"Sense ficció" s'afegeix a la campanya "Impulsem la cultura", amb l'estrena de "El Mago Pop: la il·lusió del Paral·lel" i "Hannibal Hopkins & Sir Anthony"

"El Mago Pop: la il·lusió del Paral·lel"

Aquesta és la història d'un nen d'origen humil que tenia un lema des de ben petit: s'ha de pensar en gran perquè et passin coses grans. Es deia Antonio Díaz. Un dia va conèixer un senyor del barri amb qui passava bones estones jugant a la petanca, fins que un dia, aquell senyor, que es deia Adolfo Márquez, per sorprendre'l, li va fer un truc de màgia. El va deixar fascinat. Aquell dia, l'Adolfo va plantar la llavor de la màgia en el nen, i va créixer amb tanta força i entusiasme que, amb el pas del temps, seria imparable i l'hauria de compartir amb milers de persones.

L'Antonio només pensava en aprendre nous trucs de màgia de l'Alfonso. Tot i que tenia el seu número de telèfon, no s'atrevia mai a trucar-lo, així que va demanar al seu pare que li preguntés si li voldria ensenyar a fer màgia. També es passava les tardes mirant per la finestra, esperant fins que el veia aparèixer per la plaça, i llavors sortia com un coet a buscar-lo. Aviat l'alumne va superar el mestre i va crear trucs nous. A les nits, mentre s'adormia, s'engrescava amb el somni que, de gran, tindria un teatre.

El primer repte seria debutar davant del públic. I així ho va fer, als dotze o tretze anys, a l'auditori de la seva ciutat, Badia del Vallès, on més tard estrenaria els seus primers espectacles, com la premiada "La asombrosa historia de Mister Snow". La seva carrera arrencava amb la força d'un huracà. Va ser guardonat amb el Premi Nacional de Màgia i va aconseguir un èxit sense precedents amb els seus espectacles "La gran ilusión" i "Nada es imposible". La revista Forbes el va destacar com "l'il·lusionista europeu més taquiller del món". La seva màgia va arribar a més de 150 països amb el seu programa de televisió "El Mago Pop", de Discovery Max. Personatges com Antonio Banderas, Penélope Cruz, Javier Bardem, Victoria Beckham, Arnold Schwarzenegger i Stephen Hawking van quedar fascinats amb el jove il·lusionista.

I per fi va sentir que havia arribat el moment de fer realitat el seu somni. L'1 de juliol del 2019, Antonio Díaz, el Mago Pop, va adquirir el Teatre Victòria de Barcelona, una de les sales històriques de la ciutat.

El documental

Aquest és el punt d'arrencada d'"El Mago Pop: la il·lusió del Paral·lel", de Lluís Escarmís. El documental segueix l'aposta d'Antonio Díaz d'estrenar l'espectacle "Nada es impossible" amb l'objectiu que el Teatre Victòria sigui un revulsiu per col·locar Barcelona al mapa teatral mundial. Podrà, el Paral·lel, tornar a ser el referent cultural que va ser en el passat, un pol d'atracció turística d'oci, i esdevenir el Broadway català?

L'estrena de "Nada es impossible", el 7 d'octubre del 2019, no podria ser més extraordinària. La prevenda d'entrades va assolir un altre rècord a Espanya, que va superar la d'"El rei lleó". La ciutat vibra en una nit de màgia, il·lusió, talent i, sobretot, molta emoció. "Demanar a algú que s'estigui hora i mitja mirant-te requereix sorprendre tota l'estona -afirma Antonio Díaz. I aquest és el desafiament: sorprendre, sorprendre, facis màgia, facis música, facis teatre... L'emoció marca la diferència."

L'espectacle "Nada es imposible" acumulava rècords de taquilla al Teatre Victòria quan es va veure obligat a tancar el març del 2020, arran de la pandèmia per la Covid-19. Sis mesos més tard, el setembre del 2020, el teatre va reobrir en un escenari nou, en què calia adaptar-se per tal de garantir totes les mesures de seguretat. "Estem acostumats a un soroll concret aquí, tant d'aplaudiments, com de rialles, com de cares quan els mires... - comenta Antonio Díaz a l'equip quan comencen els assajos. Doncs ara el somriure no ens arribarà i el so serà molt diferent, perquè no sé quants serem, però segur que serem menys dels que hem sigut sempre. Ara l'objectiu és sobreviure. L'any passat era petar-ho, aquest any, sobreviure."

Sis mesos després de posar en marxa la segona temporada de "Nada es impossible", l'espectacle bat tots els records de taquilla amb 1,8 milions d'espectadors i continua aixecant el teló al Teatre Victòria. Ara, l'Antonio abraça un altre somni: "El meu gran somni no és ser el millor mag del món, sinó tenir el millor espectacle de màgia del món, i per això treballem cada dia."

Els protagonistes del documental

El documental compta amb la participació d'Antonio Díaz i del seu equip al nou Teatre Victòria, com el Mag Lari, així com figures del sector comunicatiu, com Jordi Basté o Toni Clapés; representants del sector teatral com Isabel Vidal, presidenta de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, o l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. També es recull l'opinió d'empresaris del barri que destaquen la injecció econòmica i social que ha significat l'arribada del Mago Pop al Paral·lel.

Fitxa tècnica

Direcció: Lluís Escarmís
Guió: Àlex Ferre
Realització: Víctor Subirana
Producció: Montse González

Una producció de Televisió de Catalunya produïda per AV Video, SL, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

"Hannibal Hopkins & Sir Anthony"

Trenta anys després de guanyar l'Oscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood pel seu paper emblemàtic d'Hannibal Lecter a "El silenci dels anyells", de Jonathan Demme, Anthony Hopkins ha tornat a rebre l'Oscar al millor actor protagonista, aquest cop per "El pare" en la 93a edició dels premis de l'Acadèmia, que ha tingut lloc el diumenge 25 d'abril. Amb 83 anys, és l'actor més longeu premiat mai en aquesta categoria. Hi havia estat nominat quatre vegades més, tot i que no va obtenir-ne el guardó. Dues vegades també al millor actor protagonista per "El que queda del dia" (1994) i "Nixon" (1996), i dues més al millor actor de repartiment per "Amistat" (1998) i "Els dos papes" (2020). Recentment ha estat guardonat per "El pare", l'òpera prima del dramaturg francès Florian Zeller, amb el Bafta al millor actor protagonista, un premi que també li van concedir per l'inoblidable interpretació d'Hannibal Lecter.

El seu nom llueix en una de les famoses estrelles del Passeig de la Fama de Hollywood. Ha treballat amb directors de prestigi com Jonathan Demme, Francis Ford Coppola, Steven Spielberg, James Ivory, Richard Attenborough, Oliver Stone o David Lynch. Ha assolit el zenit dels reconeixements en el món de la interpretació. Amb tot, segurament errarem en qualsevol idea que ens en fem, d'ell. I és que l'actor que va donar vida a l'assassí en sèrie caníbal més terrorífic de la història del cinema, en realitat, és vegetarià convençut i ni tan sols es considera una estrella del cinema, sinó "un actor de cinema", que no la pot "encertar sempre". "Alguna pel·lícula dolenta faràs. Jo n'he fet unes quantes, de pel·lícules dolentes. Potser n'he fet quatre de bones. La majoria han estat mediocres."

El documental "Hannibal Hopkins i Sir Anthony", de Clara i Julia Kuperberg, presenta una biografia completa de l'actor explicada en gran part per ell mateix, amb un recull d'entrevistes que ha concedit al llarg dels anys, intercalades amb fragments de les interpretacions més importants de la seva carrera, i ens revela, paral·lelament, els monstres contra els que ha lluitat al llarg de la seva vida i de la seva carrera professional, els quals es van originar durant la infància.

Natural del País de Gal·les, va néixer en un zona rural de Port Talbot, a Margam. Vivia en una casa amb jardinet que, a l'actor, li semblava l'autèntic jardí de l'Edèn. La seva infància idíl·lica es va troncar en "anar a l'escola, quan em vaig adonar que era diferent, que anava endarrerit, que era més lent." La gent li deia "Dumbo" o "ximplet". "Jo era un motiu de preocupació. Era fill únic i tenia preocupats els meus pares, quan era petit, perquè era molt estúpid, a l'escola. M'han dit, amb termes més cultes, que era dislèctic, però jo crec que era estúpid, simplement." A l'escola no tenia amics, era solitari i sentia que "no valia per a res". "Era molt mal estudiant. Estava convençut que m'havia equivocat de planeta. Trobo que aquells anys em van ajudar molt a formar-me. Suposo que volia fugir de la sensació que tenia de ser un pocatraça."

Anthony Hopkins va créixer pensant que no valia gran cosa, que era un nen reservat, sense cap talent concret. La inseguretat es va instal·lar en el seu ésser i el va perseguir en la vida professional. "Tenia por -explica de la seva etapa al Royal National Theater de Londres-. Em feien por els papers monumentals que hauria de fer. Mai havia pretès tenir el coratge de fer grans papers com Macbeth o el rei Lear. Mai havia dit que en fos capaç, i creia que no tindria mai vel coratge de fer-los." És en aquest període, quan irromp a la seva vida l'alcohol.

Als 37 anys, quan va marxar d'Anglaterra per provar fortuna a Hollywood, va continuar lluitant contra el dimoni de l'alcohol, que no el deixava en pau. "En vaig beure fins al punt que em va trastocar el cervell i em va fer tornar boig". Fins que, arran d'una crisi en què se sentia "molt infeliç, neguitós i sense gens de confiança en mi mateix", va abandonar la producció en què treballava i ho va aturar tot. "Ho vaig haver de deixar -l'alcohol-, perquè de poc que no em mata. Però recordo aquella sensació de pensar: ‘Ho faràs de meravella'. Has de tenir una certa vulnerabilitat i estar fet una mica un desastre, per dins. Has d'estar molt trastocat, per triomfar en aquesta feina." Tenia 57 anys i volia que els pròxims anys de la seva vida fossin més plens. I serien els dels seus grans èxits.

Va assolir l'estatus d'estrella de Hollywood amb la feva feina a "L'home elefant", de David Lynch. Quan Jonathan Demme va veure aquesta pel·lícula, va decidir incloure Anthony Hopkins a "El silenci dels anyells". De seguida, Hopkins es va adonar del potencial del paper i va començar a donar forma al personatge: "No volia interpretar el costat malvat. Quan interpretes un boig, si interpretes la bogeria, és ridícul. Com s'interpreta la bogeria? Per això vaig optar per interpretar la seva part superassenyada, la secció més civilitzada de la ment de l'Hannibal. I el seu grau de maldat el pot decidir l'espectador pel seu compte." Comptava amb una extraordinària intuïció per posar-se en la pell de l'assassí en sèrie: "Entenc els monstres. Entenc els tirans. Entenc els bojos. No sé per què, els tinc simpatia. Entenc què mou la gent, en aquests nivells sinistres." La mateixa Jodie Foster, que interpretava la jove en pràctiques del FBI, Clarice Starling, recorda que no hi va parlar mai durant el rodatge, li feia por, i que incorporava coses que li feien venir calfreds.

La interpretació d'Anthony Hopkins del psicòpata terroríficament intel·ligent és llegendària. El director Jonathan Demme celebrava que havien "creat el millor malvat de Hollywood des de Norman Bates a ‘Psicosi'". El 30 de març del 1992, Anthony Hopkins s'alçava amb l'Oscar al millor actor protagonista. Hopkins diria després que aquella nit li va canviar la vida, i que finalment es va sentir legitimat i acceptat en un món que no era el seu.

"El silenci dels anyells" el va fer mundialment famós. Des d'aleshores, s'ha mantingut com un dels actors més rellevants de la gran pantalla. Es considera una persona afortunada, que ha tingut una vida fàcil en comparació amb la del seu pare forner, i que, tot i estar casat i tenir uns quants amics, normalment prefereix estar sol. Amb els anys, ha reconegut una veu interior que li deia que no era tan ximple. Només era diferent.

Premis

Millor documental internacional, AmDocs, American Documentary and Animation Film Festival

Fitxa tècnica

Direcció i muntatge: Julia Kuperberg i Clara Kuperberg

"Hannibal Hopkins i Sir Anthony" ("Hannibal Hopkins & Sir Anthony") és una producció de Wichita Films en coproducció amb Arte France, amb la participació de Cine + i l'associació de Kali Pictures

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio

#ImpulsemCultura