Ricard Torquemada: "Em penedeixo de no haver prioritzat més la família"
Analista de futbol i veu de referència en l'esport a Catalunya Ràdio, Ricard Torquemada està acostumat a analitzar els partits fins a l'últim detall. Desmunta jugades, interpreta decisions i busca els perquès de tot el que passa al camp.
En la seva manera d'educar, el director de "LaTdT" no pot evitar que la professió i l'esport hi incideixin. Quan mira enrere i pensa en la seva trajectòria com a pare, però, l'anàlisi és més íntima.
Com a pare de tres fills que entren de ple en l'adolescència, admet que hi ha una decisió que avui revisaria:
Si hi ha alguna cosa de què em penedeixo és de no haver fet prou renúncies professionals de cara a la família.
"Pujo al tren en marxa, però no el piloto"
Durant anys, les dinàmiques familiars a casa es van establir amb una distribució de rols que avui observa amb una mirada diferent. Explica que les decisions professionals es van prendre de mutu acord, però dins d'un context cultural en què encara no qüestionava prou la desigualtat en la càrrega familiar.
En arribar a casa després de la feina, sovint tenia la sensació que quan no hi era tot continuava, però sense ell. "És com si pugessis al tren en marxa. No el pilotes mai. I quan hi arribes, no pots demanar el volant, perquè interfereixes en el funcionament habitual."
Aquesta sensació de ser copilot més que no pas conductor en la cura dels fills li ha fet replantejar el seu rol com a pare. No només com a suport puntual o per "tapar forats", sinó en la corresponsabilitat real: pensar els àpats, les gestions, l'organització diària. Implicar-se en tot allò que sovint no es veu i que és essencial per al funcionament familiar.
Una paternitat en revisió constant
Torquemada reconeix que fins fa pocs anys no havia pres plena consciència del que això suposava.
Encara no hem fet del tot el tomb cap a la igualtat. I jo em pregunto: 'Quina petjada deixo als meus fills?'
Quan va assumir aquest "deute personal", va començar a modificar rutines professionals i redistribuir el temps per implicar-se més activament en el dia a dia.
Però subratlla que aquest canvi de prioritats és un procés de revisió constant: "Estic en trànsit, això és una avaluació contínua", explica.
Educar des de l'esport
A casa, l'esport és un punt de trobada i un llenguatge compartit. Als tres fills --de 10, 13 i 15 anys-- els agrada, i per a ell és del tot natural utilitzar metàfores i exemples esportius per explicar situacions familiars o resoldre conflictes.
Recorda que un entrenador li va explicar que tractava els jugadors com els seus fills, cadascun d'una manera diferent, i aquesta idea l'acompanya en la seva forma d'educar.
Amb tres fills en etapes diferents i entrant a l'adolescència, la negociació és inevitable. No tots necessiten el mateix, encara que sovint ho reclamin.
El seu tarannà professional el porta sempre a buscar els perquès, i aquest hàbit, inevitablement, el trasllada també en l'àmbit personal: "Sempre em diuen: 'Papa, ho has de preguntar tot? Necessites saber com ho vaig dir, quina cara vaig fer?'"
Una rutina que els va unir amb l'"InfoK" com a punt de trobada
Durant la pandèmia, la família va viure una experiència que recorden sovint, perquè la prioritat absoluta era estar junts. Malgrat les preocupacions de cadascú, estaven junts, avançaven com un equip i remaven en la mateixa direcció.
Van ser mesos de molta convivència i moments compartits, i l'"InfoK" formava part d'aquella rutina: al vespre sempre tocava connectar-s'hi. Ara, amb les extraescolars, ho fan de manera més irregular, però sobretot els més petits encara ho tenen present.
