"Si rasques una mica, torna a sortir el fang": la vida un any després de la dana

Hi ha frases que, inevitablement, van seguides d'un silenci dens.

Silenci.

Què es pot afegir quan això t'ho diu Toñi García, la dona que, avui fa un any, va perdre el marit, Miguel Carpio, i la filla, Sara Carpio. Aquella tarda de 29 d'octubre, tots tres eren al seu pis de Benetússer. En veure arribar l'aigua al seu carrer, pare i filla van baixar a l'aparcament del seu bloc de pisos per treure'n els cotxes. No sospitaven que venia una inundació mai vista en aquest poble. Tots dos havien consultat el telèfon per veure si hi havia alguna alerta: res. Van baixar al soterrani de l'edifici on, dos dies després, en van trobar els cadàvers.

Un any després, les ferides continuen obertes. "La gent fa cara trista, sembla que portem tots una màscara als ulls". Ens ho diu la Maria Àngels, una veïna de Paiporta que encara no ha pogut tornar a casa seva, just davant del barranc del Poio. No és l'única que comparteix aquesta sensació, encara més viva aquests dies, en què les emocions tornen a estar a flor de pell.

Quan entres en una casa de l'Horta Sud, un "com estàs?" no és una pregunta de cortesia. Té molta més profunditat. I, ara com ara, tampoc hi ha respostes per quedar bé. El més habitual és escoltar un "malament, estic malament" mentre els ulls que et miren es cobreixen amb un vel trist.

"La dana ha evidenciat que el sistema era fallit"

Els carrers de les principals poblacions afectades per la barrancada han canviat de cara. Arreu s'hi veuen instal·lacions noves de trinca: portes, persianes, ponts, cartells. Fins i tot les matrícules dels cotxes, la gran majoria començades amb M i N, constaten que són vehicles acabats de comprar. A Paiporta, el juny van inaugurar l'estació de metro i una colla de màquines van amunt i avall del barranc per les obres d'arranjament. Al camp de futbol, amb gespa acabada de col·locar, s'hi juga un partit, però a pocs metres encara hi ha un solar ple de runa. Són les últimes restes d'aquelles muntanyes de mobles i brossa que es van acumular davant de cada casa els dies després de la Dana.

La vida torna a la normalitat, sí, però quina? "La Dana ha evidenciat que el sistema era fallit". Rut Moyano no oblidarà fàcilment aquella nit: va acollir a casa seva, a Benetússer, un veí del seu bloc de pisos que va acabar patint una crisi cardíaca i va morir. Les seves peticions d'auxili, tant per telèfon com per les xarxes socials, no van obtenir resposta.

El bloc de pisos on viu encara està esventrat. No té porta i el rebedor està apuntalat. No han trobat un constructor que els faci tota la reparació necessària. Tampoc tenen, és clar, ascensor. "La gent gran ha perdut els espais de socialització, els costa molt més sortir de casa", diu la Rut.

156 morts abans de l'alerta

La més gran de les ferides, la més oberta, és la dels familiars i amics de les 229 víctimes mortals. L'última reconeguda oficialment per la justícia, aquest setembre, va ser el fill nonat d'una dona que estava embarassada de vuit mesos quan va perdre la vida. Aquest dissabte, molts familiars d'aquestes 229 víctimes van tornar a reclamar veritat, justícia i reparació en la manifestació convocada al centre de València. Al seu pas, milers de persones es concentraven a les voreres per aplaudir-los. Les mans només paraven de picar quan els crits demanant la dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, es feien més forts.

Un any després, Mazón continua al capdavant del govern tot i les evidències que s'acumulen contra la seva gestió de l'emergència. Entre les informacions periodístiques i les investigacions de la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa de la Dana, hem sabut que Mazón va estar dinant fins a mitja tarda al centre de València, que en sortir del restaurant va acompanyar la periodista Maribel Vilaplana fins a un aparcament i va tornar caminant cap a la Generalitat. Des d'allà es va desplaçar al Centre de Coordinació d'Emergències, des d'on s'acabava d'enviar el missatge d'alerta als telèfons mòbil. Eren les 20.11 i ja havien mort 156 persones, segons la instrucció judicial.

El relat de milers de persones coincideix en un punt: la sensació d'abandonament. Victoria Sánchez, que va perdre la seva parella, Cándido Molina, recorda amb dolor les trucades que va rebre aquella tarda. El seu home era al terreny agrícola que tenien a Xest quan la barrancada el va sorprendre. "Em va trucar per dir-me que s'ofegava i, mentre parlàvem, va saltar l'alerta al telèfon", recorda la Victoria. "Em va dir que volia estar sempre amb mi". Va ser l'últim cop que van parlar.

La difícil reconstrucció

Les xifres que va deixar la Dana són incommensurables, fins i tot quan s'ha recorregut la zona. Parlem de 552 quilòmetres quadrats i 11.228 vivendes afectades. Vuit escoles continuen tancades (aquesta setmana s'està enderrocant la de l'Orba, a Alfafar). 460 comerços han abaixat la persiana definitivament. Un total de 141.686 cotxes van quedar danyats i la immensa majoria han hagut de ser desballestats.

Són xifres que evidencien que la magnitud de la tasca és tan gran que difícilment es podrà completar. La reconstrucció completa és un impossible, de tantes ferides que continua havent-hi, especialment dins de les cases, quan aquelles mirades tristes es deixen anar.

El Juan Ángel, un veí de Catarroja que va haver d'enderrocar casa seva, ho sap bé. Fa un any que va de mudança en mudança, de casa d'uns amics que estaven de viatge a un pis que li ha deixat un company de feina per unes setmanes. No veu la manera de reconstruir la casa on vivia. "Estic malament", confessa, "i això que m'han ajudat molt els amics i familiars, però no sé com ens en sortirem".

Silenci. Fins que torna a parlar.

"Quan vas pel carrer, tot sembla normal, però no estem bé. Si rasques una mica, torna a sortir el fang."