"Sense ficció" dedica el programa a dones que són referents, amb l'estrena de "La Pilarin" i "Mrs. F"
"La Pilarin"
És persona o és personatge, la Pilarín Bayés que coneixem? És real, la dibuixant del barretet i la veu esquerdada, l'entranyable ninotaire de somriure permanent que als vuitanta anys acaba de celebrar els mil llibres publicats? Què hi ha al darrere d'aquesta "iaia de tots", com la defineix la influencer Juliana Canet? "La Pilarin", un documental de Dani Feixas, fa un retrat complex de la dona que ens ha dibuixat la infància a diverses generacions de catalans.
"És innocent, però no naïf; ser així és una decisió que pren", en diu l'editora Iolanda Batallé. "És així, no ha fet cap esforç per ser com és, no ha hagut de fer cap màster", afegeix la també il·lustradora i amiga Roser Capdevila. "Molt intel·ligent, diries superdotada, amb una memòria increïble per al detall, capaç de parlar de tot", segons la seva amiga Cristina Cabañas. "És la que no té mai por, de res", la descriuen les companyes de passejades matinals. "La il·lustradora que voldríem ser de grans", pels seus deixebles. "Una dona avançada al seu temps", pel seu germà. La Pilarín de missa, "una de les millors cristianes que conec", segons una filla. Per l'escriptor Màrius Serra, "una senyora que podries imaginar que té una visió més aviat mongívola de la vida… i no, és més aviat cabaretera".
Escoltant les seves paraules, en entrevistes rialleres i també en conversa profunda, seguint-la en la vida quotidiana, en actes públics i a través dels seus retrats a les xarxes socials, coneixem la versió de la Pilarín sobre ella mateixa. Guiats per la família, els veïns estimats i els amics de tota la vida, per col·legues i deixebles, anem descobrint, al llarg del documental, la Pilarín Bayés darrere del personatge -construït sense esforç ni artifici- que amaga tantes Pilarins diferents. Un trencaclosques en què cada peça aporta una dimensió nova.
Al documental s'hi troba l'artista que s'estima més dir-se ninotaire, que en dibuixos aparentment senzills ha impregnat el gust de més d'una generació de catalans. La Pilarin referent imprescindible de la il·lustració infantil, autora ja de mil llibres amb un estil tan propi i reconeixible com inimitable. La que ho ha dibuixat tot: d'"El zoo d'en Pitus" a les "paraules complicades", que en diu ella (adulteri, camell, onanisme, zoofília…), del "Diccionari per a adults" d'Òscar Dalmau.
Llibres, incomptables col·laboracions en revistes i publicacions de tota mena, pòsters, postals, jocs… més de seixanta anys amb els llapis a la mà en una treballadora compulsiva com Pilarín Bayés donen per a molt. A "La Pilarin" es descobreix també la seva obra més insòlita i menys coneguda, els dibuixos i retrats dels anys d'estudiant de belles arts a Barcelona.
Però, més enllà dels dibuixos, el documental retrata també una Pilarín decidida, clarament feminista en les paraules i en la vida. Una dona que ha treballat sempre, s'ha enfrontat a editors i polítics, que s'ha fet sentir i ha deixat clares -també quan era un perill- les seves idees. Nena de casa bona al Vic dels anys quaranta -besneta del pintor Vayreda- i estudiant a la Barcelona bohèmia dels seixanta, esposa i mare atípica, hiperactiva encara als vuitanta anys, la Pilarín no ha deixat mai que ningú li dirigís la vida. Una vida personal de la qual, fins ara, no n'havia parlat gaire.
La família parla d'una mare sempre enfeinada, atípica, que deixava fer i controlava de lluny, atenta al que és important i relaxada en els detalls. "Mentre ella dibuixava tot el dia nosaltres fèiem el que ens donava la gana, ens havíem de buscar la vida", diuen les filles. "Si haguessin de donar el títol de mestressa de casa", respon ella, "a mi m'haurien donat un suspens enorme".
Els moments més emotius del documental arriben quan Pilarín Bayés parla d'en Joan Maria Sala, marit i company de vida, sempre imprescindible i sempre en segon pla, que va entendre i acceptar que la seva dona no tenia cap intenció de tancar-se a casa l'endemà del casament. Un casament de progres al Vic benestant d'aquells anys, de vestit curt i berenar amb amics, que ja va ser tota una declaració d'intencions. Un home de caràcter, amb un sentit de l'humor especial, de qui no es va separar mai. Viuda des del 2016, explica com l'enyora cada dia.
"La Pilarin" també aporta sorpreses, com un dinar amb el cantant Albert Pla en què parlen de la vida i de la mort, de política i censura, i dels rumors d'un suposat parentesc entre tots dos. O l'entrevista amb el periodista Òscar Dalmau, admirador i amic de la Pilarín, amb qui va acabar compartint llit en un anunci atrevit i divertidíssim que ningú es podia imaginar. El documental mostra també nombroses imatges inèdites de Pilarín Bayés, des de la seva infància vigatana fins a dia d'avui, moltes, prova del sentit de l'humor vivíssim i irreverent que conserva als vuitanta anys.
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Dani Feixas Roca
Productor executiu: Dani Feixas Roca
Direcció executiva TV3: Montse Armengou Martín
Productor executiu TV3: Sílvia Pairó Vila
Director fotografia: Frederic Comí
Muntatge: Aurora Sulli
Música: Alfred Tapscott, Martí Nogué, Vella Dixieland, Artlist llibreria
Grafisme: Oriol Rojas, Brian Amador, Arkham
Realització TV3: Ricard Belis
Documentació TV3: Maribel Guàrdia, Alba Mauri i Elisabet Roig
Gestió d'imatges d'arxiu TV3: Francesc Pérez
"La Pilarin" és una producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Astronaut Films, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Institut Català de les Industries Culturals (ICEC) i el suport de la Universitat de Vic, l'Ajuntament de Vic, la Fundació Privada Girbau i l'Ajuntament de Tona.
Us en podeu descarregar les fotos des d'aquest enllaç.
"Mrs. F"
Makoko és el barri marginal més gran de Nigèria, conegut com la "Venècia de l'Àfrica" o la "Venècia dels pobres". Igual que a la famosa ciutat italiana, aquí, la vida transcorre entre canals, però l'entorn dista molt del Palau Ducal o les famoses obres renaixentistes. 250.000 persones s'hi amunteguen en barraques de fusta sobre l'aigua en un marc on la pobresa i l'atur en són els persistents protagonistes.
La directora teatral Ifeoma Fafunwa arriba a Makoko amb la ferma convicció de portar el seu aclamat espectacle "Hear Word!", un èxit teatral que ha recorregut diversos continents des que es va estrenar a la ciutat de Lagos l'any 2014. Basada en històries reals, l'obra tracta l'opressió de les dones a Nigèria.
Abans de començar, però, Ifeoma ha d'aconseguir l'autorització del rei de Makoko, dels pastors eclesiàstics i els ancians, els qui l'hi concedeixen, a canvi de diners i aiguardent. Un cop superat el primer obstacle, comença el treball amb les dones de Makoko. La representació de 'Mi Setonu' els donarà l'oportunitat de donar un missatge important a la seva comunitat: tot el que cal canviar de la societat patriarcal en què viuen sotmeses les dones. I què volen expressar les dones de Makoko? Com són les seves vides?
El primer tema que apareix és un mal estès a Nigèria: l'abús sexual a menors. En parla la Sena, una de les dues adolescents que participen en el projecte. La mateixa Ifeoma n'ha estat víctima: "Els vaig explicar el que em va passar quan tenia quatre anys. Si em trobés aquell home, el denunciaria a la policia. Encara que hagin passat cinquanta anys, el denunciaria a la policia. Quantes dones som, aquí? Una, dues, tres, quatre, cinc, sis. Sis dones. No n'hi ha cap a la qual no hagi passat. A Nigèria, si reunim vint dones, només en trobarem una que no hagi patit abusos abans dels 15 anys. Això és el que passa a Nigèria", denuncia Ifeoma.
La violència sexual envers les dones no distingeix per edat, tot i que s'acarnissa amb les més joves. En una seqüència del documental, una jove plora espantada perquè un desconegut l'ha escanyat i intentat violar. Després d'un breu enrenou, el jove marxa impune.
A Makoko, el destí de les dones s'escriu amb tinta invisible. Es casen i tenen fills molt joves. N'hi ha que somien un futur ben diferent i desafien les normes establertes. Quan es casen, les dones han d'obeir el marit. I quan van a l'església, els ho recorda el pastor. De vegades deixen la feina, per tal de satisfer el marit; sovint, l'home es casa amb altres dones, hi té més fills; potser, les maltracten, davant el silenci de la comunitat.
Lluny de posar les dones en el lloc de víctimes, el projecte de l'Ifeoma les empodera i les converteix en el motor d'un canvi en la seva comunitat. Als assajos, les corregeix contínuament perquè s'expressin sense por, amb força i coratge, imaginant tots els homes que tindran davant el dia de l'espectacle.
El dia de l'estrena de 'Mi Setonu', centenars de veïns envolten en petites barques un escenari flotant construït al cor de Makoko. Una acolorida filera de dones joves del barri camina entre el públic i travessa un estret pont que condueix a l'escenari. Diversos líders de la comunitat, els anomenats "reis", reverends, pastors i "nois del barri" (els pinxos) seuen en còmodes cadires de plàstic a prop de l'escenari. Observen amb paciència i xerren entre ells. Un gran silenci envolta Ifeoma Fafunwa quan s'adreça al públic. El que estan a punt de presenciar és un espectacle de teatre excepcional: per primera vegada, les dones de Makoko expressen la gravetat de la dominació dels homes i el maltractament que pateixen. És l'hora de dir la veritat, ben alta i clara: "Podem treballar junts per millorar la glòria de la comunitat. Ha arribat l'hora. Ja n'hi ha prou. Aixequem-nos! Defensem-nos! Parlem clar! No accepteu menys que això. Ha arribat l'hora del canvi!"
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Chris van der Vorm
Producció: Denis Vaslin i Fleur Knopperts
Direcció de fotografia: Bert Haitsma NCE
So: Gerben Kokmeijer
Muntatge: Katharina Wartena i Patrick Minks
2020
Una producció de Volya Film amb el suport de Netherlands Film Production Incentive i Logo Incentive.
Us en podeu descarregar les fotos des d'aquest enllaç.
#PilarínTV3
#DonesNigèriaTV3
#SenseFiccióTV3
#SostresDeVidre
