Sánchez fa més profunda la crisi diplomàtica amb Israel: què hi guanya i què hi perd
L'anunci de Pedro Sánchez d'un paquet de nou mesures per defensar Gaza --que ara ha d'aprovar el Consell de Ministres-- ha provocat una sacsejada que s'explica més per les lògiques de la política espanyola i la diplomàcia internacional que no pas per la possibilitat que les mesures acabin tenint un impacte real sobre la població gaziana.
Solemnement en una compareixença des de La Moncloa, el president del govern espanyol parlava per primera vegada de genocidi, una línia que fins ara, entre els socialistes, només havia creuat --i amb molts matisos-- el seu ministre d'Exteriors, José Manuel Albares.
Ni el moment ni les formes són casuals, en una setmana política que es preveu agitada, amb el primer cara a cara parlamentari entre Sánchez i Feijóo i amb una possible derrota sonada per a l'executiu, si es confirma que Junts li tomba la reducció de la jornada laboral.
Després de setmanes amb el PSOE atrapat en la crisi interna i amb la corrupció planant sobre l'escena política, el president del govern espanyol ha aconseguit tornar a marcar el relat, encara que sigui per unes hores i a costa d'aprofundir una crisi diplomàtica sense precedents entre Israel i Espanya, amb un gest que el situa en el centre del debat i li permet aparèixer com un líder amb un discurs que va més enllà de l'intent de salvar els mobles.
Mirant cap als socis
Sánchez fa el pas pensant clarament en els companys de viatge. No ha arribat tan lluny com voldrien Podem o Sumar --que reclamen ruptura total de relacions--, però els ha concedit una valuosa victòria parcial que li permet aspirar a mantenir una mínima cohesió de l'espai a l'esquerra del PSOE.
El veto israelià a Yolanda Díaz i Sira Rego ha estat rebut per elles mateixes com una medalla política --Díaz ha dit que és un orgull que les veti Netanyahu--, mentre que Podem, que veu com es consoliden alguns dels seus postulats, pot arribar a plantejar-se una negociació pressupostària que fins ara semblava poc més que un miratge.
Tot plegat a l'espera del que pugui passar amb Junts, una formació també imprescindible però que, a diferència d'altres carpetes, no compta amb un posicionament clar sobre la qüestió d'Israel i Palestina i difícilment en farà un cavall de batalla.
Amb les relacions amb Israel sota mínims des de fa mesos, el gest de Sánchez tampoc podia empitjorar gaire la interlocució amb Netanyahu.
En canvi, li permet tornar a somiar en un bloc parlamentari que l'ajudi a esgotar la legislatura, alhora que obre la porta a eixamplar el terreny de joc de la Unió Europea en el camp internacional.
Una nova via per a la Unió Europea?
Per ara, cap veu europea ha desautoritzat el president del govern espanyol. Com ja va passar amb el reconeixement de l'estat palestí, Sánchez aspira a marcar una nova via amb mesures com l'embargament d'armes a Israel que poden acabar aplicant, amb més o menys empenta, altres estats membres de la Unió.
Després d'haver quedat fora de negociacions i fotografies com la dels líders europeus reunits amb Trump per parlar d'Ucraïna, el president del govern espanyol ha optat per omplir un buit que per acció o per omissió s'ha creat al voltant de la reacció europea a la guerra de Gaza.
La resposta israeliana ha estat immediata i dura --amb l'expulsió de dues ministres de Sumar i acusacions d'"antisemitisme institucionalitzat"--, i el govern espanyol ha respost cridant a consultes l'ambaixadora a Tel-Aviv.
"Farem encara més si cal, perquè és un imperatiu moral i una obligació legal", ha garantit un Sánchez que sembla disposat a assenyalar Israel i assumir els costos diplomàtics que això impliqui per moure marcs preestablerts i guanyar oxigen polític.
La pregunta, ara, és si tot plegat quedarà en un breu respir abans de tornar al fang de la política domèstica.
