Quan Emma Vilarasau començava: "Cultura vintage" reviu els seus inicis
Hi ha trajectòries que es construeixen pas a pas, amb la intuïció com a brúixola i la feina com a fonament. La d'Emma Vilarasau n'és una. Al voltant del 1980, una jove Vilarasau s'estrenava davant les càmeres amb una barreja de curiositat i incertesa. La sèrie "Cultura vintage" de 3CatCultura recupera el making of d'aquest debut en un dels seus primers projectes com a actriu: "Una nit a Casablanca" (1987) en què admetia:
De moment, faig la pel·lícula i després ja es veurà si és un punt i seguit o un punt de partida.
L'actitud d'anar avançant sense pressa, però sense pausa, li ha funcionat. Després d'una carrera impecable a la televisió, el cinema i, sobretot, al teatre, és una de les actrius catalanes més consagrades. Però el talent no sempre es reconeix a l'instant. Hi ha carreres que es van fent grans amb el temps, i Vilarasau és la prova que el rigor i la perseverança tenen recompensa.
Recentment, el paper a "Casa en flames" li ha valgut un merescut Premi Gaudí a millor protagonista femenina, una fita que, lluny de ser un punt final, li ha permès reivindicar amb més força una indústria que necessita personatges de dones madures, complexes i profundes.
L'inici d'un viatge: l'atzar i l'ofici
A mitjans dels anys vuitanta, el nom d'Emma Vilarasau encara era desconegut per al gran públic. En un fragment inèdit, la veiem rere càmeres en el rodatge d'"Una nit a Casablanca" (1987), una de les primeres pel·lícules d'una generació de nous realitzadors catalans. Dirigida per Antoni Martí i Gich, l'obra retrata les contradiccions de la joventut d'aquell moment, a través d'una història de trobades i descobertes entre dues ànimes errants.
Vilarasau representava a la protagonista, la Geltra, una jove que decideix abandonar les vies del tren i llançar-se a la carretera, el seu veritable espai de comoditat i llibertat. El personatge, com molts dels que interpretaria després, fuig dels arquetips. Geltra és forta, contradictòria i profunda, com la realitat mateixa. L'actriu explica en aquest making of la trama del seu personatge i l'enamorament amb l'altre protagonista, en Pau:
"Ella va quedant sorpresa per l'actitud d'ell, que és molt autèntica, molt de veritat, i de mica en mica es va creant una relació que acaba en una relació amorosa."
Veure aquesta Emma Vilarasau jove, plena d'il·lusió, però també de preguntes i incerteses, és entendre que l'ofici d'actor no es construeix només amb talent, sinó amb temps i aprenentatge. Quan parlava d'aquell primer paper, la seva veu tenia un equilibri curiós entre seguretat i prudència. No es projectava cap al futur amb expectatives desmesurades. Simplement treballava, vivia l'experiència i deixava que el camí es dibuixés amb persistència.
Una actriu sense límits
Aquell camí es va convertir en una trajectòria brillant. Emma Vilarasau ha marcat èpoques amb la seva presència escènica i una capacitat camaleònica per transitar entre el drama i la comèdia. Els papers a les sèries "Secrets de família" (1995), "Nissaga de poder" (1996) o la mítica "Ventdelplà" (2005) la van convertir en un rostre imprescindible de la televisió catalana, però el teatre ha estat sempre casa seva.
L'actriu ha donat vida a personatges complexos d'obres de Shakespeare, Koltès o Ibsen i s'ha posat a les ordres de directors com Lucas Hnath, Sergi Belbel o Lluís Pasqual. Les interpretacions a "Un matrimoni de Boston" (2005) --que recupera ara pel 20è aniversari--, "Casa de nines, 20 anys després" (2019) o "L'oreneta" (2022) han estat aclamades per la crítica i el públic, per la qual cosa s'ha reafirmat com una de les actrius més potents de l'escena catalana. La seva energia, el seu domini del text i la seva capacitat per fer vibrar cada paraula mostren la importància d'un teatre valent i compromès.
El pas del temps i el compromís amb l'art
Si una cosa defineix Emma Vilarasau és l'autenticitat. Ha fugit de la fama buida i ha preferit centrar-se en l'ofici, alhora que sempre ha reivindicat la complexitat dels personatges femenins i la necessitat d'una indústria més madura i exigent. El seu discurs als Premis Gaudí, en què recorda la importància de donar veu a dones de més de cinquanta anys al cinema, va ser un altre pas en aquesta lluita constant.
Mirant enrere, aquella jove actriu que dubtava si el cinema seria un punt i seguit o un punt de partida ha trobat la resposta. No hi ha hagut ni una cosa ni l'altra. La seva carrera no s'ha limitat a un sol camí: ha estat un procés continu, una exploració constant i una reivindicació permanent del teatre, el cinema i la cultura. Emma Vilarasau no ha deixat mai de fer-se preguntes. Potser per això continua sent, dècades després, una de les nostres actrius més indispensables.
