Qui és Mojtaba Khamenei i quins reptes té el nou líder suprem de l'Iran, més enllà de sobreviure
Aquest diumenge, vuit dies després de l'assassinat de l'aiatol·là Ali Khamenei el passat 28 de febrer, l'Assemblea d'Experts de l'Iran escollia i feia públic el nom del nou líder suprem de la República iIslàmica: Mojtaba Khamenei.
Mentre els EUA i Israel continuen amb la seva ofensiva militar contra el règim dels aiatol·làs i han manifestat obertament que el nou líder suprem ha de comptar amb el seu vistiplau o "serà eliminat", l'elecció del fill de l'aiatol·là assassinat té una gran càrrega simbòlica i reforça el missatge de rebuig a qualsevol intromissió exterior en els afers domèstics.
Més enllà del simbolisme que implica ser un dels sis fills de l'exlíder suprem, cal repassar la carrera política i religiosa de Mojtaba Khamenei per entendre per què el règim ha decidit encomanar-li la difícil tasca de pilotar el país en un dels moments més convulsos i complicats de les últimes dècades.
Educat amb l'Alcorà en una mà i l'AK-47 en l'altra
Nascut a la ciutat santa de Mashad el 8 de setembre del 1969, és el segon dels sis fills de l'exlíder suprem, que va morir en els atacs d'Israel i els Estats Units als 86 anys, després de més de tres dècades en el càrrec.
La seva adolescència va estar marcada pels estudis secundaris que va cursar a l'escola religiosa Alavi de Teheran i per una primera experiència militar als 17 anys, quan va servir a l'exèrcit durant breus períodes en plena guerra entre l'Iran i l'Iraq.
El conflicte, que va allargar-se del 1980 al 1988, va provocar que el règim de Teheran s'enemistés encara més amb els EUA pel seu suport a l'Iraq, liderat en aquell moment per Saddam Hussein.
Va ser a finals de la dècada dels 90 quan Mojtaba Khamenei va començar a formar part del cercle de confiança del seu pare, fins a esdevenir la seva mà dreta amb el pas dels anys, però sempre actuant amb un perfil baix i allunyat dels focus mediàtics.
Després de l'aclaparadora derrota del candidat predilecte de Khamenei, Ali Akbar Nategh Nuri, a les eleccions presidencials del 1997, on va obtenir només el 25% dels vots, els sectors més conservadors del règim es van adonar de la necessitat de canviar les seves estructures, i Mojtaba Khamenei va ser clau en aquest projecte.
Per continuar la seva formació religiosa, el 1999 Mojtaba va instal·lar-se a la ciutat santa de Qom, un dels principals centres de la teologia xiïta del país.
Poder a l'ombra per preservar l'essència de la República Islàmica
Amb el seu pare acaparant totes les mirades, Mojtaba ha llaurat la seva carrera política i teocràtica allunyat de la primera línia. En aquest sentit, mai no ha ocupat cap càrrec governamental, ni ha ofert discursos públics ni entrevistes i, per aquest motiu, hi ha poques fotografies i vídeos seus.
Tot i això, diferents informacions el situen com una de les persones clau i de màxima influència en les decisions del seu pare. De fet, i tal com recull l'agència Associated Press, els cables diplomàtics de la Casa Blanca publicats per WikiLeaks a finals de la dècada del 2000 el descrivien com "el poder darrere de la túnica" i com un "líder capaç i enèrgic" dins del règim.
Quan la figura de Mojtaba va començar a cobrar força en clau de política interna, va ser durant les eleccions presidencials del 2005, comicis en què el candidat de la línia més dura del règim, Mahmud Ahmadinejad, va aconseguir la victòria.
El contrincant d'Ahmadinejad i candidat reformista, Mehdi Karroubi, va acusar Mojtaba d'interferir en la votació a través de la Guàrdia Revolucionària i la milícia Basij, que, segons la seva acusació, haurien distribuït diners a grups religiosos per afavorir el vot a Ahmadinejad.
Una acusació sobre Mojtaba que va planar de nou el 2009 després de la reelecció d'Ahmadinejad, la qual va desencadenar protestes massives a tot el país, conegudes com el Moviment Verd. Alguns manifestants van corejar consignes contra Mojtaba i la idea que pogués succeir el seu pare com a líder suprem de l'Iran.
L'aleshores viceministre de l'Interior, Mostafa Tajzadeh, que va descriure el resultat com un "cop electoral", va ser empresonat durant set anys, fet que es va atribuir al "desig directe de Mojtaba Khamenei".
El 2022 va rebre el títol d'aiatol·là, un tràmit essencial per al seu ascens. Aleshores, ja era una figura habitual al costat del seu pare en les reunions polítiques, a més d'exercir un paper influent en la Corporació de Radiodifusió de la República Islàmica, el mitjà de comunicació oficial del règim. Segons The Guardian, Mojtaba també ha tingut un paper central a l'administració de l'important imperi financer del seu pare.
En clau interna, els seus aliats més propers són Ahmad Vahidi, nomenat recentment comandant de la Guàrdia Revolucionària; Hossein Taeb, excap d'intel·ligència de la Guàrdia Revolucionària, i Mohammad Bagher Ghalibaf, actual president del Parlament.
Els reptes de Mojtaba Khamenei, enmig de la gran tempesta
Un cop coneguda la mort d'Ali Khamenei, durant els darrers dies Washington i Tel-Aviv han complementat l'ofensiva militar amb tota una sèrie de missatges per tractar de condicionar la successió del nou líder suprem.
Dijous, Donald Trump ja havia deixat clar que els Estats Units no l'acceptarien com a successor. I aquest diumenge, abans de fer-se públic el seu nom, el mandatari de la Casa Blanca va tornar a dir que el nou líder suprem "no durarà gaire" al càrrec si no té el seu vistiplau.
Israel també ha assegurat en els darrers dies que el nou líder suprem serà "un objectiu".
En aquest sentit, cal recordar que d'acord amb l'article 109 de la Constitució iraniana, el líder suprem és el cap de l'Estat i el comandant en cap de les forces armades, i per això "pot declarar la guerra i la pau i mobilitzar els efectius".
Més enllà de sobreviure, tenint en compte la sort que han corregut recentment tant Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah, com el seu pare, Mojtaba Khamenei s'enfronta a la difícil tasca de garantir la supervivència de la República Islàmica i convèncer el públic que és la persona adequada per agafar les regnes del país en un dels moments més difícils des del 1979.
En clau externa, i sense el suport directe de teòrics aliats com Rússia i la Xina, caldrà veure quant de temps Mojtaba és capaç de fer front a l'embat militar dels EUA i Israel, així com l'econòmic --a causa de les sancions--, sense donar el braç a tòrcer i haver de signar un acord imposat per Washington.
A nivell intern, el nou líder suprem afronta el repte de reflotar una complicada situació econòmica que, més enllà de les sempre presents demandes democràtiques i de drets, ha estat darrere de les últimes protestes a les quals el règim ha respost amb una brutal repressió que ha causat la mort de més de 7.000 persones, segons l'organització de drets humans Hrana.
Pel que fa a les demandes aperturistes i democràtiques de l'oposició i les minories, caldrà veure quina línia segueix Mojtaba: si continua la mà dura del seu pare, o fins i tot prem l'accelerador, o permet certes concessions per apaivagar la dissidència interna.
