Quan i per què vam perdre la cua els humans? Una mutació genètica, origen del canvi
Quan era un nen, Bo Xia es va fer una pregunta no gaire habitual entre els infants: "On és la meva cua?" L'interès per aquesta qüestió va retornar-li al cap d'uns anys, quan es va lesionar el còccix en un accident de trànsit i va necessitar un any per recuperar-se.
El còccix és un os petit de la columna vertebral, vestigi en els humans de la cua que tenen la majoria dels vertebrats, inclosos els nostres ancestres primats.
Els animals utilitzen la cua per defensar-se, o bé per comunicar-se, o per navegar per l'aire o per l'aigua.
En el cas dels nostres avantpassats, els micos, per desplaçar-se pels arbres, una cosa que alguns primats vam deixar de fer, ara fa entre 25 i 20 milions d'anys, quan vam perdre la cua.
Xia és ara un genetista a la Universitat de Nova York, i ha pogut respondre la pregunta.
"La pèrdua de la cua és un dels canvis anatòmics més notables que s'han produït al llarg de l'evolució que va conduir fins als humans i als 'simis antropomorfs'", es pot llegir en la presentació d'un estudi, publicat per la revista "Nature", del qual Xia és coautor, que apunta a una mutació genètica compartida pels humans i altres simis.
En concret, els humans i altres simis tenen una inserció d'ADN en el gen humà anomenat TBXT que altres primats amb cua, com els micos, no tenen.
L'estudi explica també que els ratolins que presenten una alteració genètica semblant no tenen cua, o en tenen una de molt curta.
Demostrar-ho no va ser fàcil, però: durant la recerca realitzada, els científics van analitzar 140 gens implicats en el desenvolupament de la cua i van identificar milers de canvis genètics exclusius dels simis que també podrien haver tingut un paper en la pèrdua de la cua.
"Hi ha diverses maneres de perdre la cua"
"Presentem proves que una inserció individual d'un element Alu en el genoma de l'ancestre hominoide pot haver contribuït a l'evolució de la pèrdua de la cua", diuen els autors de l'estudi.
"Demostren clarament que aquesta mutació contribueix a la pèrdua de la cua. Però no és l'únic", afirma Malte Spielmann, un genetista de la Universitat de Kiel, a Alemanya, que ha revisat l'estudi per a "Nature".
"Probablement, hi ha diverses maneres de perdre la cua durant el desenvolupament. Els nostres ancestres van triar aquesta", afegeix Xia.
L'estudi publicat per "Nature" suposa un avenç en el coneixement, com reconeix Spielmann quan es mostra "increïblement emocionat" per la descoberta, però els canvis genètics exactes que van portar a l'evolució de la pèrdua de cua continuen essent un misteri.
Un mecanisme encara desconegut per als científics, que podria tenir una relació amb el bipedisme humà i que també té implicacions per a la salut humana actual, perquè s'han detectat mutacions que condueixen a defectes del tub neural.
Conèixer aquest mecanisme, per tant, permetria saber si la pèrdua de la cua també va tenir el "cost adaptatiu" d'aquests defectes i podria portar al disseny d'estratègies terapèutiques.
