Què va empènyer Hamas a la matança de fa dos anys i Israel a arrasar Gaza: són on volien?

Amb la matança del 7 d'octubre del 2023, avui fa just dos anys, Hamas buscava denunciar, reivindicar-se i humiliar.

Primer: denunciar

El primer objectiu era evidenciar el que entenia com una "traïció" d'alguns països àrabs a Palestina. L'organització islamista volia denunciar que alguns líders considerats germans signessin un acord de normalització de relacions amb Israel, els coneguts com a Acords d'Abraham.

I en aquest context, sobretot, buscaven boicotejar les negociacions que el govern de Netanyahu estava a punt de tancar amb l'Aràbia Saudita. Un pacte que canviaria la geopolítica regional i suposava un gran triomf per a Israel: aliar-se el màxim representant del món sunnita.

Pels governs àrabs, l'acostament a Netanyahu era difícil de justificar. Sabien que gran part de la seva població dona suport a la causa palestina però els empenyia més la pressió --i recompensa-- dels Estats Units i l'atractiu de poder comprar armes i tecnologia a Israel.

Segon: reivindicar-se

El segon repte era reivindicar-se com a líders de la resistència palestina. Hamas controla Gaza des del 2007 en forma de partit-milícia, aposta per la lluita armada, no reconeix l'estat d'Israel i bona part d'Occident el considera grup terrorista.

Amb el 7-O Hamas volia marcar terreny respecte a una segona facció: l'Autoritat Nacional Palestina, que governa Cisjordània, no és islamista, renunciava a les armes i manté relacions amb Israel i Occident.

De fet, dins Hamas sempre hi ha hagut el debat de fons sobre si volia ser només una estructura política i de govern o un grup que mantingués la convicció de seguir amb la lluita armada. Amb els cruels atacs del 7-O s'evidenciava que s'imposava el segon corrent.

Malgrat que Hamas tenia llavors més suport popular que no pas l'ANP, també veia com creixien els seus crítics. Gazians descontents amb l'aïllament i l'estancament que patien en la considerada presó a cel obert més gran del món, de 365 km quadrats i més de dos milions d'habitants.

Tercer: humiliar

El tercer objectiu passava per humiliar Israel i posar la "causa palestina" altre cop a l'agenda internacional.

Que el país més segur del món amb l'exèrcit més ben armat --com ha presumit sempre Netanyahu-- patís una envestida com la del 7-O per part d'una milícia com Hamas era degradant.

Un atac minuciós, exhaustiu, sincronitzat que el 7 d'octubre tenia preparats centenars de combatents per iniciar una operació que matava de forma indiscriminada prop de 1.200 persones. Això sumat al segrest de 252 ciutadans, un fet molt sensible per a Israel després de múltiples antecedents.

Les dures imatges de l'ofensiva, que es transmetia gairebé en directe a través de mòbils, mostraven milicians infiltrant-se per una desena de punts seguits per gazians que, incrèduls, aprofitaven l'oportunitat per sortir de l'enclavament.

Uns atacs que van servir a Hamas per advertir Israel i el món que intentar buscar la pau a Palestina sense comptar amb els palestins no era una bona idea i que, de pau, no n'hi hauria mentre continués l'ocupació israeliana.

I Netanyahu, què buscava?

Abans del 7 d'octubre del 2023, Benjamin Netanyahu no passava pel seu millor moment.

El 2022 se celebraven les cinquenes eleccions legislatives en tres anys i mig, una inestabilitat política arrossegada des que el 2019 el primer ministre va ser acusat de frau, suborn i abús de poder.

Netanyahu desfaria aquest bloqueig legislatiu acceptant la coalició més de dretes mai vista a Israel.

Però llavors començaria una altra divisió, aquesta de la societat, davant els intents gens dissimulats del primer ministre d'imposar una reforma judicial per esquivar els seus casos de corrupció i possibles penes de presó.

Arran del 7-O, el govern israelià hauria aprofitat els atacs per accelerar els seus plans: acabar amb el projecte palestí.

Primer amb un relat agreujat dels fets, amagant informació sobre la seva responsabilitat i, segons múltiples investigacions i denuncies, ignorant les advertències que tenien sobre els plans de Hamas.

Des d'aleshores, el líder israelià ha seguit en mode supervivència. En aquest cas, per erigir-se com a líder imprescindible en un context de guerra i emergència nacional permanent. Contra Gaza, però no només. També intensificant els fronts oberts a Cisjordània, al Líban, a Síria, l'Iran o el Iemen. Netanyahu s'ha mantingut al poder i ha buscat legitimar la invasió de Gaza

Ningú ha complert tots els objectius

És evident que amb el 7-O Hamas va aconseguir humiliar Israel, col·locar altre cop la causa palestina al centre de l'agenda internacional i reivindicar el seu paper com a resistència.

Ho ha fet, però, veient com l'exèrcit israelià convertia Gaza en un escenari arrasat, amb el 80% d'infraestructures danyades o bé destruïdes, una població sotmesa a desplaçaments forçats, fam i uns atacs que han acabat amb prop de 67.000 persones mortes. D'aquests, uns 20.000 són infants.

No està clar que l'organització islamista hagi pogut aturar la diplomàcia israeliana a l'hora d'aconseguir nous signants dels Acords d'Abraham. En aquest sentit, Israel estaria aprofitant el debilitament de Hezbollah i la caiguda d'Al-Assad per acostar-se poc a poc al Líban i Síria.

Però, com el 2023, l'objectiu de Netanyahu --i ara també de Trump-- continua sent l'Aràbia Saudita. La seva adhesió creuen que provocaria que molts altres països àrabs s'hi sumin. Possiblement, però, Riad no mourà fitxa amb la guerra de Gaza en marxa.

Per la seva part, Netanyahu s'ha mantingut al poder i està executant el que moltes organitzacions i també una comissió d'investigació de les Nacions Unides denuncien com a genocidi.

Però ho fa de la mà de l'extrema dreta, amb un país del tot polaritzat i entre dubtes creixents sobre les seves capacitats de garantir la seguretat del país i dels seus ciutadans, intuint que la fi de la guerra li pot comportar unes eleccions anticipades, la possibilitat de perdre-les i acabar a la presó.