Quim Masferrer coneix el mossèn de Tor a "El foraster": "Aquí ha passat de tot"

Hi ha capítols d'"El foraster" que mires amb un somriure i que, quan s'acaben, es guarden automàticament a la carpeta mental de "pobles entranyables". I n'hi ha d'altres que no te n'oblides fàcilment, que es queden uns instants més a la memòria, com si es resistissin a marxar del tot. El de la Vall de Cardós ha estat un d'aquests.

En Quim Masferrer hi ha arribat amb el seu humor de sempre i aquella curiositat tan seva, disposat a conèixer la gent i el territori. Però, a mesura que avançava el capítol, el paisatge i els veïns li han anat mostrant un lloc on no tot s'explica d'entrada. No perquè hi hagi secretisme, sinó perquè hi ha històries que no s'acostumen a dir en veu alta. O que només es diuen a mitges.

Potser per això, sense voler-ho, el programa ha anat agafant un aire que recorda una mica "Crims". No perquè s'hi investigui res, sinó perquè hi ha indrets on el passat pesa, encara que ningú no el posi gaire en paraules.

El mossèn Joan i tot allò que no es diu

La trobada d'en Quim amb el mossèn Joan és el moment que ho diu tot sense dir res. Ha estat capellà a mitja Vall Ferrera i també a Tor, és a dir, que coneix bé el territori i la seva gent.

La conversa arrenca tranquil·la, parlen de parròquies i claus d'església, fins que surt el nom de Tor i el cas Sansa. Llavors el to canvia una mica. No es posa nerviós ni res, però es nota que entren en terreny delicat.

"A Tor hi ha moltes coses, moltes coses", deixa anar. I amb això ja està tot explicat.

Quan en Quim li insinua que els mossens "saben coses", ell només recorda que el secret de confessió no es toca. No confirma res, tampoc ho nega, però queda clar que aquell tema no es remenarà més.

No hi ha cap gran revelació, però sí una sensació clara: en aquesta vall hi han passat coses que encara pesen. I el mossèn, encara que no ho digui, ho sap perfectament.

Ràdio Farrera: heavy-metal a tota la vall

Després del pic de misteri, el programa recupera aire. I ho fa amb en Quim explorant una emissora pirata que omple la vall de heavy-metal com si fos la cosa més natural del món.

En Francesc Xavier, l'ànima de la ràdio, explica que el seu invent es diu Ràdio Farrera perquè, si mai la policia els cerca, el senyal acabarà a l'altra vall. I ho diu amb tanta convicció que, per un moment, fins i tot sembla un pla completament raonable.

A dins de l'estudi improvisat, Hendrix posa la banda sonora, els cables pengen d'on volen i tot té aquella mena de brillantor que només tenen els projectes fets amb ganes, sense pressa i sense complicar-se la vida més del compte.

El taller on el temps s'ha quedat a finals del segle XX

El Cisco i el Juanito són un altre petit tresor de la vall. Amb 89 i 82 anys, continuen arreglant cotxes amb una rutina tan ferma que sembla que el temps s'hi hagi aturat el 1999. I no és només una manera de parlar perquè, de fet, al seu taller només hi entren vehicles d'abans d'aquell any. Els cotxes nous, simplement, no els interessen. 

Quan expliquen per què encara hi van, ho fan amb una calma que desarma. No són de bars, ni de futbol, i ja no poden treballar com abans. Així que venen aquí, passen l'estona i continuen fent el que han fet sempre.

I, entre conversa i conversa, deixen anar una història que en qualsevol altre lloc sonaria gairebé dramàtica. Expliquen que un dia en Juanito va caure a terra, el marcador de tensió li marcava zero i el van fer "tornar a la vida" fregant-lo amb una esponja. Ho relaten amb una calma sorprenent, com si fos una anècdota més del taller. Amb aquella serenor tan pròpia de la gent que ja ha vist de tot i encara s'ho pren amb humor.

La teràpia que va per lliure

I encara hi ha l'Enric, el pastor que practica teràpia amb cabres. Assegura que els animals tenen un sisè sentit i que, quan detecten algú carregat, hi van directes. És el que passa amb en Quim, que en un moment es troba envoltat de cabretes que li mosseguen la jaqueta, el dit i gairebé la dignitat. L'Enric ho interpreta com un bon senyal. I el més sorprenent és que té tot el sentit del món.

"Si et venen així és perquè t'han de treure alguna cosa", li comenta al Quim.

Petites històries de la Vall de Cardós

En aquella vall, la vida pot ser dura, però també té una manera especial de sorprendre. A la Vall de Cardós sempre s'ha dit que, per ser d'allà, cal haver-hi nascut, haver-hi patit i, al final, haver-hi mort. Però per entendre-la una mica --i gaudir-ne molt-- només cal fer el que diu Masferrer: deixar-se portar. 

El capítol ho demostra. Més que buscar grans històries, n'escolta moltes de petites: mirades, silencis i maneres de fer.