Retrats d'un país a peu
Durant dècades, milers de catalans van sortir a descobrir el país amb els mitjans que tenien a l'abast: botes de cuir sense gaire sola, roba del dia a dia, mapes de paper i brúixoles senzilles. L'excursionisme, lluny de ser una pràctica esportiva elitista, es va convertir en un fenomen popular que combinava cultura, territori i lleure.
Cada 24 de maig se celebra el Dia Europeu dels Parcs Naturals, una jornada per recordar la importància de preservar el paisatge i de viure'l de prop. Una excusa perfecta per obrir l'àlbum i veure com era això d'anar d'excursió fa un segle.
Des de finals del segle XIX, entitats com el Centre Excursionista de Catalunya van jugar un paper clau en l'organització de sortides, la publicació de rutes i la divulgació del patrimoni natural i arquitectònic del país. El que avui seria una activitat regulada i altament tecnificada, es feia aleshores amb un esperit col·lectiu, moltes vegades improvisat, i una logística mínima.
Bona part d'aquelles excursions van quedar fixades en imatges, moltes de les quals captades pels mateixos excursionistes, que van més enllà del valor estètic o nostàlgic i són documents d'un país en moviment.
Amb pantalons i calçat de muntanya de l'època, aquestes noies desafien l'imaginari d'uns temps. L'excursionisme era, també, un espai de llibertat i expressió. Una escena que respira modernitat, gairebé cent anys després.
Providència Mitjans, filla dels propietaris dels terrenys on s'obre l'avenc de l'Esquerrà, es va convertir en la primera dona documentada que va practicar espeleologia a Catalunya. Va descendir fins a una cornisa situada a 15 metres de profunditat, amb un vestit de passeig gens preparat per a l'activitat. Aquell replà, batejat posteriorment amb el seu nom, es convertiria en pas obligat de futures exploracions. La seva serenitat i determinació van impressionar els seus companys d'expedició, i la fotografia que en va fer Josep Maria Co i de Triola n'ha conservat el gest i la gesta.
Entre roques i glaceres, també hi havia moments per aturar-se i tenir cura del cos. Els alpinistes Roig i Brunet es posen crema a la cara abans de continuar l'ascensió. Encara faltaven dècades perquè arribés la protecció solar tal com la coneixem, però el sol d'alta muntanya ja exigia precaucions.
Amb els esquís a la mà i la neu al fons, Albert Oliveras i Folch avança ja per cotes més baixes després d'una jornada d'hivern. Enginyer industrial i excursionista apassionat, va dedicar anys a retratar la vida a la muntanya.
Al cim del Puigpedrós, a la Cerdanya, aquesta parella estudia el recorregut amb un mapa de paper. En un temps sense tecnologia, orientar-se era un exercici compartit d'atenció, intuïció i coneixement del territori.
Baixant sense artificis. Fer ràpel en aquella època volia dir confiar en cordes de cànem, nusos fets a mà i cap arnès homologat. Amb calçat poc adherent i roba gens tècnica, els excursionistes afrontaven parets com les de Sant Llorenç del Munt amb els recursos disponibles i molta habilitat.
Un moment de frescor en plena travessa. Joan Foxà, Jordi Frigola i Lluís Pagès es banyen en un riu durant una caminada pel Pirineu. A començaments dels anys seixanta, l'excursionisme començava a popularitzar-se més enllà dels cercles especialitzats, però encara era habitual fer aquestes pauses sense l'ajuda d'escarpins o altres equipaments específics per a l'aigua.
Amb una senyera catalana desplegada i el somriure serè, posen davant la càmera com qui celebra un ritual. Han fet cim, i aquest instant ho diu tot: país, amistat i memòria. Una foto que captura l'alegria i la complicitat que feien grans aquelles sortides, molt més que una simple caminada.
