qüestionat els mètodes per ensenyar, no fos cas que se'ls pogués acusar d'influir políticament en els alumnes. En temes tan ridículs com el color groc d'unes garlandes, però també impedint l'entrada dels conflictes a les aules. I a nosaltres també ens han esclatat al reportatge.
En un altre institut del Baix Llobregat acostumen a entrar l'actualitat a l'aula. Treballen el que es coneix com a projectes. Una mestra de l'escola, amb un grup molt acostumat a debatre, va trobar la fórmula per treballar el conflicte el dia 2 d'octubre. El seu grup d'ESO va buscar informació sobre l'episodi i va analitzar el tractament que havia fet la premsa de la votació. Sense apriorismes. D'aquesta manera uns i altres, tots, s'acostaven a punts de vista aliens al seu. Però el màxim encert va ser una videoconferència amb intercanvi d'opinions i preguntes amb alumnes d'un institut de Madrid. Els alumnes del centre madrileny van elaborar un qüestionari on preguntaven lliurement tot el que se'ls acudia als seus companys catalans. L'aprenentatge va funcionar molt bé i tots es van posar a la pell de qui, abans de començar l'intercanvi, estava lluny de pensar el mateix.
El cas posa de relleu que hi ha escoles que tenen molt clara la seva vocació de crear subjectes crítics capaços de gestionar conflictes. Però altre cop hi ha intervingut la por. Algunes famílies s'havien queixat de l'experiència a l'escola i el claustre va voler evitar més publicitat. No els hem pogut incloure al reportatge.
La pràctica de fer entrar la política a l'aula no és decisió unilateral de les escoles. La llei també ho prescriu. Les internacionals, amb les Nacions Unides al capdavant però també les d'aqui. Al preàmbul de la LOMCE, l'actual llei d'educació s'hi llegeix que l'aprenentatge ha d'anar dirigit a formar persones autònomes, crítiques, i a la Llei d'Educació del 2009 que l'escola ha de desenvolupar la personalitat, amb respecte als principis democràtics de convivència i als drets i les llibertats fonamentals. Estem parlant d'adolescents de 15, 16, 17 anys. Nois que en pocs anys entraran de ple en el joc democràtic.
Si la política ha d'entrar a l'aula, cal donar confiança i marge als mestres. Assumint que cadascun és una persona amb un bagatge i una ideologia. No un simple transmissor de coneixements. L'alternativa a això és el que s'anomena "neutralitat" que, com diu la filòsofa Marina Garcés, no és res més que una homogeneïtzació sota l'amenaça de la por.
"Educar sota sospita" es va emetre al "30 minuts" el diumenge 25 de novembre i està disponible a la carta.
