Sánchez recupera el "No a la Guerra" contra Trump i Feijóo
Pedro Sánchez ha tret la pols a la bandera del "No a la guerra", el clam social, convertit en eslògan polític, que va portar José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa l'any 2004.
Fa 23 anys, aquella reclamació va treure al carrer milions de ciutadans, va deixar fotografies per a la història i va mobilitzar el vot d'esquerres.
Avui Sánchez l'esgrimeix per plantar cara a Donald Trump i la seva guerra contra l'Iran. Un error per a Sánchez, sense base legal, que cal denunciar.
Escrivia el president espanyol a "The Economist" aquest divendres que Espanya no deu obediència cega als Estats Units, però que en respecta la seva presidència.
Neix el "No a la guerra"
Entre els anys 2002 i 2003 l'oposició a la guerra de l'Iraq que George W. Bush va emprendre contra el règim de Saddam Hussein va ser l'espurna d'un moviment que encara alimenta l'antibel·licisme de les formacions de l'esquerra espanyola i catalana.
Aquelles mobilitzacions canalitzaven el rebuig a la implicació espanyola que Aznar va beneir per a una guerra que, segons aquella administració nord-americana, havia de servir per trobar i destruir les armes de destrucció massiva de l'Iraq.
Després es va demostrar que les armes no existien, com denunciava part de la comunitat internacional. Però Hussein ja era mort i derrocat i el món havia canviat de manera decisiva.
Als carrers de les principals ciutats de tot l'Estat, el missatge de "No a la guerra" creixia rere una successió de pancartes, manifestació a manifestació, que políticament va cristal·litzar amb la caiguda del govern popular de José María Aznar.
Per aquelles dates, les enquestes del CIS, que no estava com ara qüestionat políticament, deien que el 90% dels ciutadans eren contraris a aquella guerra. Aquesta setmana una enquesta de 40Db per al grup Prisa diu que més de la meitat dels espanyols tornen a tenir aquell sentiment.
En parlen alguns protagonistes
Aquell 2003 l'ebullició social es va traslladar al Congrés en forma d'una gran tensió política. Des dels escons o la tribuna del parlament espanyol es feia palpable que el moment era decisiu. Les dues cares polítiques d'aquells anys són Zapatero i Aznar. Però molts diputats hi van tenir papers rellevants. Alguns dels seus protagonistes ho recorden per a 3catinfo aquest dies.
Gaspar Llamazares era el líder d'Esquerra Unida aleshores i encara avui ho recorda com l'acció política més important de la seva vida. Un moment on el carrer duia la iniciativa i la política d'esquerres mirava de canalitzar aquell sentiment. Finalment, seria Zapatero qui més rendiment polític en trauria, però el canvi, avui, el reivindica tothom.
Llamazares n'ha parlat per a 3catinfo, convençut que aquell moment va ser possible per l'empenta de milers d'entitats, associacions i moviments socials i culturals que alimentaven l'esquerra i bastien un bloc polític contra Aznar. Per a l'exlíder d'Esquerra Unida, allà hi ha l'inici de la fi d'Aznar com a president.
Llamazares reconeix similituds amb el que passa ara, però no obvia dues diferències clau: el paper d'Israel a escala internacional i l'eclosió mundial de l'extrema dreta, que treballa per debilitar la idea i la feina de les Nacions Unides.
A la bancada del PP encara hi ha qui ho va viure. Rafael Hernando recorda aquells dies amb la tristor dels qui eren assenyalats com a assassins amb pancartes i insults que encara considera excessius.
També en conversa amb 3catinfo, rememora aquells plens com els més durs que ha viscut i marca distàncies entre aquell no a la guerra i el d'ara.
Hernando parla de trilerisme del president espanyol, de voler ressuscitar aquell lema per interès mentre envia tropes a les aigües de Xipre, en té de desplegades al Líban o envia armament a la guerra d'Ucraïna. Hernando obvia ara que són operacions lligades a l'OTAN i a la Unió Europea, però, en canvi, recorda d'aleshores els encerclaments i el vandalisme que van patir algunes seus del PP.
El nou "NO a la guerra"
Ara l'Iraq és l'Iran. La discussió no versa sobre armes de destrucció massiva, sinó sobre si s'ha d'estar o no amb Trump i Netanyahu, que han atacat el règim iranià després d'haver derrocat Maduro i amb timbals de guerra ressonant al Carib de Cuba.
Però el missatge de Moncloa va més enllà del no a la guerra. Es tracta d'aixecar la bandera, fer el contrari del que va fer Aznar per desmarcar-se del record de la fotografia del trio de les Açores -Bush, Blair i Aznar- i plantar-se davant les imposicions de Trump, malgrat els retrets.
Tot plegat passa enmig d'una campanya electoral a Castella i Lleó i després de dues patacades del PSOE a les urnes, a Extremadura i l'Aragó. Els socialistes reconeixen desmobilització de l'electorat i la dreta acusa Sánchez d'agitar la bandera de fa 23 anys per beneficiar-se'n electoralment.
Caldrà veure què passa, però Sánchez ha decidit mantenir el pols amb Donald Trump. Ha anunciat que compareixerà al Congrés i la tensió amb Feijóo torna a ser alta. Cal veure fins on s'escalfarà l'hemicicle i si un clam que un dia va saltar dels carrers a La Moncloa ara fa el camí invers.
